i literatura francesa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

literatura francesa

substantiu femeníf
Literatura francesa

Sumari de l’article

literatura lit
Literatura en llengua francesa.

Dels orígens a la fi de la guerra dels Cent Anys

L’interès de les obres més antigues en llengua d'oïl, que els clergues componien per a l’edificació dels fidels, és més filològic que no literari (Cantilène de Sainte-Eulalie, s. IX; Vie de Saint-Léger, s. X; Passion de Clermont, en una llengua provençalitzada; Vie de Saint-Aléxis, mitjan s. XI). Hom coneix la poesia èpica primitiva gràcies a la Cançó de Rotllan, a la cançó de Guillem i, més tard, a Li coronemenz Loois. Durant el període clàssic de la literatura francesa medieval (1120-1270) l’epopeia servà un caràcter de simplicitat i d’energia, lligat a les estructures feudals; però a partir del 1165, aproximadament, perdé importància davant la literatura novel·lesca i de meravelles (la matèria de Bretanya, que té com a representant principal Chrétien de Troyes). Cal afegir-hi les novel·les dites antigues: Énéas, Roman de Thèbes, anònimes, i el Roman de Troie, de Benoît de Sainte-More. A més d’aquesta literatura aristocràtica, cal assenyalar la vena satírica i popular dels fabliaux i, sobretot, les diferents branques del Roman de Renart (s. XII-XIV), on els animals humanitzats són el pretext d’una violenta sàtira social. La poesia lírica, molt abundant als s. XII i XIII, era autòctona i popular (rondets, virelais, rotrouenges, chansons de malmariée, etc) o aristocràtica, obra dels trouvères, molt elaborada en el fons i en la forma i en bona part imitada dels trobadors provençals; es destaca Rutebeuf per la vigorosa subjectivitat del seu missatge. Pel que fa a la literatura religiosa i didàctica, hom pot citar les traduccions de la Bíblia i dels Evangelis, les llegendes pietoses i els tractats ascètics. En la literatura historiogràfica, es destaquen les Chroniques de Villehardouin i de Robert de Clari. Entre el 1270 i el 1453, època de transició literària i lingüística, marcada essencialment per la reculada dels gèneres d’imaginació davant els didàctics i els dramàtics, fou produïda poesia narrativa poc interessant. En el domini historiogràfic sobresortí Jean de Froissart amb les Chroniques. La poesia lírica evolucionà i tingué lloc un divorci, cada vegada més net, entre música i poesia. Els grans noms són Guillaume de Machault, músic i poeta, Froissart i Charles d’Orléans. La figura dominant, però, al s. XV, fou François Villon. També evolucionaren les grans compilacions científiques i didàctiques, com hom pot veure al Trésor, de Brunetto Latini, i sobretot a la segona part del Roman de la Rose, de Jean de Meung. Aquest període fou sobretot l’època del teatre. Des del drama litúrgic, passant per l’ampli recull dels Miracles de Notre-Dame (s. XIV), hom arribà, al s. XV, a una plena expansió teatral amb els “misteris”, drames sobre temes religiosos. La vena satírica i popular de les confraries dramàtiques es manifestà sobretot en incomptables soties (drames satírics), farces i moralités.

De la fi de la guerra dels Cent Anys a la mort d'Enric IV

La fi de la guerra dels Cent Anys donà al país una era de tranquil·litat. La poesia aristocràtica o novel·lesca ja no era moda, tot i alguns exemples, com el poema de Martí de França Le Champion des dames. Florí, en canvi, la novel·la curta, sovint imitació del Decameró (Cent Nouvelles nouvelles, d’Antoine de la Sale). Hi dominaren Villon, gran poeta ja modern, però de temàtica encara medieval, i Philippe de Commines, el quart gran cronista francès. A la cort de Borgonya, els “grans retoricistes” —Georges Chastellain, Jean Molinet i Jean Lemaire de Belges— produïren una poesia molt elaborada. L’entronització de Francesc I significà la ruptura amb l’edat mitjana. Les guerres d’Itàlia implicaren la descoberta d’un país amarat de cultura antiga i d’un humanisme modern prestigiós. El Renaixement, en condemnar la tradició medieval, enllaçava amb la Reforma, en el sentit que l’un i l’altra, si més no al començament, afavoriren el naixement del lliure examen i de la consciència individual. Sobresortiren el poeta Clément Marot, encara força medieval, François Rabelais, amb una desimboltura i una vena popular d’aspecte medieval, però amb un optimisme i un gust per la ciència ben bé del seu segle, i Joan Calví, portaveu de les idees de la Reforma. El període 1550-1610 fou dominat essencialment per la Pléiade, amb una obra lingüística i poètica que féu època. No es tractava solament d’imitar els antics, sinó d’igualar-los. Els iniciadors del moviment, Joachim du Bellay i Ronsard, en foren també els poetes principals. Continuadors de l’escola lionesa italianitzant de Maurice Scève i de Louise Labbé, crearen una nova forma de lirisme i conrearen diversos gèneres. Entorn d’ells s’aplegà una escola de deixebles: Rémy Belleau, Jean-Antoine de Baïf, Jodelle, Pontus de Thyard, etc. Cal posar a part el lirisme violent i eloqüent de Mathurin Régnier i sobretot d’Agrippa d’Aubigné. En teatre, sota l’impuls de Garnier i de Montchrestien i a imitació de l’antiguitat, hom usà una forma de gran èxit: la tragèdia. Un prosista genial, Montaigne, dominà la seva època, amb un escepticisme tolerant molt avançat.

El segle XVII

L’època anterior encara no havia acabat, i si el s XVII començà el 1600 amb Malherbe, el s XVI, amb Montchrestien i d’Aubigné, es perllongà fins el 1630. Però ja es dibuixava una evolució. Les passions polítiques i religioses s’apaivagaren i sorgí un corrent d’incredulitat filosòfica, alhora que es desenvolupava un renaixement catòlic, amb els jansenistes de Port-Royal. A l’Hôtel de Rambouillet fou constituït un esperit mundà i brillant que, combinat amb la influència castellana i italiana, produí un corrent preciosista, important en literatura. L’art clàssic s’anava instal·lant a poc a poc, basant-se, al començament, en la filosofia cartesiana. La llengua s’anava fixant i s’anava racionalitzant. En poesia, Malherbe féu autoritat, com n'havia feta en la llengua. Establí unes regles fixes i alhora fou un gran poeta. Voiture, en canvi, diluí el sentiment poètic en el preciosisme. L’originalitat aparegué en Saint-Amant (1594-1661) i en el burlesc Virgile travesti, de Scarron. La novel·la, més aviat pastoral, emprengué el camí de l’anàlisi psicològica: Honoré d’Urfé (L’Astrée, 1610-19), Gomberville, La Calprenède i Mlle Scudéry (Clélie, 1656). En contrapartida, hi havia la novel·la realista, amb Charles Sorel (Francion, 1622) i Scarron (Le Roman comique, 1651-57). L’epopeia, virgiliana o italianitzant, segons el model de la Gerusalemme liberata, presenta poc interès. El teatre prengué volada cap al 1630, amb Mairet, Rotrou, du Ryer, Scudéry, Tristan, i, sobretot, Corneille, el qual, amb Le Cid (1636), creà el veritable teatre clàssic: centrava l’interès dramàtic en el conflicte dels personatges, dins el marc d’una acció sòbria. La comèdia encara no acabava de distingir-se clarament de la tragi-comèdia o de la farsa. El mateix Corneille, amb Le Menteur (1643), l’erigí en gènere autònom. La prosa s’anà desenvolupant amb Guez de Balzac i amb Voiture. Descartes, gràcies a un estil clar, adaptat a un pensament rigorós, creà el llenguatge filosòfic. Pascal, amb les Provinciales (1656-57) i les Pensées (1670), posà al servei d’una apologia apassionada de la religió cristiana un model de prosa lírica, eloqüent i discursiva alhora. A partir del 1660, la inspiració cristiana s’imposà a la incredulitat, que no tornà a aparèixer fins a les acaballes del regnat de Lluís XIV. L’art clàssic es basava en valors clau com ara raó, veritat, natura i antiguitat, codificats per Boileau en la seva Art poétique (1674). Entorn seu s’aplegaren els més grans escriptors de l’època: Racine, la Fontaine, Molière i, en prosa, Bossuet, La Bruyère i Fénelon. La Fontaine revifà el conte i la faula, Boileau deixà Satires i Epîtres, d’un interès bàsicament històric. El gènere més important d’aquell segle fou el teatre; de primer amb la comèdia costumista i de caràcters, creada per Molière, que en fou el representant més genial; més tard amb la tragèdia, on l’amor esdevingué matèria tràgica. L’eloqüència corneilliana deixà el lloc al lirisme de Racine, que pintà les desgràcies i els crims de l’amor. El representant principal de la prosa novel·lesca és Mme de La Fayette, amb La Princesse de Clèves (1678). Hom creà gèneres nous, que deixen veure el gust d’aquell segle per l’anàlisi psicològica i les preocupacions morals: les Maximes de La Rochefoucauld (1665) i els Caractères de La Bruyère (1668). L’eloqüència religiosa arribà al punt màxim amb Bourdaloue, amb Fénelon i sobretot amb Bossuet, que l’impregnà d’una passió ideològica que el menà a la polèmica amb Fénelon a propòsit del quietisme. Cal també assenyalar les memòries de la Rochefoucauld, de Mlle Montpensier, de Mme de La Fayette i sobretot del cardenal de Retz. Hi hagué un gran desenvolupament epistolar, l’obra cabdal del qual és la correspondència de Mme de Sévigné. L’art clàssic, pel seu rigorisme intern i el seu escàs impacte sociològic, tingué una breu existència. La Querelle des anciens et des modernes, desencadenada el 1687 per Charles Perrault i mantinguda per Lamotte, en marcà pràcticament la fi. S'instaurà un nou esperit, que contestava la religió i el principi d’autoritat. La incredulitat tornà a apoderar-se dels seus drets amb l’obra de Saint-Évremond (1610-1703), s’instal·là el dubte metòdic (Dictionnaire historique et critique, de Bayle, 1697) i, gràcies a Fontenelle, la ciència féu la seva entrada dins la literatura.

