OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

fenici | fenícia

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
Individu d’un poble d’origen semític establert en una estreta faixa costanera de la Síria central (des del mont Carmel fins al riu Eleuter) vers l’any 3000 aC.

Els fenicis es dedicaren al comerç marítim i s’organitzaren en ciutats estat —que rivalitzaren entre elles— situades en llocs favorables per a la instal·lació de ports resguardats (Tir, Sidó, Trípoli, Biblos, Beirut, etc.). Al III mil·lenni aC sorgiren contactes comercials amb els egipcis, que els sotmeteren militarment, després de la invasió dels hikses (s. XV-XIV aC). Les invasions dels “pobles de la mar”, que arruïnaren les civilitzacions de la Mediterrània oriental (~1200 aC), els alliberaren de la dominació egípcia, i començà l’època de prosperitat i d’expansió colonial de les ciutats fenícies. L’imperi comercial fenici comprengué des de Damasc i Tàpsac —controlaven les rutes de les caravanes— fins a la península Ibèrica: relacions amb els tartessos i fundació de Gadir, Malaca, Sexi, Abdera, etc. Establiren factories i colònies en tota la Mediterrània (costes de l’Àsia Menor, Xipre, Sicília, Malta, Sardenya, Eivissa, Útica, Cartago, etc.) i hom creu que arribaren fins a l’oceà Índic, Galícia, Cornualla i les costes occidentals d’Àfrica. Però la independència dels fenicis durà poc. Al s. IX aC foren dominats pels assiris, i posteriorment per Egipte (612-604 aC), Babilònia i Pèrsia (539 aC). Alexandre el Gran els incorporà al seu imperi (333-332 aC), i, després d’un període d’anarquia, passaren a formar part de l’imperi Romà (província de Síria 64 aC). Els fenicis no constituïren mai cap estat unificat ni confederat. En certs moments prevalgué una hegemonia de Tir o Sidó sobre les ciutats veïnes. Habitaven en petits principats (ciutats estat), governats de primer per reis i després per magistrats elegits. El comerç que practicaren consistí principalment en el bescanvi de productes agrícoles i manufactures industrials (vidre, articles metàl·lics, perfums, teles, cuirs, ceràmica i especialment llana tenyida amb porpra) per matèries de les quals eren deficitaris (vori, pedres precioses i metalls) i per esclaus. Llur religió, possiblement procedent del més antic panteó sumeri, era naturalista. Adoraven forces i formes de la natura, i les fonamentaven en dos principis, femení (Astarte) i masculí (Baal). Cada ciutat tenia els seus déus preferits (Melkart a Tir, Ešmun a Sidó), que eren venerats en temples i santuaris, situats en llocs prominents i servits per una nombrosa clerecia, en els quals hom practicava sacrificis cruents. De llur organització social, hom no en sap pràcticament res. L’art desenvolupat pel poble fenici no fou original. La seva estètica fou producte d’influències molt diverses, com les mesopotàmiques, egípcies, hittites i egees. Aparegué al III mil·lenni aC, i adquirí més importància al començament del II mil·lenni aC. L’arquitectura fou pètria, els habitatges eren d’una planta i els temples comprenien dos patis voltats d’habitacions. Les ciutats eren murallades i, a l’interior, els carrers s’encreuaven perpendicularment. Les tombes denoten una gran influència egípcia, i eren agrupades en necròpolis i tallades a la roca. Hom coneix poques obres d’escultura fenícia; les principals són esteles i sarcòfags decorats amb relleus; els sarcòfags més representatius són el d’Ahiram, rei de Biblos (1240 aC), i, a la península Ibèrica, l’antropoide de Cadis; en escultura exempta són importants els colossos de Biblos. Les peces més representatives i millors de l’art fenici són les joies, els objectes de bronze, com vasos i figuretes, molt apreciats a l’Orient, i els objectes de vori, que adquiriren una gran fama per llur refinament, com les plaquetes d’Ugarit (actual Ra's Šamra). Els Països Catalans tingueren una situació més aviat marginal davant l’expansió fenícia, que es dirigí sobretot a la banda sud de la Mediterrània occidental. D’altra banda, és difícil de separar les influències directament provinents dels fenicis de les que deriven dels cartaginesos; fins i tot durant la primera etapa (s. VIII-VI aC) aquesta diferència és molt vaga. Eivissa fou l’únic territori colonitzat a fons pels feniciocartaginesos, i, segons la tradició grecollatina, ho fou pels cartaginesos. Testimonis del comerç són els objectes de finalitat religiosomàgica, com els escarabeus, o sumptuària, com els collarets de grans de pasta vítria, sovint policroma, que han estat trobats a la ciutat grega d’Empúries o en poblats i necròpolis ibèriques, a diversos llocs del Principat i del País Valencià, així com en establiments talaiòtics de Mallorca i Menorca. Troballes posteriors demostren que també arribaven productes ceràmics fenicis (Tortosa, Borriana, Oriola) vers els s. VII-VI aC. Algunes d’aquestes influències exerciren un paper que sembla important, bé que difícil de valorar en el naixement de la civilització ibèrica. La investigació sobre el món fenici ha experimentat un gran impuls en tots els àmbits geogràfics afectats per aquesta cultura, amb la sola excepció del Líban, a causa de la guerra que ha sofert aquest país. A la Mediterrània oriental, les troballes d’objectes fenicis en diferents jaciments de la zona egea, especialment a Creta, han confirmat el paper d’aquests comerciants semites en la represa del contacte entre Grècia i Orient en els s. IX-VIII aC. A Occident cal destacar les noves interpretacions de l’expansió fenícia que hi veuen no solament un fenomen comercial, sinó també un procés de colonització agrícola. Als Països Catalans cal destacar l’excavació dels assentaments fenicis arcaics de Guardamar i sa Caleta[42], així com la importància de l’expansió comercial al Principat durant el s. VII i principi del s. VI aC, ben documentada sobretot en el curs de l’Ebre.

Col·laboració: 
MTa

Llegir més...