El concepte d’espai apareix en l’arquitectura amb l’obra d’Alois Riegl Die Spätrömische Kunstindustrie nach den Funden in Österreich (‘La producció artística romana tardana segons les troballes a Àustria’, 1901), en la qual era fonamentada la tesi que el fet artístic, lluny de respondre a unes exigències tècniques i funcionals, respon a una voluntat artística (teoria de la Kunstwollen) i hi era feta una interpretació espacial de l’obra arquitectònica des dels egipcis fins a l’època paleocristiana. Posteriorment, en el llibre de Bruno Zevi Saper vedere l’architettura (1948), que suscità una gran polèmica internacional, eren interpretats espacialment els diferents moments arquitectònics (l’escala humana i el sentit escultòric dels grecs, l’estatisme romà, la directriu dinàmica que implantaren els primers cristians, la dilatació bizantina, la mètrica romànica, la continuïtat i els contrasts dimensionals del gòtic, la voluntat unificadora del s XV, el sentit volumètric del s XVI, el moviment alliberador del barroc, la concepció urbanística del s XIX i el pla lliure i l’espai orgànic de l’arquitectura moderna) i, a més d’ésser accentuada la interpretació esteticista, eren insinuats certs valors del context cultural de cada època. L’aspecte culturalista d’aquesta posició ha estat desenvolupat, entre altres, per Francastel (Peinture et société, 1951), el qual ha intentat d’explicar la concepció del món en un moment determinat a través de la concepció espacial, en el sentit que la manera i les causes per les quals l’home ordena les formes plàstiques són resultat de la seva cosmovisió; per això, no es limita a l’anàlisi de l’espai arquitectònic, sinó que també fa la de l’espai artístic en general. Posteriorment, G.C. Argan ha establert com a components del concepte d’espai la natura (món físic) i la història (fets esdevinguts), i, segons com siguin interpretats aquests components l’estructura de l’obra a realitzar serà diferent; alhora afirma que l’arquitecte, com a immergit en la seva època, explica el seu fer amb la seva creació, i d’aquesta manera hom arriba a l’última conseqüència de la concepció de Francastel. Actualment hom dóna cada vegada més importància, sobretot per part dels investigadors italians, a l’espai extern de l’arquitectura, com a conseqüència de la importància creixent que té la concepció urbanística del disseny arquitectònic.
m
Arquitectura