La geografia
La geografia física
És un país que ocupa una àrea enfonsada sobre l’eix de fractures de l’Àfrica oriental. El terreny ha estat afectat per un vulcanisme recent: andesites, riolites i lava de blocs cobreixen grans extensions estepàries i desèrtiques. El relleu, fragmentat per falles, és format per altiplans rocosos de forma tabular i per conques d’esfondrament, que arriben en algun cas per sota el nivell del mar (llac Assal, -170 m). Des del curs inferior de l’Awash i el llac Abbé s’estén una plana que cenyeix el golf de Tadjoura. El territori limita al nord amb els contraforts basàltics del Djebel Moussa Ali (2 063 m). La seva situació, a l’entrada de la mar Roja, mar reclosa entre grans àrees terrestres, en condiciona el clima, un dels més tòrrids i secs de la terra, amb temperatures elevades (màxima superior a 50°C) d’àmplia oscil·lació diürna i amb escasses pluges d’estiu (254 mm anuals). La vegetació és formada de matolls espinosos i de petits arbusts de resines aromàtiques, molt disseminats, fora de les parts més altes (800 m).
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura té molt poca importància en el conjunt del PIB (3,2% el 1998), però s’hi dedica el 75,2% de la població activa (especialment a la ramaderia nòmada). La superfície conreada és molt limitada: les úniques àrees cultivades (hortalisses com els tomàquets, fruiters i cafè a l’oasi d’Ambouli) són a l’entorn dels nuclis de població. La ramaderia és poc productiva (cabrum, bestiar oví, camells). Darrerament s’hi desenvolupa la pesca (llagosta), i els recursos minerals són centrats en l’explotació salinera. La indústria (nàutica, alimentària, mecànica) és molt reduïda (17,5% del PIB el 1998). El 90% de l’electricitat procedeix de petroli importat, bé que el 1986, gràcies a l’ajut extern (especialment el Banc Mundial i l’Aràbia Saudita), hom instal·là una central geotèrmica, i emprengué la construcció de tres generadors d’electricitat. El principal recurs és el port franc de Djibouti, que, situat en un punt estratègic a la sortida de la mar Roja, ha assolit una gran importància comercial per als estats de la zona. El ferrocarril que des del 1917 enllaça Addis Abeba amb Djibouti (784 km) és administrat conjuntament pel govern djiboutià i l’etiòpic. El port franc de Djibouti aspira a esdevenir, enfront del d’Aden, el gran port de trànsit internacional de l’oceà Índic, dipòsit franc per als intercanvis vers l’Orient o vers el canal de Suez de les mercaderies dels estats africans que hi són mal comunicats: a més d’Etiòpia, Uganda, Ruanda, Burundi i la República Democràtica del Congo, tot i que els nous accessos al mar d’Etiòpia a partir del 2000 —conseqüència de la signatura de pau amb Eritrea— comportaren un fort retrocés de l’activitat portuària. A redós del tràfic marítim, els serveis que hi són relacionats han conegut un fort creixement, i el 1998 constituïen més del 50% del PIB. Els ingressos d’aquest sector serveixen per a eixugar parcialment el dèficit comercial (el 1998 el valor de les exportacions era més de quatre cops el de les importacions). Les importacions, la majoria de les quals són reexportades, consten essencialment de béns de consum, combustibles, maquinària, equipament elèctric i de transport i productes químics. El 1998 França copava el 12,5% de les importacions i Etiòpia un 12%. Els principals destinataris de les exportaciones eren Somàlia (53%) i Iemen (22,5%). La gran importància relativa del port ha fet que l’economia de Djibouti sigui especialment sensible a les successives crisis polítiques que han afectat els estats de la zona. Així, malgrat que Djibouti assolí la independència quan el canal de Suez ja tornava a funcionar, la guerra somaloetiòpica comportà el tancament del ferrocarril Addis Abeba-Djibouti en 1977-78, i provocà una recessió de la qual el país es recuperà gràcies a l’ajut exterior. Posteriorment, el conflicte armat intern entre el 1991 i el 2000 també ha afectat molt negativament el país. Djibouti rep substancials ajudes exteriors, sobretot de França i l’Aràbia Saudita. En 1990-2000 el PIB de Djibouti decresqué una mitjana del 3% anual, que, atès el fort creixement de la població (dins del qual cal comptar l’afluència de refugiats i emigrants somalis), esdevé encara més baix (-5% anual per al mateix període). El 1999 la renda per habitant era de 790 $. Una font important d’ingressos prové de la base militar francesa.
La geografia humana i la societat
Djibouti té un fort creixement de la població (27,1‰ el 1998), que és concentrada a la capital en més d’un 50% i comprèn essencialment dos grups ètnics: els somalis (dels quals els isses, gadabouris i issaq són els més nombrosos) (46%) i els àfars (35,4%), tots de religió musulmana. Hi ha minories d’àrabs, sobretot iemenites (11%), i d’europeus, especialment francesos (1,6%). El francès i l’àrab són els idiomes oficials. No hi ha cap religió oficial, si bé el 97,2% de la població és musulmana de ritu sunnita. Djibouti és una república independent des del juny de l’any 1977. Segons la constitució aprovada el 1992, el president de l’estat és elegit directament per un període de sis anys. L’Assemblea Nacional (65 diputats) és elegida per sufragi universal cada cinc anys. El Rassemblement Populaire pour le Progrès (fundat el 1979) fou l’únic partit legal fins el 1992, que hom introduí el multipartidisme amb limitacions (que foren aixecades el 2000). Djibouti és membre de l’ONU, de l’OUA i de la Lliga Àrab.
