i dibuixos animats | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

dibuixos animats

substantiu masculím
pluralpl
Cinematografia

Sumari de l’article

dibuixos animats Fotograma del film Walt Disney (1928), de Steamboat Willie
© Fototeca.cat
cinematografia cin
Gènere cinematogràfic basat tècnicament en la reproducció de dibuixos que, en ésser projectats en una sèrie d’instantànies d’un moviment continuat, apareixen animats.

En fou capdavanter el francès Émile Cohl, amb Fantasmagorie (1908), Anson Dyer a la Gran Bretanya i Victor Bergdhal a Suècia. El 1915 el nord-americà Earl Hurd en perfeccionà la tècnica en utilitzar fulls transparents de cel·luloide, la qual cosa permetia de superposar imatges en moviment a fons fixos. A partir del 1920 —a part els nord-americans Max i Dave Fleischer, autors de l’animació de Popeye i de Betty Boop, i de l’australià Pat Sullivan, pare artístic del gat Fèlix— sobresortí la figura de Walt Disney, el primer gran creador i industrialitzador del cinema de dibuixos. Són obra seva les figures del ratolí Mickey, del gos Pluto, de l’ànec Donald i del primer llargmetratge de dibuixos animats, Snow White and the Seven Dwarfs (1938). Però l’afany de realisme i l’esperit monopolístic de Disney portaren aquest gènere a una situació difícil. Walter Lantz, amb l’ocell Woody Woodpecker, i Fred Quimby, William Hanna i Joseph Barbera amb els populars Tom i Jerry, donaren, a partir del decenni dels quaranta, una nova vitalitat als dibuixos animats. Un gran pas en aquest sentit avançaren els excel·lents dibuixants de l’UPA (United Production of America) Robert Canon, John Hubley, Stephen Bosustow, Pete Burness i altres. Al decenni dels cinquanta, a causa de la publicitat donada a uns altres espectacles i als còmics, el cinema de dibuixos animats entrà en crisi als EUA. A part les produccions de Walt Disney, hi aparegueren pocs llargmetratges i, per assegurar-ne l’èxit comercial, eren basats gairebé sempre en populars còmics. Tal és el cas de His Name is Charlie Brown (1971) i Snoopy Come Home (1972), dirigits per Bill Melendez i dibuixats pel creador del còmic Charles M. Schultz. A Europa, i coincidint amb la crisi nord-americana, hi hagué un auge dels dibuixos animats i del cinema d’animació, sobretot a estats socialistes, tals com Txecoslovàquia (Jiří Trnka, Jiří Brdecka i Zdenek Miller), Polònia (Walerian Borowczyk, Jan Lenica) i Iugoslàvia (Vatroslav Mimica i Dušan Vukotić). A la Gran Bretanya cal destacar la tasca de John Halas i Joy Batchelor a Animal Farm (1955), llargmetratge basat en el llibre de George Orwell, i la de George Dunning, autor del famós The Yellow Submarine (1967-68). A França, a part la figura d’Henri Gruel (La Joconde, 1958), cal registrar a la darreria dels anys seixanta i al començament dels setanta una regular producció de llargmetratges, inspirats en famosos còmics, com els de les sèries d'Astérix (Goscinny-Uderzo) i de Lucky Luke (Goscinny-Morris). Per la seva faceta d’investigador de totes les tècniques d’animació —entre les quals hi ha el dibuix de les imatges directament damunt la pel·lícula— cal citar Norman McLaren, consagrat a Canes el 1954 amb el triomf de Blinkity Blank. Des del 1962, amb la incorporació dels ordinadors (disseny amb ajuda d’ordinador) s’inicià la realització automàtica dels dibuixos animats. La importància creixent del cinema d’animació donà lloc a l’aparició de dos festivals especialitzats exclusivament en aquest gènere, el d’Annecy (França) i el de Mamaia (Romania). Entre el final dels anys setanta i el principi dels vuitanta es produïren dues grans aportacions al gènere: The Lord of the Rings (Ralph Baksh, 1978), que utilitzà nous sistemes d’animació a partir de la fotografia de personatges reals per presentar els imaginaris regnes de Tolkien, i Heavy Metal (Gerald Potterton, 1981), que adaptant còmics procedents de la revista Metal Hurlant oferí una obra interessant, amb una barreja d’estils d’acord amb les diferents històries. Malgrat que Disney continuà mantenint el lideratge entre el públic, també es produïren films animats per companyies d’altres països: Asterix et la surprise du Cesar (Pay i Gaeztan Brizzi, 1985), Akira (Katsushiro Otomo, 1988) —inspirat en les historietes d’un còmic japonès que representa un futur amb molta tecnologia i violència— o la canadenca Duck Tales. The Movie (Bob Hathcock, 1992). Els nord-americans i els asiàtics —Japó i Taiwan— controlaren al voltant