El segle XVIII

El s XVIII fou una època de transició que, d’una banda, preparà la revolució del 1789 mitjançant una fermentació intel·lectual i social i, de l’altra liquidà progressivament l’ideal clàssic del segle de Lluís XIV en benefici del preromanticisme. La decadència de la monarquia absoluta afavorí l’aparició de salons i de clubs a l’anglesa, on, en un ambient frívol, d’epicureisme fàcil, els homes de la Il·lustració desenvoluparen llurs idees al començament del segle. Apassionats per les idees i per la dialèctica, rebutjaven la teologia i la metafísica tradicionals, amb tots els perjudicis i l’obscurantisme que suposaven, i cercaven un humanisme nou basat en una confiança total en la raó humana i una fe total en el progrés; l’obra que representa més bé aquesta recerca és l'Enciclopèdia (1751-72). Hom retroba en Montesquieu i en Voltaire les preocupacions desmitificadores que animaven les obres de Pierre Bayle o de Fontenelle i la voluntat de canvi i de llibertat expressada a la Digression des anciens et modernes. L’esprit des Lois (1748), de Montesquieu, d’una gran influència sobre la Il·lustració, és una síntesi dels coneixements jurídics d’aquella època i alhora una anàlisi aguda dels mals polítics de França, amb propostes de solucions. Voltaire és potser l’autor més representatiu de l’esperit francès del s XVIII. A Les Lettres Anglaises (1734) presentà a la França endarrerida un quadre proselitista d’Anglaterra. A les seves obres històriques, que renovaren els estudis històrics tot orientant-los cap a la civilització, exposava les seves idees: repulsió pel fanatisme i per la metafísica i exposició del seu deisme, de la seva moral i de la seva filosofia. Al Dictionnaire philosophique defensà la llibertat del pensament, base de la llibertat general; però fou als Contes on expressà amb més força les preocupacions i les aspiracions del seu segle. Al costat de l’agitació filosòfica, s’anava desenvolupant un corrent, de primer subjacent, que rehabilitava les passions i la sensibilitat, per exemple en l’obra de Vauvenargues. Diderot encarnà perfectament aquesta tendència, que tenia en compte la dimensió humana i conciliava les exigències de l’esperit i del cos, que es negava a distingir, i així justificava el seu materialisme i el paper predominant de la sensibilitat en la moral humana. A partir de mitjan segle la sensibilitat triomfà cada vegada més. Rousseau n'és l’exponent més clar; si a Du contrat social (1762) seguí el pensament filosòfic de la Il·lustració i a l'Émile exposà el seu ideal pedagògic, a La nouvelle Héloïse donà una mostra perfecta dels gusts pels sentiments i la natura del preromanticisme. La malenconia i la fusió amb la natura, fins a l’exotisme, es manifesten a Paul et Virginie, de Bernardin de Saint Pierre. Quant al teatre, cal mencionar dos autors originals i importants: Marivaux, creador de la comèdia psicològica, i Beaumarchais, de la comèdia social. El primer es destacà de l’ambient literari general per la finor i el pessimisme de la seva observació, i el segon, pel valuós testimoniatge sobre la societat de la darreria del segle; per la mateixa raó cal citar Choderlos de Laclos: les Liaisons dangereuses donen una idea clara de la corrupció moral d’una societat destinada a una revolució radical. Fins a l’acabament del Primer Imperi l’actitud dels governants no pogué afavorir més que obres acadèmiques o neoclàssiques.

El segle XIX

Chateaubriand, a l’època de gestació del Romanticisme, en fou un precursor, juntament amb Mme de Staël. La jove generació de poetes romàntics aportà a la poesia una renovació profunda. Inspirada en les altres manifestacions europees del Romanticisme, fou l’exponent de la inadaptació dels joves que, com Victor Hugo, tenien vint anys quan Lamartine publicà les Méditations poétiques; llurs aspiracions a un liberalisme, tant en art com en política, s’expressaren en la Revolució del 1830. Fora del tema personal, tractat per Vigny, Hugo, Musset, Nerval i d’altres, els poetes romàntics exposaren els problemes de la creació poètica, la condició del poeta, i cantaren temes diversos. El teatre també fou terreny de manifestacions liberals, i al costat d’obres teòriques, com el Racine et Shakespeare, de Stendhal, o el pròleg de Cromwell, d’Hugo, on hom demanava l’abolició de les regles clàssiques de composició i de mètrica, hi havia una producció teatral, desigual en qualitat i en quantitat, però on tots els autors de la generació romàntica eren representants. La novel·la, amb l'Adolphe, de Benjamin Constant, assolí una qualitat i un interès notables. Però foren Stendhal i, sobretot, Balzac els qui donaren al gènere novel·lístic la categoria que en féu el representant per excel·lència de la societat burgesa del s. XIX. Les passions i els sentiments hi tenien una particular importància, però la preocupació pel realisme i l’actualitat dels temes escollits li donaren un relleu i una presència fins aleshores inigualats. Cal citar encara Mérimée i George Sand. Amb l’obra de Michelet la ciència històrica recollí els fruits de les idees voltairianes i del Romanticisme. Al costat d’una història narrativa, de vegades massa apassionada, nasqué una filosofia de la història que destacava els fets importants que havien determinat la història general. A mitjan s. XIX el Romanticisme entrà en decadència, sobretot perquè la majoria dels autors de la primera generació havien mort. Mentre Victor Hugo seguia en la via del lirisme (Les contemplations) i de l’epopeia (La légende des siècles), l’escola del Parnàs, o de l’art per l’art, cercava la perfecció tècnica sota la influència il·lustrada de Leconte de Lisle. Alhora, apareixia una poesia nova, més personal i més musical que la romàntica, la de Baudelaire, que, amb Les flors del mal, assenyalava l’acabament del Romanticisme i preparava el simbolisme de Verlaine i la revolució poètica de Rimbaud. En novel·la, l’obra de Balzac i de Stendhal dugué al perfeccionament del realisme, que triomfà en Madame Bovary, de Flaubert. Una observació minuciosa, una documentació prèvia detalladíssima i pocs artificis de composició feren de la novel·la realista l’expressió més perfecta d’aquest gènere. Més tard, l’escola naturalista, i particularment Zola, amb Les Rougon-Macquart, portà a un punt extrem la recerca de realisme alhora que pretenia d’introduir el mètode científic en el món de la creació novel·lesca. El resultat fou un determinisme obtús, fruit, però d’un entusiasme sincer pel plantejament apriorístic de la ficció, que s’aparta de la realitat que pretén de descriure. Maupassant es dedicà a la descripció de la realitat quotidiana i Daudet col·leccionà petits detalls de l’experiència vital en unes obres ben construïdes i sensibles. En poesia, Mallarmé clogué el cicle que anava del Romanticisme al simbolisme amb unes obres de lectura difícil, que el dugueren a l’hermetisme i a l’aïllament. Però la seva influència, sobretot sobre alguns poetes del s. XX, fou notable. Enmig dels sistemes, de les escoles i antiscoles de les acaballes del segle, dues veus destacaren per l’originalitat i la força de llur obra. Les poesies de Jules Laforgue, decadents per l’extrema llibertat formal, sedueixen, tanmateix, per llur barreja de fantasia i de desesperació i anuncien les darreres troballes del s. XX. El comte de Lautréamont (Isidore Ducasse) clama en els Chants de Maldoror les desgràcies, les guerres, les crueltats i l’egoisme dels homes. Maldoror canta l’odi com Baudelaire havia cantat el mal, i es recrea en la voluptat de la violència i del crim. Aquesta desesperació desencantada i aquesta rebel·lió donaren el to de la poesia del s. XX i influïren sobre les joves escoles i sobre certs grups, com el dadà i els surrealistes.