La història
França s’instal·là a Obock a partir del 1862, després de firmar un tractat amb els caps àfars, i organitzà la colònia el 1896 amb l’annexió d’altres zones. La Costa Francesa dels Somalis obtingué l’estatut de territori francès d’ultramar. El 1967 esdevingué Territori Francès dels Àfars i dels Isses, després d’un referèndum en què hom es pronuncià per la permanència dels lligams amb França, El 1975 els partits de l’oposició legal s’uniren en la Ligue Populaire Africaine pour l’Indépendance (LPAI), dirigida per Hassan Gouled Aptidon i Ahmed Dini, i el partit del govern fou refet com a Union Nationale pour l’Indépendance, encapçalada per Ali Aref Bourhan. El 1977 el territori aconseguí la independència amb el nom de Djibouti per mitjà d’un referèndum i la LPAI guanyà les eleccions legislatives. Assolí la presidència Gouled Aptidon, del Rassemblement Populaire pour le Progrès (RPP), partit que el 1979 succeí la LPAI i que el 1981 esdevingué l’únic partit legal. Des de la independència França hi manté una important base militar i aporta substancials ajudes a l’economia del país. En relació amb els conflictes de la zona, especialment els que separaven Somàlia d’Etiòpia, el president Hassan Gouled Aptidon s’esforçà a mantenir una posició neutral, actuant com a mitjancer entre ambdues parts i com a capdavanter en diversos programes de cooperació regional. El 1984 hom aplicà un pla de repatriació dels refugiats etiòpics sota supervisió de les Nacions Unides. El 1986, un incident aeri trencà les ja precàries relacions amb la República Popular del Iemen. En les eleccions de l’abril del 1987, Gouled fou confirmat en el càrrec per una gran majoria de vots. Les pluges torrencials de l’hivern 1989-1990 inundaren barris sencers de barraques al sud de la capital i malmenaren les instal·lacions portuàries, i el país hagué de recorrer a l’ajut exterior. El gener de 1991 tingué lloc un cop d’estat frustrat i, a partir d’aquest any, la guerrilla àfar del Front per a la Restauració de la Unitat i la Democràcia (FRUD) mantingué una ofensiva contra l’exèrcit i arribà a controlar dos terços del territori. La negativa del govern a democratitzar el país agreujà els combats. Gràcies al suport francès i al frau electoral, el president Gouled fou reelegit el 1993. Després dels comicis, l’exèrcit actuà amb més contundència contra els àfars. El 1994, una fracció del FRUD deixà les armes, però alguns àfars mantingueren la rebel·lió. La guerra abocà Djibouti a una greu crisi financera, que s’intentà superar amb l’aplicació d’un pla d’ajustament pactat amb l’FMI i el Banc Mundial. L’economia de Djibouti, basada en la seva localització estratègica i el seu estatus de zona de lliure comerç al nord-est d’Àfrica, es beneficià de la guerra entre Etiòpia i Eritrea (1998-2000) arran de les demandes de productes bàsics d’ambdós països. Així i tot, també a causa de la guerra, el país hagué d’acollir milers de refugiats, fet que comença a significar una alteració important de l’economia del país. Al maig del 1999 Gouled es retirà, però les eleccions foren guanyades sense dificultats pel seu nebot Ismail Omar Guelleh. Al març del 2000, el grup de rebels àfars del FRUD que el 1994 havuen decidit no deposar les armes signaren un acord de pau amb el govern que posà fi a un conflicte de nou anys. El mes següent retornà de l’exili Ahmed Dini, líder de la facció dissident del FRUD. Al desembre tingué lloc un cop d’estat frustrat. Al setembre del 2002 expirà la llei que limitava a tres el nombre de partits de l’oposició que podien concórrer a les eleccions generals. Celebrats al gener del 2003, els plebiscits foren guanyats per la coalició Unió per la Majoria Presidencial, que donava suport al general Ismail Omar Guelleh, revalidat el 2005 en unes eleccions amb candidat únic. La importància estratègica de Djibouti a l’Orient Mitjà s’accentuà des de la lluita contra el terrorisme global: a les nombroses tropes franceses (estacionades des de la guerra del Golf Pèrsic el 1990) s’hi afegiren, especialment des del 2002, contingents nord-americans, que hi tenien una base d’accés a l’Iraq, Somàlia, el Iemen i l’Afganistan. Gràcies als nombrosos ajuts internacionals, a la presència de les bases militars i al port franc de la capital, als primers anys del segle XXI Djibouti era un país amb una renda relativament elevada. Els problemes més greus eren la dependència alimentària, l’índex d’atur (superior al 50%) i les grans desigualtats socials. Un motiu addicional de preocupació el constituïa el gran nombre d’immigrants i refugiats, especialment somalis. Al setembre del 2003 el govern inicià una campanya de detenció i expulsió d’immigrants il·legals. Al febrer del 2008, el president Ismael Omar Guelleh es presentà a unes eleccions legislatives, en les quals obtingué la totalitat dels escons, amb la coalició Unió per la Majoria Presidencial (UPM) en no presentar-se la Unió per l’Alternança Democràtica, que agrupava l’oposició, en argumentar que el sistema utilitzat en l’escrutini afavoria els partits majoritaris. Al juny del 2008, una incursió de tropes eritrees a la zona de Ras Doureima causà una desena de morts. En el litigi territorial entre Djibouti i Eritrea, Omar Guelleh rebé el suport dels Estats Units, França i Etiòpia, i a l’abril del 2009 el Consell de Seguretat de l’ONU acusà Eritrea de no respectar els termes de l’acord i no retitrar les tropes de Djibouti.