del 90% de la producció mundial, i només la resta estigué en mans europees. Les noves tecnologies també arribaren a aquest gènere. Toy Story (John Lasseter, 1995), un producte de la factoria Walt Disney, es convertí en el primer film realitzat íntegrament per ordinador. A Espanya destacà l’obra de Cruz Delgado, realitzador de Mágica aventura (1974), Los viajes de Gulliver (1983) i la sèrie animada per a RTVE Don Quijote de la Mancha, així com la tasca de Manuel Rodríguez Jara amb El pequeño vagabundo (1985). Malgrat que al final del segle XX Disney mantingué el lideratge entre el públic, també es produïren films animats en altres companyies i d’altres països, com per exemple: Antz (1998), d’E. Darnell, L. Guterman i T. Johnson, pel·lícula animada per ordinador, The Prince of Egypt (1998), de B. Chapman i S. Hickner, The Rugrats Movie (1998), de N. Virgien i I. Kovalyov, Barney, Sing & Dance With, 10 Years (1998), de S. Feldman, La Gabbianella e il gatto (1998), d’E. D’Alò, basada en el conte de Luis Sepúlveda, la britànica Chicken Run (1999), de P. Lord i N. Parker, amb tècnica d’animació en plastilina, The Iron Giant (1999), de B .Bird, Hercules (1997), de J. Musker, Titan A.E. (2000), de D. Bluth i G. Goldman, de ciència-ficció, i The Road to El Dorado (2000), de B. Bergeron i W. Finn. Al principi del segle XXI, la crisi de Disney ha marcat el final de tota una època del dibuix animat tradicional. Films com Atlantis: The Lost Empire (2001), de G. Trousdale i K. Wise; Treasure Planet (2002), de R. Clements i J. Musker; Lilo & Stitch (2002), de D. DeBlois i Ch. Sanders; Brother Bear (2003), d’A. Blaise i R. Walker, i Home on the Range (2004), de W. Finn i J. Sanford, no obtingueren l’èxit de produccions anteriors. Amb tot, aconseguiren un gran ressò els films d’animació digital fets en col·laboració amb Pixar, com Finding Nemo (2003), d’A. Stanton i L. Unkrich, i The Incredibles (2004), de B. Bird. D’altra banda, altres productors competiren amb Disney també en aquest terreny digital: Fox amb Ice Age (2002) i Robots (2005), de Ch. Wedge i C. Saldanha, i, especialment, Dreamworks amb Shrek (2001), d’A. Adamson i V. Jenson; Shark Tale (2004), de B. Bergeron, V. Jenson i R. Letterman, i Madagascar (2005), d’E. Darnell i T. McGrath. Columbia intentà un màxim realisme gràfic amb l’aventura de ciència-ficció Final Fantasy: The Spirits Within (2001), d’H. Sakaguchi, basada en un popular videojoc, i Warner desenvolupà a Polar Express (2004), de R. Zemeckis, una tècnica que permet transformar actors reals en dibuix digital. En un altre terreny, Trey Park i Matt Stone portaren al cinema l’irreverent sentit de l’humor de la seva sèrie South Park (1999) i, més endavant, dugueren la sàtira al cinema de titelles amb Team America: World Police (2004). El Japó seguí mantenint-se com una gran potència en el camp dels dibuixos animats, gràcies a la feina de creadors com Hayao Miyazaki (Sen to Chihiro no kamikakuhi, ‘El viatge de Chihiro’, 2001, Os d’Or al Festival de Berlín; Hauru no ugoku shiro, ‘El castell movedís dels udols’, 2004), Katsuhiro Ôtomo (Steamboy, 2004), Rintaro (Metoropurisu, ‘Metròpolis’, 2001) i Mamoru Oshî (Ghost in the Shell, 1995). El ressò que en els darrers temps ha adquirit el cinema d’animació ha afavorit també la realització de llargmetratges amb tècniques diferents al dibuix convencional o digitalitzat, com la plastilina de Wallace & Gromit: The Curse of the Werewolf (2005), dels estudis britànics Aardman. La coproducció francocanadenca Les triplettes de Belleville (2003), de S. Chomet, és un exemple de llargmetratge d’animació poètic i per a adults. Les enfants de la pluie (2001), de Ph. Leclerc, recull la tradició del còmic fantàstic francès, i també de França és una altra història de ciència-ficció realitzada amb animació digital, Kaena: la prophétie (2003), de Ch. Delaporte i P. Pinon. L’italià Enzo D’Alò segueix essent un dels pocs autors europeus de cinema d’animació adreçat als infants, amb obres com Momo alla conquista dil tempo (2001), basada en el llibre de Michael Ende, i Opopomoz (2003). I el mariner nascut en les historietes d’Hugo Pratt ha fet el salt a la pantalla en la coproducció europea Corto Maltese: la cour secrète des Arcanes (2002), de P. Morelli. El gallec Ángel de la Cruz feu un intent d’adaptar l’animació digital a la seva pròpia tradició cultural amb El bosque animado (2001), basada en el llibre de Wenceslao Fernández Flórez.