Els segles XX i XXI

Al començament del segle XX, l’herència del simbolisme i del Romanticisme, profundament corromput, donà pas a una poesia com la de Verhaeren o la de Francis Jammes, mentre la comtessa de Noailles marcava una regressió cap a formes i cap a sentiments ja depassats. Alhora, els fets històrics i el progrés científic i tècnic tenien llur eco en les obres de Blaise Cendrars, exòtiques i formalment lliures. Tres noms dominaren la poesia del començament del segle. Charles Péguy, a partir d’una inspiració mística i d’un pensament d’esquerra, produí una obra d’una fe palpitant i d’un patriotisme apassionat, que amalgama l’esperit i la matèria. L’obra de Paul Valéry cercava, pels camins del pensament més clàssic i més refinat, la poesia pura d’un metaunivers deshumanitzat i de vegades obscur. Paul Claudel, d’una inspiració més sensual, reconstruí un món còsmic mitjançant una tècnica de ritme i de sonoritats i l’ús gairebé sistemàtic de versicles. Tanmateix, la renovació poètica fou obra d’Apollinaire, que aprofità fonts d’inspiració del passat, usà una tècnica alliberada de formalismes estèrils i tocà temes nous; profeta i tradicionalista, la seva originalitat i la modulació excepcional del seu cant el fan més important avui que en la seva època.

El moviment surrealista, fill del dadà, amb André Breton com a representant, es definí com una rebel·lió, una ruptura dràstica amb el passat i una forma de societat condemnada. El balanç del moviment, si hom fa abstracció d’alguns dels extremismes, és notablement positiu, car liquidà els conformismes i les limitacions literàries del passat i féu possible la poesia humanista d’Éluard, de Supervielle, de Joë Bousquet o de Pierre-Jean Jouve. Les posteriors línies de recerca passen per Isidore Isou, pel virtuosisme de Raymond Queneau, per l’intel·lectualisme de Saint-John Perse o el misteri de René Char. Els poetes contemporanis més destacats són: Patrice de La Tour du Pin, Pierre Emmanuel, Jean-Claude Renard, André Frénaud, René Guy Cadou, Eugène Guillevic, Henri Michaux, Francis Ponge, Yves Bonnefoy, André du Bouchet, Michel Deguy, Henri Meschonnic, Alain Bosquet, Robert Sabatier, etc.

El teatre del s. XX trigà a definir-se com un gènere d’un cert nivell. Les obres representades al començament del segle pertanyen al gènere de bulevard i al vodevil, al neoromanticisme de Rostand, o a l’anomenat teatre d’amor (Bataille). El canvi vingué de l’impuls surrealista i es manifestà de primer com una voluntat d’aprofitar millor l’espai teatral i la qualitat dels actors. Els texts, de fantasia, com els de Sacha Guitry i de Jacques Deval, o intimistes, no es destacaren fins a la revelació de les obres de Giraudoux o de Salacrou. La postguerra s’enriquí amb les obres de Jean Anouilh, amargues i nostàlgiques, i sobretot amb el teatre filosòfic de Sartre i de Camus. El vigor de la tècnica i el gust per les situacions absurdes o per la disgregació de l’acció feren que el teatre francès del moment, tret de noms consagrats com Beckett, Adamov, Ionesco i Genêt, visqués un període d’adaptació i s’alimentés essencialment de traduccions; dins aquest context, només es destacà la figura d’Armand Gatti.

La novel·la tingué el mateix procés de disgregació interna al llarg del s. XX. La novel·la realista o naturalista no corresponia a un món en crisi d’evolució i de maduració. El primer a comprendre la necessitat de renovar aquest gènere fou Proust; la seva obra aporta a la tècnica novel·lística la dimensió cronològica humana de la memòria, en la qual la personalitat es va modelant. Mort ell, la novel·la es fraccionà en tendències diverses. La novel·la-riu de Martin du Gard, de Duhamel i de Jules Romains, les introspeccions psicològiques de Radiguet i de Giraudoux i l’angoixada expressió del malestar espiritual de les obres de Mauriac, de Bernanos i de Jouhandeau en són uns bons exemples. Montherlant cantà la dignitat i la grandesa de l’home, com Malraux, més compromès i menys artista, i Saint-Exupéry, més entusiasmat i menys coherent. Entre aquestes veus i les de Giono i de Colette, la de Céline sembla discordant; tanmateix, traduí la crisi de la civilització, de l’art i d’una forma de societat que la darrera guerra posà en evidència. Acabat el conflicte, Sartre i Camus, més filòsofs que artistes, trobaren eco entre una joventut que llegia en les obres d’aquests autors l’absurd i el buit de llur pròpia vida. Aquesta inadequació entre la realitat i l’individu fou la gran descoberta moderna i la presa de consciència d’aquesta situació es reflecteix en l’obra de Roger Vailland, Simone de Beauvoir, Julian Gracq, Hervé Bazin o Marguerite Duras. A les acaballes del període 1950-60 sorgí un nou moviment de recerca, anomenat nouveau roman, que revolucionà el marc del gènere i fins i tot el de la paraula com a mitjà de comunicació. Els autors esdevingueren llurs propis crítics i tingueren en comú el rebuig a la novel·la tradicional: Alain Robbe-Grillet, Claude Simon, Nathalie Sarraute, Michel Butor, etc. Paral·lelament transcorre l’obra de Jean-Marie Le Clézio, Jean Ricardou, Robert Pinget, Maurice Roche, Georges Pérec, Jean Cayrol o Marguerite Yourcenar, més basada en la recerca històrica que no pas en la novel·la tradicional. Sorgí, també, una nova novel·la social amb Hélène Cixous, Geneviève Serreau, Lucette Finas, Michel Tournier, etc. La crítica s’estructurà al voltant de la revista Tel Quel, dirigida per Philippe Sollers, del col·lectiu Change i, sobretot, de Roland Barthes i Michel Butor.

