i eivissenc | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

eivissenc

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Modalitat del català parlada a les illes d’Eivissa i Formentera.

És un subdialecte del català insular o balear (català oriental), pel tancament que fa de la o àtona en [u] i la reducció de la a i la e àtones al so [e]. Coincideix amb el mallorquí i el menorquí en la conservació del so de e neutra tònica [é] (més vital a Vila que no a la resta de l’illa, on ha estat substituïda per [e]), i en divergeix en la no monoftongació en -o del diftong -ua final (aigua, llengua, etc) i en el manteniment de l’accent damunt el verb evitant el desplaçament als pronoms enclítics. Conserva, com el valencià, la n etimològica del plural d'ase, jove, etc (àsens, jóvens). Com a la resta del català insular l’article normal és es/sa, i manté la desinència ‘zero’ de la primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars, però se'n diferencia per la conservació (igualment com en valencià), al costat del perfet perifràstic, de les formes simples d’aquest, àdhuc de la primera persona (jo cantí), bé que aquesta darrera en una certa regressió. Divergeix també en una part important del lèxic, on mostra influències valencianes (bellota, dacsa, jupetí); d’altres mots els comparteix amb diferents contrades (espurna, quelcom, gord ['gras’], polit ['formós’], entrepussar ['ensopegar']), i uns altres són usats exclusivament a les Pitiüses (baldraca ['càntir'], major ['avi'], maqueri ['encara que'], boix ['nen'], etc).

Col·laboració: 
FBM
Llegir més...