OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

el Divuit de Juliol

història hist
Data oficial de l’aixecament inicial de la Guerra Civil Espanyola de 1936-39.

Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l’aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma ; les guarnicions de Galícia s’aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l’aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d’una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l’excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma, els militars, amb el suport d’uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s’havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s’aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d’hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d’esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d’assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s’incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l’aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d’una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l’aixecament a Barcelona comportà el d’altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d’Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s’aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l’expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d’agost, forces d’ordre públic i militants dels partits d’esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s’havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.

Col·laboració: 
EdV

Llegir més...