Estudià a Milà amb Luigi Montesanto i Adriano Tocchio. La seva formació es veié interrompuda per la Segona Guerra Mundial, durant la qual va ser empresonat a Vichy. Fou descobert en una emissió radiofònica per Ràdio Lausana, i debutà el 1946 a Reggio de l’Emília amb Manon, de Massenet; el mateix any i amb la mateixa òpera feu, al Liceu de Barcelona, el seu debut en un teatre estranger. Actuà per tot el món amb un repertori italià, romàntic i verista. Entre el 1948 i el 1950 fou contractat pel Metropolitan de Nova York, on actuà posteriorment. El 1951 debutà a São Paulo amb Maria Callas a La Traviata, i al llarg dels anys següents actuaren i enregistraren sovint junts. Sobresurten els enregistraments de Tosca (1953) i Lucia di Lammermoor (1955), sota la direcció de Victor De Sabata i Herbert von Karajan, respectivament. Fins el 1953 interpretà papers lleugers, com ara Elvino (La sonnambula), i des d’aleshores incorporà al seu repertori papers més forts, no sense crítiques. Els anys 1974-75 formà novament parella amb Maria Callas en una sèrie de recitals per Europa que no reeixiren a revalidar llur carrera anterior. Tornà al Liceu el 1961 (Un ballo in maschera), el 1970 (Fedora) i el 1985 en un concert benèfic amb Plácido Domingo, Alfredo Kraus i d’altres. Dedicat a la promoció discogràfica en el camp de l’òpera des de mitjan anys setanta, el 1992 feu l’últim recital. Retirat a Kenya, morí després d’haver entrat en coma el 2004 a conseqüència de l’atac d’uns assaltants a casa seva.