Els dibuixos animats als Països Catalans

Als Països Catalans, els editors Bagunyà (Hispano Gràfic Films) intentaren, abans de la Guerra Civil de 1936-39, de produir dibuixos animats, amb la col·laboració de Gaietà Cornet. La primera mostra important fou la sèrie Joan Milhomes, creada per Salvador Mestres —amb Josep Escobar i Joaquim Muntañola— per a la mateixa casa, durant la guerra. A la postguerra, el mateix equip, ara amb Francesc Tur i Enric Ferran i supervisat per Escobar, fundà a Barcelona Dibujos Animados Chamartín, que produí les sèries Don Cleque, Garabatos i Civilón, que acabaren en fer-se obligatori el No-Do a les sales exhibidores. Alhora, la casa Balet i Blay, de Barcelona, produí Garbancito de la Mancha (1943), en color, del valencià Artur Moreno, considerat el primer llargmetratge de dibuixos d’Europa. Més tard Estela Films, amb Josep Benet, Jaume Picas, el grup Bagunyà i Alexandre Cirici com a director artístic, assolí un premi a Venècia amb Érase una vez (1948-50); posteriorment els Estudis Macián, on col·laborà Mestres, produí films destacats, com El mago de los sueños. Àngel Garcia i Jordi Amorós foren els realitzadors dels llargmetratges del 1990 Peraustrínia 2004 i Despertaferro, respectivament. El mateix Amorós dirigí la sèrie per a RTVE Mofli, el último Koala. Claudi Biern, fundador de l’estudi BRB, ha produït, entre d’altres, les sèries D’Artacan y los tres Mosqueperros, La vuelta al mundo de Willy Fog, David el gnomo i La troupe de Cobi, basada en la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona. Antoni D’Ocon fou el productor de les sèries Los Aurones i Los Fruittis. Al final del segle XX destacaren les populars aventures de Les tres bessones o La bruixa avorrida, de la dibuixant Roser Capdevila, i la sèrie Rovelló, produïda per D’Ocon Films i Enciclopèdia Catalana, basada en la novel·la de Josep Vallverdú. Al principi del segle XXI, al marge de la notable producció destinada a la televisió, la productora Filmax ha participat en el film P3K: Pinotxo 3000 (2004), de D. Robichaud, i ha impulsat una línia de pel·lícules d’animació que inclou els títols El Cid: la leyenda (2003) i Donkey Xote (2005), de J. Pozo, i Gisaku (2005), de B. Pedrosa.

Col·laboració: 
JLor

Llegir més...