El seu origen es remunta a un moviment xiïta, els adeptes del qual esperaven la vinguda d’un mahdī, renovador de l’islam. Aquest, ‘Ubayd Allāh, pretès descendent de Fāṭima (d’on derivà el nom adoptat pels seus successors) i antic propagandista ismaïlita foragitat segurament de Síria pels abbàssides, aconseguí de fer-se nomenar amīr al-mu'minīn. Els primers califes fatimites, enfrontats repetidament amb l’oposició sunnita i kharigita dels estats veïns, residiren a Ifrīqīya, amb capital, des del 920, a Mahdia, ciutat fundada per ‘Ubayd Allāh, fins que es traslladaren a Egipte (973), conquerit, després de diversos intents, per Gawhar, general del califa al-Mu'izz. L’època fatimita fou, gràcies a l’estabilitat de l’aparell administratiu i financer, d’una gran prosperitat en l’agricultura, la indústria (afavorida pel desenvolupament del luxe) i el comerç (efectuat també amb cristians i jueus). Amb el califa al-'Azīz l’imperi assolí una gran esplendor cultural (l’interès d’aquesta època fatimita per tots els aspectes del saber ha estat comparat amb el segle XVIII europeu) i la màxima expansió territorial (Sicília, Síria, Palestina, Mesopotàmia i Ḥaḍramawt), bé que el poder efectiu no arribava més enllà d’Egipte. En temps d’al-Ḥākim se n'inicià la decadència, que continuà després (agreujada amb l’aparició d’uns nous enemics, els croats), fins que Saladí establí el règim aiúbida al Caire.
Califes fatimites
| 'Ubayd Allāh (al -Mahdī) | (909-934) |
| al-Qā'im | (934-946) |
| al-Mansūr | (946-953) |
| al-Mu'izz | (953-975) |
| al-'Azīz | (975-996) |
| al-Ḥākim | (996-1021) |
| al-Ẓāhir | (1021-1036) |
| al-Mustanṣir | (1039-1094) |
| al-Musta'lī | (1094-1101) |
| al-Āmir | (1101-1130) |
| al-Ḥāfiẓ | (1130-1149) |
| al-Ẓāfir | (1149-1154) |
| al-Fā'iz | (1154-1160) |
| al-'Āḍid | (1160-1171) |