OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

ensalada

substantiu femeníf
Literatura    Música
literatura lit i música mús
Composició poètica i musical d’estil madrigalesc, a quatre veus o més, conreada a la península Ibèrica al s. XVI. La denominació es deu als elements heterogenis que la integren.

És una mena de quòdlibet, obra de miscel·lània de la fi de l’edat mitjana conreada a Alemanya. Segurament té relació també amb el fricassé francès dels s. XV i XVI. De metre lliure i sense forma estròfica fixa, hi alternen diferents llengües, entre les quals el llatí, el català, el castellà, el portuguès, l’italià i el gascó. L’obra és formada per diferents números, i a vegades té una extensió de més de dos-cents versos. Segons Juan Díaz Rengifo, en la seva Arte poética española (1592), és una composició de cobles redondillas en les quals es barregen totes les diferències de metre. Conté fragments dramàtics ensems amb altres de solemnes, divertits o exultants. Sovint hi apareix la ironia, la paròdia i la sàtira. El seu argument té relació gairebé sempre, directament o indirectament, amb el naixement de Jesús; en les ensalades més tardanes apareix el tema eucarístic. La coexistència d’elements religiosos i profans li donen un caràcter original tant en l’aspecte literari com en el musical. Sovint la música utilitza una escriptura contrapuntística en la qual la melodia principal adquireix més valor. Així, juntament amb fragments cultes apareixen freqüentment cançons populars, cosa que converteix el gènere en un fons molt ric de les cançons de l’època. El fet d’intervenir diferents llengües en la mateixa composició ve ja de temps antic en la cançó nadalenca catalana. Malgrat el seu caràcter de passatemps de la noblesa, l’ensalada té un propòsit d’adoctrinament resumit en màximes llatines tretes sovint de la Bíblia i cantades amb melodies pròpies de cant pla. Els precedents del gènere són en les obres de Gil Vicente (1465-1536), de Francisco Peñalosa (1470-1528), en unes composicions anònimes incloses amb el nom de serranillas en el Cancionero de Palacio i, de manera especial, en unes composicions de tema nadalenc del Cançoner musical de Barcelona en les quals alternen el llatí i el castellà. Mateu Fletxa el Vell (1481-1553) organitzà perfectament l’ensalada i convertí aquest divertiment en una obra d’art. Li'n foren publicades ja en un recull fet a Lió el 1544 i en una col·lecció per a viola de mà i per a veu del 1554. El seu nebot Mateu Fletxa el Jove publicà tardanament (Praga, 1581) Las ensaladas: vuit del seu oncle, tres de pròpies, dues de Pere A. Vila, una de Càrceres i una de F. Chacón, tots deixebles de Fletxa el Vell i relacionats, com ell, amb el País Valencià (llevat de Vila). Les ensalades de Fletxa el Vell foren considerades arreu d’Europa com unes de les millors composicions profanes de la primera meitat del s. XVI. La denominació d'ensalada pervisqué en la música per a orgue hispànica, però sense cap semblança amb el gènere vocal primitiu.

Col·laboració: 
MAV

Llegir més...