esseni
| essènia

f
m
Judaisme

Membre d’una secta jueva de Palestina formada probablement d’una escissió de la secta farisaica al s II aC.

El centre geogràfic dels essenis fou el NW de la mar Morta, vora les actuals ruïnes de Qumran; hom creu que els qumranites foren essenis. Ambdós grups s’havien separat de les autoritats religioses i del culte oficial del temple de Jerusalem i tenien regles pròpies de comportament. Vivien en comunitats monàstiques i renunciaven a la propietat privada; obeïen un superior responsable, imposaven un període de prova als nou vinguts i celebraven àpats comunitaris i banys rituals per als iniciats; estudiaven la Llei en els seus mínims detalls i practicaven la pregària comuna i el treball manual. En llur zel per una vida austera, els essenis practicaven, a més, el celibat. Llur interès principal era conservar-se purs i mantenir la santedat requerida a tot bon jueu. És probable que existís una estreta relació entre els essenis i Joan Baptista i que la primera comunitat cristiana adoptés certs elements essenis.