Com a tal, és objecte de fe divina i catòlica, i comporta, doncs, obligatorietat eclesiàstica i canònica. La teologia tradicional distingeix entre dogmes generals (veritats fonamentals del cristianisme), que cal creure explícitament per a assolir la salvació, i dogmes especials (articles de fe), que reclamen només un assentiment implícit. D’altra banda, hom distingeix els dogmes pròpiament dits (misteris en sentit estricte, coneguts només per revelació) dels que són assequibles a la raó, tot i que l’esforç de raonabilitat és present també respecte als primers. El concepte de dogma no es convertí en terme tècnic fins entrada l’edat moderna. Les primitives formulacions de l’Església foren pròpiament aclamacions, en forma de confessió de fe, que hom utilitzà en la litúrgia (doxologies). A partir del concili de Calcedònia (451) es transformaren en formulacions doctrinals (regulae fidei), la funció de les quals consistí a donar l’explicació ortodoxa de les confessions de fe que hom pressuposava evidents. Per bé que la teologia medieval arribà a una elaboració bastant més concreta amb la noció d'articulus fidei, hom oblidà d’establir uns límits precisos a l’obligatorietat de les manifestacions del magisteri. La distinció entre dogma formal i simple doctrina d’Església es donà al s XVI i serví de fonament a la teologia de controvèrsia, d’oposició a la Reforma i, més tard, de defensa davant la crítica a què fou sotmesa la fe cristiana. El primer a utilitzar la paraula dogma en el sentit actual fou el franciscà Ph. N. Chrisman (1751-1810), i el desenvolupament de la doctrina del magisteri pontifici, que culminà en el concili I del Vaticà, enfortí aquest sentit i féu del dogma un principi doctrinal estàtic. Per la seva part, la Reforma mantingué durant el seu període d’ortodòxia, pràcticament fins al s XVIII, els dogmes de l’Església antiga, però remarcà alhora l’aspecte fiduciari de la fe, la qual cosa, juntament amb el pietisme i la crítica kantiana del coneixement, inspirà el liberalisme protestant del s XIX (Schleiermacher, Ritschl i Von Harnack, per exemple, veien el dogma com a construcció de l’home posterior al mateix fet religiós) i abocà en la crisi modernista. El reconeixement catòlic de les fórmules dogmàtiques com a expressió de la mateixa fe apostòlica, tot i que, històricament, llur determinació és fruit d’errors i heretgies molt posteriors al temps apostòlic, planteja el problema de l'evolució del dogma. L’explicació clàssica d’una evolució en el sentit d’una mera explicitació lògica és evidentment insuficient, i teòlegs com K. Rahner, Y. Congar, E. Schillebeeckx i J. Ratzinger han replantejat la qüestió per cercar una resposta més coherent: dogmes com el de la Immaculada Concepció, el de l’Assumpció i el de la infal·libilitat pontifícia així ho demanen, dogmes que, d’altra banda, poden plantejar també el problema de la licitud d’enunciats dogmàtics la base dels quals hom no pugui trobar explícitament en la Bíblia.
m
Cristianisme