Segons la classe d’aliment o les condicions nutritives (nutrició) s’incorporen a la matèria viva per a ésser utilitzats amb funció plàstica (reposició de matèria) o energètica. D’una manera general, hom pot dir que els enzims utilitzats pels animals són proteases, específiques per a les proteïnes, lipases, que degraden els greixos, i carbohidrases, que hidrolitzen els sucres. Aquests enzims degraden les proteïnes a aminoàcids, els lípids a àcids grassos i alcohol, i els sucres de cadena llarga a disacàrids o monosacàrids. En els animals celomats la digestió abraça tres sectors clarament definits: bucal, gàstric i intestinal. En la digestió bucal intervé la disgregació mecànica de la masticació conjuntament amb un amàs format amb la secreció salival procedent de les glàndules paròtides, submaxil·lars i sublinguals; aquesta secreció salival, governada per mecanismes autònoms que actuen per estímul psicològic o mecànic del mateix aliment, conté ja enzims que inicien la hidròlisi dels aliments. Després de passar mecànicament per la faringe i l’esòfag, el bol alimentari entra a l’estómac, on té lloc la digestió gàstrica: és sotmès a l’acció dels enzims catepsina, quall i pepsina en presència d’àcid clorhídric, secretats tots per cèl·lules específiques. Els mecanismes de govern són en el mateix sistema digestiu i també a nivell cerebral mitjançant reflexos condicionats. La fracció absorbida de la digestió gàstrica és escassa (excepte per a l’alcohol); la seva funció primordial és la preparació dels aliments per hidròlisi i llur transport per moviments musculars peristàltics. Per mecanismes reflexos el pílor s’obre i el bol alimentari passa a l’etapa intestinal, en la qual té lloc la digestió intestinal; en aquesta etapa intervenen el suc pancreàtic, la bilis i el suc intestinal. El suc pancreàtic i el suc intestinal contenen una abundant quantitat d’enzims de tota mena, que continuen la hidròlisi selectiva dels aliments a fi d’obtenir unitats absorbibles. La bilis, secretada pel fetge, afavoreix l’activitat dels enzims i l’absorció dels greixos per l’acció emulsionant de les sals biliars. A l’intestí gros hi ha una flora microbiana sapròfita que, a més de contribuir amb els enzims propis, pren part en la biosíntesi de vitamines del grup B i en la immunitat natural de l’individu. Tota aquesta acció bioquímica és complementada per un moviment peristàltic que, en remoure el bol, facilita l’intercanvi i l’eliminació a l’exterior dels residus de les hidròlisis, els productes no absorbits, els catabòlits, etc. En aquesta darrera etapa de digestió l’absorció és màxima en funció de la digestibilitat de l’aliment ingerit. En condicions normals, els primers dos terços del recorregut dels aliments en tot el procés de digestió ocupen de quatre a sis hores, mentre que la resta del recorregut en pot ocupar de 18 a 24. La digestió pot ésser extracel·lular (anèl·lids, artròpodes i vertebrats), si les cèl·lules glandulars alliberen els sucs digestius a la cavitat digestiva on els aliments són descomposts, extraintestinal (estrelles de mar), que és un cas especial de l’extracel·lular, i en la qual els sucs digestius són injectats a la presa, i intracel·lular (alguns protozous, esponges, celenterats, etc), si els aliments són absorbits al citoplasma per fagocitosi o per pinocitosi i després són englobats dins vacúols.
f
Biologia
Alimentació