La novel·la tingué el mateix procés de disgregació interna al llarg del s. XX. La novel·la realista o naturalista no corresponia a un món en crisi d’evolució i de maduració. El primer a comprendre la necessitat de renovar aquest gènere fou Proust; la seva obra aporta a la tècnica novel·lística la dimensió cronològica humana de la memòria, en la qual la personalitat es va modelant. Mort ell, la novel·la es fraccionà en tendències diverses. La novel·la-riu de Martin du Gard, de Duhamel i de Jules Romains, les introspeccions psicològiques de Radiguet i de Giraudoux i l’angoixada expressió del malestar espiritual de les obres de Mauriac, de Bernanos i de Jouhandeau en són uns bons exemples. Montherlant cantà la dignitat i la grandesa de l’home, com Malraux, més compromès i menys artista, i Saint-Exupéry, més entusiasmat i menys coherent. Entre aquestes veus i les de Giono i de Colette, la de Céline sembla discordant; tanmateix, traduí la crisi de la civilització, de l’art i d’una forma de societat que la darrera guerra posà en evidència. Acabat el conflicte, Sartre i Camus, més filòsofs que artistes, trobaren eco entre una joventut que llegia en les obres d’aquests autors l’absurd i el buit de llur pròpia vida. Aquesta inadequació entre la realitat i l’individu fou la gran descoberta moderna i la presa de consciència d’aquesta situació es reflecteix en l’obra de Roger Vailland, Simone de Beauvoir, Julian Gracq, Hervé Bazin o Marguerite Duras. A les acaballes del període 1950-60 sorgí un nou moviment de recerca, anomenat nouveau roman, que revolucionà el marc del gènere i fins i tot el de la paraula com a mitjà de comunicació. Els autors esdevingueren llurs propis crítics i tingueren en comú el rebuig a la novel·la tradicional: Alain Robbe-Grillet, Claude Simon, Nathalie Sarraute, Michel Butor, etc. Paral·lelament transcorre l’obra de Jean-Marie Le Clézio, Jean Ricardou, Robert Pinget, Maurice Roche, Georges Pérec, Jean Cayrol o Marguerite Yourcenar, més basada en la recerca històrica que no pas en la novel·la tradicional. Sorgí, també, una nova novel·la social amb Hélène Cixous, Geneviève Serreau, Lucette Finas, Michel Tournier, etc. La crítica s’estructurà al voltant de la revista Tel Quel, dirigida per Philippe Sollers, del col·lectiu Change i, sobretot, de Roland Barthes i Michel Butor.

La novel·la francesa dels anys vuitanta evolucionà des del nouveau roman fins a una mena de nova faula. És a dir, veié la consolidació i l’exhauriment de l’experiència que protagonitzaren Alain Robbe-Grillet, Claude Simon, Nathalie Sarraute i Michel Butor, entre altres, per deixar el pas a una nova estratègia de narrativitat i de plaer per l’escriptura que permeté de recuperar, entre altres, la figura de Julien Gracq. De tota manera, la recerca estructural i de possibilitats narratives que comportà el nouveau roman foren reconegudes, per exemple, en el premi Nobel a Claude Simon, el 1985. La tendència en certa manera contrària, l’esforç cap a la fabulació, posteriorment consolidà i projectà tres narradors que, a banda de representar diferents generacions, corresponen a tres camins diferents en la novel·lística francesa d’aquest moment: Michel Tournier (1924), Patrick Modiano (1945) i Tahar Ben Jelloun (1944). El primer treballà en una narrativa de recreació dels mites comuns de la infantesa (des dels Reis d’Orient fins a l’Ogre i en Polzet), amb una atenció especial a la figura de Robinson Crusoe. Michel Tournier modernitza i capgira els mites en les seves novel·les i, en la perversió d’aquestes històries fonamentals, ofereix una imatge terrible de l’home contemporani: Vendredi ou les Limbes du Pacifique (1967), Le Roi des Aulnes (1970), Le Coq de Bruyère (1978) i La Goutte d’Or (1985), entre altres.

La novel·la francesa dels anys vuitanta evolucionà des del nouveau roman fins a una mena de nova faula. És a dir, veié la consolidació i l’exhauriment de l’experiència que protagonitzaren Alain Robbe-Grillet, Claude Simon, Nathalie Sarraute i Michel Butor, entre altres, per deixar el pas a una nova estratègia de narrativitat i de plaer per l’escriptura que permeté de recuperar, entre altres, la figura de Julien Gracq. De tota manera, la recerca estructural i de possibilitats narratives que comportà el nouveau roman foren reconegudes, per exemple, en el premi Nobel a Claude Simon, el 1985. La tendència en certa manera contrària, l’esforç cap a la fabulació, posteriorment consolidà i projectà tres narradors que, a banda de representar diferents generacions, corresponen a tres camins diferents en la novel·lística francesa d’aquest moment: Michel Tournier (1924), Patrick Modiano (1945) i Tahar Ben Jelloun (1944). El primer treballà en una narrativa de recreació dels mites comuns de la infantesa (des dels Reis d’Orient fins a l’Ogre i en Polzet), amb una atenció especial a la figura de Robinson Crusoe. Michel Tournier modernitza i capgira els mites en les seves novel·les i, en la perversió d’aquestes històries fonamentals, ofereix una imatge terrible de l’home contemporani: Vendredi ou les Limbes du Pacifique (1967), Le Roi des Aulnes (1970), Le Coq de Bruyère (1978) i La Goutte d’Or (1985), entre altres.

La narrativa de Tahar Ben Jelloun, en canvi, implicà un retorn a uns esquemes socials en la temàtica de desarrelament i de misèria dels emigrants àrabs a França. Nascut al marroc, però de formació francesa, la seva novel·lística parla d’emigracions forçades, de somnis trencats i de bosses de misèria en els barris perifèrics de París: Harrouda (1973), La priere de l’absent (1981), La nuit sacrée (1987) i Jour de silence à Tanger (1988), entre altres. Patrik Modiano (Une jeunesse, 1981, i Quartier perdu, 1984) s’inscriu en una narrativa més convencional que no oblida, però, el fet de pertànyer a una generació batejada per l’experiència del Maig del 68. En una línia similar cal considerar la narrativa de Jean-Patrick Manchette, Francois-Olivier Rousseau i Tony Duvert.

La narrativa de Tahar Ben Jelloun, en canvi, implicà un retorn a uns esquemes socials en la temàtica de desarrelament i de misèria dels emigrants àrabs a França. Nascut al marroc, però de formació francesa, la seva novel·lística parla d’emigracions forçades, de somnis trencats i de bosses de misèria en els barris perifèrics de París: Harrouda (1973), La priere de l’absent (1981), La nuit sacrée (1987) i Jour de silence à Tanger (1988), entre altres. Patrik Modiano (Une jeunesse, 1981, i Quartier perdu, 1984) s’inscriu en una narrativa més convencional que no oblida, però, el fet de pertànyer a una generació batejada per l’experiència del Maig del 68. En una línia similar cal considerar la narrativa de Jean-Patrick Manchette, Francois-Olivier Rousseau i Tony Duvert.

Quant a la poesia, cal assenyalar dos dels grans noms de la poesia francesa del segle: Francis Ponge (1899) i Henri Michaux (1899-1984) i constatar la continuïtat de poetes com Robert Sabatier, Jean Claude Renard i Claude Vigée. Entre els més joves, podem remarcar la dualitat entre formalistes i tradicionalistes. Els primers (Marcelin Pleynet, Denis Roche o Jacques Roubaud) s’interessen per la recerca formal i la investigació sobre les possibilitats de la llengua. Entre els més acostats a la tradició hom compta Marc Alyn, Michel Deguy, Yvonne Caroutch i Pierre Oster. Als anys noranta desaparegueren Francis Ponge (1988), Antoine Blondin (1991), Luc Estang (1992), Pierre Boulle (1994), que també publicà L’illon (1990); André Frossard (1995), que escriví Les Grands Bergers (1992), Défense du Pape (1993), Les Pensées (1994); Hervé Bazin (1996), autor també de la novel·la Le Grand Méchant Doux (1992), i Marguerite Duras (1996), que també publicà L’amant de la Chine du Nord (1990), Yann Andréa Steiner (1992) i Écrire (1993).

