Hom ha fet servir aquesta propietat com a caràcter taxonòmic des de l’inici de la mineralogia sistemàtica. Mohs, el 1822, li conferí una certa precisió qualitativa en proposar la seva escala de duresa relativa, coneguda com a escala de Mohs i acceptada universalment: 1 talc, 2 guix, 3 calcita, 4 fluorita, 5 apatita, 6 ortosa, 7 quars, 8 topazi, 9 corindó, 10 diamant; cadascun d’aquests minerals és capaç de ratllar els que el precedeixen en l’escala, mentre que és ratllat pels que el segueixen. Per a fer l’assaig de la duresa, hom utilitza una col·lecció de pedres còniques, muntades en mànecs, cadascuna de les quals és feta amb un dels minerals de l’escala. Uns altres mètodes utilitzats són l'escleròmetre, consistent en un rodet en el qual va muntada la superfície del mineral a estudiar i que és desplaçat mitjançant un pes; al mateix temps, un punxó, amb un pes determinat a sobre, va ratllant la superfície a mesura que és desplaçat el rodet; així és avaluada la quantitat mínima de pes necessària per a ratllar la superfície. Avui hom fa servir les normes de duresa a escala microscòpica mitjançant una punta de diamant que hom fa penetrar en la superfície del mineral. En relació amb l’estructura cristal·lina, la duresa és la resistència d’aquesta estructura a ésser deformada mecànicament. Algunes de les correlacions amb l’estructura cristal·lina són que, per exemple, la duresa és més elevada com més petits són els àtoms o ions i com més gran és la valència o càrrega elèctrica elèctrica i la densitat de l’empaquetat. Atès que en una estructura cristal·lina els enllaços no són iguals en totes les direccions, també la duresa varia segons les distintes direccions, fins i tot en substàncies òpticament isòtropes. Els resultats de les dureses obtingudes per mètodes diferents no són comparables.
f
Mineralogia i petrografia