En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de doble llengüeta. Consta d’un tub de perforació cònica, de fusta de ginjoler, faig, banús, palissandre o cirerer, entre d’altres, recobert, sovint, amb dues argolles metàl·liques, de plata, alpaca o llautó. A l’extrem superior de l’instrument hi ha el tudell, un petit canonet de metall on s’insereix l’inxa o canya doble. Hi ha dues modalitats de gralla: la gralla seca, sense claus, i la gralla dolça, amb claus, també coneguda com a gralla llarga.
La gralla seca té 6+1 forats digitals (un forat per al polze, en una cara de l’instrument, i sis per als altres dits, en l’altra), més dos forats de sonoritat a l’extrem inferior, prop de l’obertura o campana.
La gralla llarga, més evolucionada tècnicament i per tant amb més possibilitats sonores, pot tenir dues o més claus, les quals ajuden l’instrumentista a facilitar i ampliar les possibilitats sonores de l’instrument. Per la seva sonoritat, acostuma a utilitzar-se en espais oberts, ja sigui sola o també en petites formacions instrumentals, la més freqüent de les quals és la constituïda per dues gralles i un tabal o tambor.
La gralla ha estat sempre vinculada a la música popular catalana acompanyant, amb la seva sonoritat característica, molts dels actes festius populars, com ara els balls i les danses tradicionals, els seguicis i cercaviles. És, però, present sobretot a les celebracions castelleres, a les quals, juntament amb el tabal, està estretament relacionada. El seu toc és l’eina de comunicació essencial entre els castellers; només a través seu saben com es van succeint les diferents etapes de la construcció del castell.
Segons la documentació que es conserva en alguns arxius locals i comarcals, la gralla s’anà implantant progressivament en la societat catalana del segle XIX, i al segle XX visqué algunes etapes de decadència i recuperació. Des dels anys setanta la gralla ha tingut un important ressorgiment pel que fa a la seva presència en la vida festiva catalana, amb la recuperació de repertoris que havien quedat gairebé oblidats, la creació de noves músiques per a aquest instrument i la seva incorporació en noves formacions instrumentals.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Fontanals i Argenter, Blai: Nosaltres, els grallers, Escola de Grallers de Sitges, Sitges 1996
- Roig i Galceran, Francesca; Arnella, Jaume: Mètode de gralla, Palmerar, Vilanova i la Geltrú 1982
- Albà i Artigas, Josep; Orriols, Xavier: Gralles i grallers: exposició, Servei de Cultura Tradicional, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1989
- Ferré i Puig, Gabriel: Gralla! instruments de música tradicional al Baix Camp, Servei de Publicacions Ajuntament de Reus, Reus 1986
- La gralla: l’instrument musical i el seu aprenentatge, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona 1997
- Alsina, Pep; [et al.]: Quadern d’introducció a la gralla, Els Garrofers, Mataró, Barcelona 1992
- Planas, Xavier; Vicente, José Luis; Alsina, Pep; [et al.]: Pautes per a una unitat de programació de gralla, Els Garrofers, Mataró 1993
- Olivé i Aymerich, Roser: Preliminar de gralla: exercicis i repertori, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona 2000
- Alsina, Pep; [et al.]: Flabiol i gralla, tècnica I: exercicis respiratoris, Els Garrofers, Mataró, Barcelona 1992