Quant a la poesia, cal assenyalar dos dels grans noms de la poesia francesa del segle: Francis Ponge (1899) i Henri Michaux (1899-1984) i constatar la continuïtat de poetes com Robert Sabatier, Jean Claude Renard i Claude Vigée. Entre els més joves, podem remarcar la dualitat entre formalistes i tradicionalistes. Els primers (Marcelin Pleynet, Denis Roche o Jacques Roubaud) s’interessen per la recerca formal i la investigació sobre les possibilitats de la llengua. Entre els més acostats a la tradició hom compta Marc Alyn, Michel Deguy, Yvonne Caroutch i Pierre Oster. Als anys noranta desaparegueren Francis Ponge (1988), Antoine Blondin (1991), Luc Estang (1992), Pierre Boulle (1994), que també publicà L’illon (1990); André Frossard (1995), que escriví Les Grands Bergers (1992), Défense du Pape (1993), Les Pensées (1994); Hervé Bazin (1996), autor també de la novel·la Le Grand Méchant Doux (1992), i Marguerite Duras (1996), que també publicà L’amant de la Chine du Nord (1990), Yann Andréa Steiner (1992) i Écrire (1993).

El 1994 hi hagué una certa revaloració de Voltaire i de Camus, ja que es commemoraren els tres-cents anys del naixement del primer i es publicà l’obra pòstuma del segon, Le premier homme. D’altra banda, el 1996 se celebrà el centenari d’André Breton, el creador del surrealisme, i aparegueren obres pòstumes de Georges Pérec (Je suis né, 1990, projecte d’autobiografia, i Cantatrix sopranica L, 1992).

El 1994 hi hagué una certa revaloració de Voltaire i de Camus, ja que es commemoraren els tres-cents anys del naixement del primer i es publicà l’obra pòstuma del segon, Le premier homme. D’altra banda, el 1996 se celebrà el centenari d’André Breton, el creador del surrealisme, i aparegueren obres pòstumes de Georges Pérec (Je suis né, 1990, projecte d’autobiografia, i Cantatrix sopranica L, 1992).

Continuaren publicant, entre altres, Claude Simon (L’Acacia, 1989), Marguerite Yourcenar (Quoi? L’eternité, 1988, pòstuma), Jean Echenoz (Lac, 1989; Les grandes blondes, 1995), Yann Queffélec (Et la force d’aimer, 1996), Nathalie Sarraute (Ici, 1995), Tahar Ben Jelloun (Les raisins de la galère, 1995), Jean Rouaud (Les champs d’honneur, premi Goncourt 1990; Le Monde à peu près, 1996), l’escriptor d’origen rus Andreï Makine (Le Testament français, premi Goncourt 1995), Michel Tournier (Eléazar ou la Source et le Buisson, 1996), Patrick Modiano (Fleur de ruine, 1991; Du plus loin de l’oubli, 1996), Amin Maalouf (Le Rocher de Tanios, premi Goncourt 1993; Les Échelles du Levant, 1996), Phillipe Sollers (La Fête à Venise, 1991) i Michel del Castillo (Le crime des pères, 1993; Mon frère l’idiot, 1995).

Continuaren publicant, entre altres, Claude Simon (L’Acacia, 1989), Marguerite Yourcenar (Quoi? L’eternité, 1988, pòstuma), Jean Echenoz (Lac, 1989; Les grandes blondes, 1995), Yann Queffélec (Et la force d’aimer, 1996), Nathalie Sarraute (Ici, 1995), Tahar Ben Jelloun (Les raisins de la galère, 1995), Jean Rouaud (Les champs d’honneur, premi Goncourt 1990; Le Monde à peu près, 1996), l’escriptor d’origen rus Andreï Makine (Le Testament français, premi Goncourt 1995), Michel Tournier (Eléazar ou la Source et le Buisson, 1996), Patrick Modiano (Fleur de ruine, 1991; Du plus loin de l’oubli, 1996), Amin Maalouf (Le Rocher de Tanios, premi Goncourt 1993; Les Échelles du Levant, 1996), Phillipe Sollers (La Fête à Venise, 1991) i Michel del Castillo (Le crime des pères, 1993; Mon frère l’idiot, 1995).

Es consolidaren Emmanuel Carrère (La Classe de neige, premi Femina 1995), J.M.G. Le Clézio (Onitsha, 1991; Etoile errante, 1992; La quarantaine, 1995), Helène Cixous (Jours de l’an, 1990; L’Ange au secret, 1991), Eric Chevillard (Palafox, 1990; La nébuleuse du crabe, 1993), Jean-Phillipe Toussaint (La réticence, 1991), Gaston Puel (L’âme errante, 1992), Philippe Jones (L’embranchement des heures, 1991), etc. Dels autors de la darrera fornada cal destacar, entre d’altres, Pascale Roze (Le chasseur zéro, premi Goncourt 1996), Marie Darrieussecq (Truismes, 1996), Isabelle Hausser (Les Magiciens de l’âme, 1996), Eric Holder (Mademoiselle Chambon, 1996) i també Daniel Pennac, que, després de l’èxit de Comme une roman, publicà Monsieur Mallaussène (1995).

Es consolidaren Emmanuel Carrère (La Classe de neige, premi Femina 1995), J.M.G. Le Clézio (Onitsha, 1991; Etoile errante, 1992; La quarantaine, 1995), Helène Cixous (Jours de l’an, 1990; L’Ange au secret, 1991), Eric Chevillard (Palafox, 1990; La nébuleuse du crabe, 1993), Jean-Phillipe Toussaint (La réticence, 1991), Gaston Puel (L’âme errante, 1992), Philippe Jones (L’embranchement des heures, 1991), etc. Dels autors de la darrera fornada cal destacar, entre d’altres, Pascale Roze (Le chasseur zéro, premi Goncourt 1996), Marie Darrieussecq (Truismes, 1996), Isabelle Hausser (Les Magiciens de l’âme, 1996), Eric Holder (Mademoiselle Chambon, 1996) i també Daniel Pennac, que, després de l’èxit de Comme une roman, publicà Monsieur Mallaussène (1995).

En poesia continuaren publicant Yves Bonnefoy (1923), considerat un dels poetes francesos més importants del s. XX, Claude Esteban (1935), Bernard Noël (1930) (Le Dieu des poètes, 1989), que guanyà el Grand Prix National de Poésie 1992, i Pierre Lartigue (1936) (L’art de la Pointe, 1992). També destacaren Jeanpyer Poels (1940), Jean Ristat (1948), Ernest Pépin (Coulée d’or, 1995), Jean Tardieu (Da Capo, 1995), Jeannine Baude (C'était un paysage, premi Artaud 1993), Dominique Sorrente (Petite suite des heures, 1991; Une seule phrase pour Salzbourg, 1994), i entre els més joves, Serge Pey (1950) (Dieu estun chien dans les arbres, 1993), André Velter (1945) (L’Arbre-Seul, 1990), Jean-Marie Gleize (Circonstances, 1990; Tout doit disparaître, 1993) i Lionel Ray (Comme un château défait, 1993; Une sorte de ciel, 1995, premi Artaud).

