duc

m

Història

Títol nobiliari que en l’escala jeràrquica és normalment per damunt del de marquès i per sota del de príncep (excepte a Itàlia i a Alemanya, on generalment és més un duc que un príncep).

A Anglaterra el primer títol de duc (Cornualla) fou concedit el 1333, o 1337, a Portugal el 1415 (Coïmbra), a Escòcia el 1398 (Rothesay), a Castella el 1371 (Molina i Sòria, suprimit aviat) i el 1423 (Arjona) i a Aragó el 1483 (Híxar). Als Països Catalans, fou concedit, molt escaridament, a partir del s XIV, a membres de la família reial (duc de Girona el 1351, de Montblanc el 1387, de Gandia el 1399, de Vilafermosa el 1464 i de Sogorb el 1476, i àdhuc de Villena el 1420, a Castella) i a grans magnats relacionats familiarment amb la casa reial (a més del duc d’Híxar, a Aragó, els de Cardona el 1491, família per a la qual també foren creats ducats als regnes de Sicília i Nàpols: ducs de Sermoneta el 1501, de Somma el 1502, de Montalto el 1507, juntament amb els membres d’aquelles cases reials). Des del s XVI, i fins al XIX, que ho fou amb caràcter ja purament honorífic, no fou concedit cap més títol de duc als Països Catalans. A França, el primer duc par d’immemorial reconegut pel rei fou el de Bretanya (1297), i per erecció el d’Uzès (1565). A Espanya els ducs tenen el tractament de cosins del rei i d’excel·lència, i des de la segona meitat del s XIX fou disposat que els ducs portessin annexa la grandesa d’Espanya.