i escola florentina | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

escola florentina

substantiu femeníf
Art
Retrat d’home jove del pintor florentí Sandro Botticelli
© Corel Professional Photos
art art
Escola artística que es desenvolupà a Florència del començament del s. XIV a la darreria del XVI.

Sota la protecció de les puixants famílies de mercaders i de banquers, especialment dels Mèdici, Florència fou el centre més important del Renaixement. Hi immigraren un gran nombre d’artistes i se n'hi formaren molts d’altres, els quals portaren l’estil florentí a gairebé tot Europa. En arquitectura, F. Brunelleschi renovà el concepte medieval de l’espai; els edificis que bastí mostren unitat en la mesura, que es fonamenta en els mètodes de la perspectiva, així com simplicitat i ordenació en el tractament dels volums. Entre els qui adoptaren els seus models sobresurten Michelozzo, B. i G. da Maiano i A. i B. Rossellino. L. B. Alberti, malgrat ésser lígur, tingué una formació conforme a les directrius de l’humanisme florentí. En el camp de l’escultura, Florència tenia, des del tres-cents, una escola important; Arnolfo di Cambio, Nanni di Banoc i A. Pisano, formats dins la tradició gòtica dels escultors pisans, en són els exponents principals. El concurs convocat per a la realització de la segona porta del baptisteri assenyalà l’inici del període pròpiament renaixent. Hi participaren entre altres artistes toscans, L. Ghiberti i el també escultor i orfebre F. Brunelleschi. Ghiberti aplicà al relleu els principis de la perspectiva i un major naturalisme. Donatello i A. Pollaiolo són els representants de l’expressió dramàtica, continguda i violenta, mentre que uns altres escultors de mitjan s. XV, com Desiderio da Settignano, Mino da Fiesole, A. di Duccio i els Rossellino, es mouen dins un estil gràcil i preciosista. A. Verrocchio, a la fi del segle, sintetitzà la força de Donatello i l’elegància dels “preciosistes”. En la tècnica de la terra cuita vidrada destacaren els germans Andrea i Luca della Robbia, obradors d’un art dens d’espiritualisme i de religiositat. L’activitat de Miquel Àngel a Florència determinà l’evolució de l’escultura cap al manierisme, cap a formes extranaturals. En són exemples els seus imitadors B. Bandinelli, B. Ammannati i els bronzistes Giambologna i B. Cellini, aquests darrers dotats d’un gran virtuosisme tècnic. La pintura florentina assenyalà, a la darreria del s. XIII, el començament d’un nou període, en el qual s’alliberà a poc a poc de les fórmules bizantines. G. Cimabue introduí tímidament l’esperit de la doctrina franciscana i, influït per l’escola de fresquistes i mosaïcistes romans, inicià el procés innovador cap a la inspiració del natural. Giotto fou la personalitat més destacada del tres-cents; renovà profundament els motius iconogràfics, ordenà la composició en un sentit tridimensional i estudià els efectes de la llum. Entre els seus nombrosíssims col·laboradors i deixebles, Tadeo Gaddi el seguí molt de prop; A. Gaddi, B. Daddi, Maso di Banco, Giottino, Nardo di Cione, A. di Bonaiuto, A. Orcagna, Spinello Aretino, etc., foren els representants d’una mena d’academicisme eclèctic, amb elements giottescs, senesos i del denominat corrent gòtic internacional. Al s. XV les investigacions de Masaccio sobre la realitat figurativa i la representació de l’espai es convertiren en patró dels successius estudis de P. Uccello i d’A. del Castagno. Una altra tendència continuadora de l’esperit gòtic fou la de Fra Angelico, de Filippo Lippi, de D. Veneziano i de Filippino Lippi. En un terreny més profà es destacaren B. Gozzoli i A. Baldovinetti. A la segona meitat del quatre-cents, A. i P. Pollaiolo, A. Verrocchio i sobretot D. Ghirlandaio introduïren el naturalisme flamenc, mentre que L. di Credi, P. di Cosimo i S. Botticelli contribuïren a la prefiguració d’un nou corrent, àmpliament difós al s. XVI. L’activitat, bé que breu, de Miquel Àngel, de Rafael i de Leonardo a Florència donà lloc a la consolidació i el desenvolupament del corrent manierista, que tingué com a conreadors principals Fra Bartolomeo, Rosso Florentino, A. del Sarto, A. Bronzino, J. C. Pontormo, C. Salviati, G. Vasari, etc.

Col·laboració: 
PFr

Llegir més...