En poesia continuaren publicant Yves Bonnefoy (1923), considerat un dels poetes francesos més importants del s. XX, Claude Esteban (1935), Bernard Noël (1930) (Le Dieu des poètes, 1989), que guanyà el Grand Prix National de Poésie 1992, i Pierre Lartigue (1936) (L’art de la Pointe, 1992). També destacaren Jeanpyer Poels (1940), Jean Ristat (1948), Ernest Pépin (Coulée d’or, 1995), Jean Tardieu (Da Capo, 1995), Jeannine Baude (C'était un paysage, premi Artaud 1993), Dominique Sorrente (Petite suite des heures, 1991; Une seule phrase pour Salzbourg, 1994), i entre els més joves, Serge Pey (1950) (Dieu estun chien dans les arbres, 1993), André Velter (1945) (L’Arbre-Seul, 1990), Jean-Marie Gleize (Circonstances, 1990; Tout doit disparaître, 1993) i Lionel Ray (Comme un château défait, 1993; Une sorte de ciel, 1995, premi Artaud).

Quant al teatre, cal esmentar el fenomen de Bernard-Marie Koltès (1948-89), l’obra del qual, crua i desesperançada, tingué una gran influència en el teatre europeu dels anys noranta (Dans la solitude des champs de coton, 1986; La nuit just avant les forêts, 1988; Roberto Zucco, 1989). Altres autors destacats de la nova generació són Marie Redonnet, Noëlle Renaude, Philippe Minyana, Ives Lebeau i Ives Reynaud. Finalment, quant a l’assaig i els estudis literaris, es pot esmentar la publicació del tercer i darrer volum de l’obra completa de Roland Barthes i les darreres aportacions d’autors com Pascal Quignard (Rhétorique spéculative, 1995), Michel Butor (L’utilité poétique, 1995), Jean Renaud (La littérature française du XVIIIe siècle, 1994) i Colette Becker (Lire le Réalisme et le Naturalisme, 1992).

Quant al teatre, cal esmentar el fenomen de Bernard-Marie Koltès (1948-89), l’obra del qual, crua i desesperançada, tingué una gran influència en el teatre europeu dels anys noranta (Dans la solitude des champs de coton, 1986; La nuit just avant les forêts, 1988; Roberto Zucco, 1989). Altres autors destacats de la nova generació són Marie Redonnet, Noëlle Renaude, Philippe Minyana, Ives Lebeau i Ives Reynaud. Finalment, quant a l’assaig i els estudis literaris, es pot esmentar la publicació del tercer i darrer volum de l’obra completa de Roland Barthes i les darreres aportacions d’autors com Pascal Quignard (Rhétorique spéculative, 1995), Michel Butor (L’utilité poétique, 1995), Jean Renaud (La littérature française du XVIIIe siècle, 1994) i Colette Becker (Lire le Réalisme et le Naturalisme, 1992).

A finals del s. XX desapareixeren Francis Ambrière (1998), Dominique Aury (1998), Jean-Pierre Giraudoux (2000), Julien Green (1998), Daniel Oster (1999) i Nathalie Sarraute (1999).

A finals del s. XX desapareixeren Francis Ambrière (1998), Dominique Aury (1998), Jean-Pierre Giraudoux (2000), Julien Green (1998), Daniel Oster (1999) i Nathalie Sarraute (1999).

En narrativa, continuaren l’obra grans autors i d’altres que s’han anat consolidant, com Claude Simon, Andrei Makine (Gran Medalla de la Francofonia 2000), Jean Echenoz (Je m'en vais, premi Goncourt 1999), Amin Maalouf, Tahar Ben Jelloun, Yann Queffélec, J.M.G.Le Clézio, Hélène Cixous, Patrick Rambaud (La Bataille, premi Goncourt 1997), Philippe Sollers, Jean Rouaud, Patrick Modiano, Pascal Roze, Pascal Quignard (Terrasse à Rome, Grand Prix de l’Académie Française 2000), Emmanuel Carrère, Marie Darrieussecq i Daniel Pennac. Alguns nous valors que emergiren foren Bruno Gilbert, Paule Constant (Confidence pour confidence, premi Goncourt 1998), Maryline Desbiolles (Anchise, premi Fémina 1999), Daniel Picouly (L’enfant-léopard, premi Renaudot 1999), Pascal Bruckner (Les voleurs de beauté, 1997, premi Renaudot), Amélie Nothomb (Stupeur et tremblement, Grand Prix de l’Académie Française 1999), Michel Houllebecq, Camille Laurens (Dans ces bras-la, premi Fémina 2000), Philippe Le Guillou, Yann Appery (Diabolus in musica, premi Médicis 2000), Christian Oster i Dominique Noguez (Amour noir, premi Fémina 1997).

En narrativa, continuaren l’obra grans autors i d’altres que s’han anat consolidant, com Claude Simon, Andrei Makine (Gran Medalla de la Francofonia 2000), Jean Echenoz (Je m'en vais, premi Goncourt 1999), Amin Maalouf, Tahar Ben Jelloun, Yann Queffélec, J.M.G.Le Clézio, Hélène Cixous, Patrick Rambaud (La Bataille, premi Goncourt 1997), Philippe Sollers, Jean Rouaud, Patrick Modiano, Pascal Roze, Pascal Quignard (Terrasse à Rome, Grand Prix de l’Académie Française 2000), Emmanuel Carrère, Marie Darrieussecq i Daniel Pennac. Alguns nous valors que emergiren foren Bruno Gilbert, Paule Constant (Confidence pour confidence, premi Goncourt 1998), Maryline Desbiolles (Anchise, premi Fémina 1999), Daniel Picouly (L’enfant-léopard, premi Renaudot 1999), Pascal Bruckner (Les voleurs de beauté, 1997, premi Renaudot), Amélie Nothomb (Stupeur et tremblement, Grand Prix de l’Académie Française 1999), Michel Houllebecq, Camille Laurens (Dans ces bras-la, premi Fémina 2000), Philippe Le Guillou, Yann Appery (Diabolus in musica, premi Médicis 2000), Christian Oster i Dominique Noguez (Amour noir, premi Fémina 1997).

D’altra banda, continuaren l’obra grans poetes com Bernard Noël, André du Bouchet i Andrée Chedid, i també destaquen Jean Joubert, Charles Le Quintrec, Anise Koltz (La terre se tait, 1999), Werner Lambersy (L’horloge de Linné, 1999), Jacques Réda, André Romus, Olivier Apert, Jacques Darras i el belga Christian Hubin (Maintenant, 1998).

D’altra banda, continuaren l’obra grans poetes com Bernard Noël, André du Bouchet i Andrée Chedid, i també destaquen Jean Joubert, Charles Le Quintrec, Anise Koltz (La terre se tait, 1999), Werner Lambersy (L’horloge de Linné, 1999), Jacques Réda, André Romus, Olivier Apert, Jacques Darras i el belga Christian Hubin (Maintenant, 1998).

Pel que fa al teatre, sobresortí l’èxit internacional de Yasmina Reza (L’homme du hasard, 1998). D’entre els crítics i assagistes, es poden esmentar Jean Baudrillard, Pierre Bordieu, Hélène Cixous, Gilles Deleuze i Jean-François Revel. Els primers anys del s. XXI desapareixeren José Cabanis (2000), Maurice Blanchot (2003), Françoise Sagan (2004) i Claude Simon (2005), el qual l’any 2001 publicà Le Tramway, a partir dels records quotidians de la infantesa.

Pel que fa al teatre, sobresortí l’èxit internacional de Yasmina Reza (L’homme du hasard, 1998). D’entre els crítics i assagistes, es poden esmentar Jean Baudrillard, Pierre Bordieu, Hélène Cixous, Gilles Deleuze i Jean-François Revel. Els primers anys del s. XXI desapareixeren José Cabanis (2000), Maurice Blanchot (2003), Françoise Sagan (2004) i Claude Simon (2005), el qual l’any 2001 publicà Le Tramway, a partir dels records quotidians de la infantesa.

Alguns dels llibres de més projecció d’aquest periodes anaren acompanyats de polèmiques i escàndols més pròpiament extraliteraris que en relació amb la literatura estricta. Hom pot esmentar, en aquest aspecte, l’obra La vie sexuelle de Catherine M. (2001), en el qual l’autora, Catherine Millet, explica amb detallisme hiperrealista les seves experiències sexuals. L’èxit d’aquest llibre desencadenà l’aparició d’una sèrie d’obres semblants. Per la seva banda, la publicació de Plateforme, el 2001, la nova novel·la d’un dels autors revelació dels darrers anys, Michel Houellebecq, desfermà la polèmica tant per la temàtica −el turisme sexual a Tailàndia− com per les opinions sobre l’islam del mateix autor. La crítica i l’exposició de les insatisfaccions personals i col·lectives de la societat francesa del moment apareixen també en Le voyage en France, de Benoît Duteurtres (premi Médicis del 2001). Més explícit sobre el real o imaginari declivi francès fou l’assaig Adieu à la France qui s’en va (2003), de Jean-Marie Rouart. La visió descoratjada del present serveix de contrapunt per a la revisió del passat a Tigres en papier (2002), obra en què Olivier Rolin reviu l’atmosfera del maig del 1968 amb fortes dosis d’autocrítica. En una línia semblant es pot situar Une vie française, de Jean-Paul Dubois (Fémina 2004).

Alguns dels llibres de més projecció d’aquest periodes anaren acompanyats de polèmiques i escàndols més pròpiament extraliteraris que en relació amb la literatura estricta. Hom pot esmentar, en aquest aspecte, l’obra La vie sexuelle de Catherine M. (2001), en el qual l’autora, Catherine Millet, explica amb detallisme hiperrealista les seves experiències sexuals. L’èxit d’aquest llibre desencadenà l’aparició d’una sèrie d’obres semblants. Per la seva banda, la publicació de Plateforme, el 2001, la nova novel·la d’un dels autors revelació dels darrers anys, Michel Houellebecq, desfermà la polèmica tant per la temàtica −el turisme sexual a Tailàndia− com per les opinions sobre l’islam del mateix autor. La crítica i l’exposició de les insatisfaccions personals i col·lectives de la societat francesa del moment apareixen també en Le voyage en France, de Benoît Duteurtres (premi Médicis del 2001). Més explícit sobre el real o imaginari declivi francès fou l’assaig Adieu à la France qui s’en va (2003), de Jean-Marie Rouart. La visió descoratjada del present serveix de contrapunt per a la revisió del passat a Tigres en papier (2002), obra en què Olivier Rolin reviu l’atmosfera del maig del 1968 amb fortes dosis d’autocrítica. En una línia semblant es pot situar Une vie française, de Jean-Paul Dubois (Fémina 2004).

Pel que fa a les ficcions històriques, sobresortiren Biblique des derniers gestes (2001), de Patrick Chamoiseaux; La mission des frontières (2002), de Gilles Lapouge; Les adieux à la reine, de Chantal Thomas (Fémina 2002); La maîtresse de Brecht, de Jacques-Pierre Amette (premi Goncourt 2003), i Le Soleil des Scorta, de Laurent Gaudé (Goncourt 2004). Durant els primers anys del s. XXI els guardonats que irromperen en el panorama literari francès de més projecció foren Jean-Christophe Rufin (Rouge Brésil, Goncourt 2001), Marie Ndiaye (Rosie Carpe, Fémina 2001), Anne F.Garréta (Pas un jour, Médicis 2002), el xinès Dai Sijie (Le complexe de Di, Fémina 2003), Hubert Mingarelli (Quatre soldats, Médicis 2003 ) i Marie Nimier (La reine du silence, Médicis 2004). D’altra banda, continuaren les trajectòries respectives Alain Robbe-Grillet (La Reprise, 2001), Jean-Marie Le Clézio (L’Africain, 2004), Pascal Quignard (Les ombres errantes, Goncourt 2002), amb un llibre a cavall entre la reflexió i la ficció, i els populars Amélie Nothomb (Antéchrista, 2003), Frédéric Beigbeder (Windows on the World, 2003), Jean Rouaud, amb un llibre autobiogràfic (L’invention de l’auteur, 2004), Philippe Delerm (Enregistrements pirates, 2004), Amin Maalouf (Origines, 2004) i Daniel Pennac, amb una sàtira política (Le dictateur et le hamac, 2003), entre d’altres.

Pel que fa a les ficcions històriques, sobresortiren Biblique des derniers gestes (2001), de Patrick Chamoiseaux; La mission des frontières (2002), de Gilles Lapouge; Les adieux à la reine, de Chantal Thomas (Fémina 2002); La maîtresse de Brecht, de Jacques-Pierre Amette (premi Goncourt 2003), i Le Soleil des Scorta, de Laurent Gaudé (Goncourt 2004). Durant els primers anys del s. XXI els guardonats que irromperen en el panorama literari francès de més projecció foren Jean-Christophe Rufin (Rouge Brésil, Goncourt 2001), Marie Ndiaye (Rosie Carpe, Fémina 2001), Anne F.Garréta (Pas un jour, Médicis 2002), el xinès Dai Sijie (Le complexe de Di, Fémina 2003), Hubert Mingarelli (Quatre soldats, Médicis 2003 ) i Marie Nimier (La reine du silence, Médicis 2004). D’altra banda, continuaren les trajectòries respectives Alain Robbe-Grillet (La Reprise, 2001), Jean-Marie Le Clézio (L’Africain, 2004), Pascal Quignard (Les ombres errantes, Goncourt 2002), amb un llibre a cavall entre la reflexió i la ficció, i els populars Amélie Nothomb (Antéchrista, 2003), Frédéric Beigbeder (Windows on the World, 2003), Jean Rouaud, amb un llibre autobiogràfic (L’invention de l’auteur, 2004), Philippe Delerm (Enregistrements pirates, 2004), Amin Maalouf (Origines, 2004) i Daniel Pennac, amb una sàtira política (Le dictateur et le hamac, 2003), entre d’altres.

Els darrers anys han desaparegut els novel·listes Julien Gracq (2007), Alain Robbe-Grillet (2008) i el crític Jean Baudrillard (2007).

L’autoficció, gènere a mig camí entre la narrativa i les memòries, ha rebut una gran atenció mediàtica. Alguns autors són Annie Ernaux (Les anées, 2008), Anne Wiazemsky (Jeune fille, 2007) i Chloé Delaume (Dans ma maison sous terre, 2009).

En el camp de la narrativa, cal destacar les darreres publicacions de Frédéric-Yves Jeannet (Recouvrance, 2007), Olivia Rosenthal (On n'est pas là pour disparaître, premi Wepler 2007), Nina Bouraoui (Mes mauvaises pensées, premi Renaudot, 2007), François Weyergans (Trois jours chez ma mère, premi Goncourt, 2005), Gilles Leroy (Alabama Song, 2007) i Françoise Bourdin (Une nouvelle vie, 2008). Han aparegut noves obres d’autors molt populars arreu del món, com són el poeta Yves Bonnefoy o els narradors Amélie Nothomb (Journal d’hirondelle, 2006), Marc Levy (Toutes ces choses qu'on ne s’est pas dites, 2008), Anna Gavalda (La Consolante, 2008), Michel Houellebecq (La Possibilité d’une île, 2005) i els grans èxits de vendes de Jonathan Littell (Les Bienveillantes, Premi Goncourt 2006) i Irene Nemirovsky (La maître des armes, 2005).

En el camp de la dramatúrgia han destacat Florian Zeller (Si tu mourais ,Premi Jeune Théâtre de l’Académie française, 2006) i també la novel·lista Yasmina Reza (Le Dieu du carnage, 2007). La literatura post-colonial francesa ha rebut molta atenció al nostre país amb noves traduccions d’autors com Tahar Ben Jelloun (Au Pays, 2009), Atiq Rahimi (Syngué sabour. Pierre de patience, premi Goncourt, 2007), Assia Djebar i Amin Maalouf. Sens dubte, però, l’esdeveniment més destacable de les lletres franceses dels darrers anys ha estat la concessió del premi Nobel 2008 a Jean-Marie Le Clézio, guardó gràcies al qual la seva obra ha rebut ressò internacional.

En el camp de la no-ficció, cal esmentar la obra de Mehdi Belhaj Kacem (Manifeste antiscolastique, 2007), Gilles Lipovetsky (La Culture-monde. Réponse à une société désorientée, 2008) i el polèmic Pierre Bayard (Comment parler des livres que l’on n'a pas lus?, 2007).

Literatura d'expressió francesa en altres països

Hom pot agrupar la producció francoparlant fora de França en dos grups. El primer grup comprèn Bèlgica, Suïssa i Quebec ( literatura canadenca), i no presenta trets gaire diferents dels francesos: el fet literari és una conseqüència de les necessitats expressives del poble i sol correspondre a una presa de consciència nacional. A Bèlgica, durant el Renaixement hi hagué admiradors de Rabelais, com Philippe de Marnix, i petrarquistes, com Alexandre van den Bussche. Seguí un període d’estancament que es perllongà fins a les acaballes del s XVIII, il·lustrat pel príncep Charles-Joseph de Ligne. L’accés a la independència política i la influència del Romanticisme suscitaren el desig de crear una literatura realment nacional, que, pel fet d’allunyar-se de la influència francesa, caigué fàcilment en la germànica. En aquesta època començà, en literatura, l’oscil·lació entre cultura valona i la flamenca. Es destaquen André van Hasselt i Théodore Wenstenraad; l’obra més original és La Légende d’Uylenspiegel, de Charles de Coster (1827-79). La primera gran generació d’escriptors sorgí en el període 1875-80, i es manifestà amb revistes com “La Jeune Belgique” i “La Wallonie”. Al costat de les novel·les poètiques de Georges Rodenbach (1855-98) aparegué el Noucentisme en els poemes d’Émile Verhaeren. El teatre i la novel·la foren conreats per Maurice Maeterlinck. Passada la crisi del simbolisme, la literatura belga visqué d’una manera atenuada les aventures literàries franceses, mentre mantenia viu el corrent regionalista i naturalista amb testimoniatges d’un caràcter social, com a Kees Koorik, de Georges Eekhoud. Cap al 1930, el teatre de Fernand Crommelynck i de Michel de Ghelderode importà l’expressionisme alemany. Actualment la literatura belga francoparlant s’ha integrat en la vida cultural francesa, com en els casos del poeta Henri Michaux i de Georges Simenon, creador del personatge Maigret. A Suïssa, la Reforma protestant fou el catalitzador que donà vida a una literatura en francès d’inspiració religiosa (Pierre Viret) i més tard humanista (François Bonnivard). La Il·lustració degué molt a Rousseau, nascut a Ginebra però culturalment integrat a França. A partir del 1830, hom pot assenyalar el crític Alexandre Vinet, l’humorista Rodolphe Töpffer, i el poeta Juste Olivier. Verlaine influí discretament sobre Louis Duchosal, i el progrés de la vida moderna es manifestà en les obres de Blaise Cendrars, autor assimilat per França. La inspiració patriòtica ha donat en els darrers trenta anys obres líriques molt suggestives, com les de Charles-Ferdinand Ramuz, que van de l’evocació realista d’una natura dura a l’èxtasi visionari del poeta. En el període més recent, la literatura suïssa ha estat un capítol suplementari i poc original de la literatura francesa. Els noms més interessants són de crítics, com Marcel Raymond i Albert Béguin i els narradors Georges Borgeaud, Maurice Chappaz i Jacques Chessex.

Els països del segon grup —en general antigues colònies—, a més del fenomen anterior, manifesten el tret aculturat d’una literatura de caràcter nacional escrita en llengua diferent de la nacional. Els autòctons hi han assimilat, poc o molt, la cultura francesa i han utilitzat el francès com a vehicle d’expressió, per mancança d’altres mitjans, per a comunicar-se amb els colonitzadors i també amb llurs compatriotes. Actualment el moviment descolonitzador tendeix a marginar la cultura francesa en benefici de les cultures vernacles. A la Louisiana, en el marc d’una literatura criolla d’expressió francesa. Charles Gayarré (1805-95) narrà el passat del seu país, i els germans Rouquette, amb llurs evocacions a la manera de Chateaubriand, manifestaren un ultraromanticisme que hom troba també en el teatre de Placide Canonge (1812-93). Després de la guerra de Secessió la literatura francesa de la Louisiana anà en decadència. Haití s’emancipà el 1804, i de seguida hi aparegueren revistes i grups literaris. Hi dominava el tema de la natura i la inspiració patriòtica. L’ocupació nord-americana (1915-35), molt impopular, decantà els intel·lectuals cap a la cultura francesa. Jean Price-Mars (1876-1969) fou el primer a fer d’Haití el país d’avantguarda quant a la literatura indígena compromesa políticament. A les Antilles i a la Guaiana francesa el naixement d’una literatura francesa anà aparellada amb la presa de consciència dels indígenes de llur condició. Mentre Saint-John Perse ha fet carrera fora del país, han aparegut diversos grups. Se'n destaca Léon-Jean Damas i sobretot Aimé Césaire, que, sembla, fou l’inventor de la paraula negritud (encara que fou L. Sédar Senghor qui li donà el contingut ideològic), poeta de Martinica, un dels caps de la literatura negra francesa. A l’Àfrica els moviments independentistes afavoriren la literatura indígena en francès; els fenòmens d’aculturació la mantenen encara avui. Léopold Sédar Senghor, universitari, president del Senegal (1960-80) i membre de l’Académie Française des del 1983, és el nom que ha assolit més fama internacional. Teòric a Étiopiques (1956) de la cultura híbrida de l’Àfrica negra, accepta la doble herència cultural africana i francesa. Poèticament empra un lèxic local i una tècnica metropolitana que deu molt a P. Claudel. El 1947 Alioune Diop fundà la revista “Présence Africaine”, que fou el vehicle destinat a definir i a divulgar l’originalitat africana i els seus escriptors. En el camp de la narrativa, cal destacar les figures capdavanteres de l’ivorià Bernard Dadié (1916), els senegalesos Sembene Ousmane (1923) i Cheik Hamidou Kane (1928), els camerunesos Alexandre Biyidi (1932) i Ferdinand Oyono (1929), el guineà Camara Laye (1928) i el beninès Olympe Bhêly Kane (1928). En el conreu de la poesia cal citar el senegalès Lamine Diakhaté (1929), l’haitià René Depestre (1926), el mauricià Édouard Maunick (1931), el congolès Tchicaya U'Tam'Si (1931) i el grup de Madagascar, amb Joseph Rabearivelo (1903-37), Jacques Ramemananjara (1913) i Flavien Ranairo (1914), tots tres seguidors de L. Senghor. Amb la independència de les colònies molts escriptors accediren a funcions governamentals i diplomàtiques, alhora que la literatura esdevingué militant i reivindicativa; d’aquest període es destaquen el malinès Yambo Ouologuem (1940) així com l’ivorià Ahmadou Kourouma (1927) que ha aportat una gran renovació estilística en emprar, al costat del francès, la llengua autòctona. Altres escriptors reclamen el retorn als orígens, a la literatura oral, molt arrelada a l’Àfrica i amenaçada per la irrupció de les llengües europees, com el malinès Amadou Hampâté Ba (1901), el guineà Djibul Tamsir Niane (1932) i, sobretot, el senegalès Birago Diop (Contes d’Amadou Koumba, 1906). L’Àfrica del nord presenta, des de la independència, una situació crítica per a la literatura. L’alfabetització compensarà en el futur la profunda aculturació d’aquests pobles, i la literatura d’expressió francesa possiblement desapareixerà. A Algèria es destaquen les figures de Mouloud Feraoun (1913-62), Mohammed Dib (1920), Malek Ouary (1915), Kateb Yacine (1929) i Rachid Boudjedra (1941). Al Marroc, Driss Chraïbi (1926), Edmond El Maleh (1917) i Tahar Ben Jelloun (1944), i a Tunísia, Albert Memmi (1920) i Nine Moati (1940).

Llegir més...