El 1953 abandonà els estudis d’arquitectura per dedicar-se al teatre. Amb la seva muller Franca Rame fundà el 1958 la primera companyia, i posteriorment, les de Nuova Scena (1968) i La Comune (1970). Més adepte de la tradició popular que no pas dels autors clàssics, el teatre de Fo incideix sempre en la crítica de l’autoritat (església, estat, poder econòmic, etc.) des d’un punt de vista burlesc i paròdic i amb implicacions d’agitació. Chi ruba un piede è fortunato in amore (1960), Settimo, ruba un po'meno (1964), La signora è da buttare (1967), Mistero buffo (1969), Morte accidentale di un anarchico (1970), la seva obra més coneguda, Pum, pum! Chi è? La polizia (1972), Non si paga, non si paga! (1974), La marijuana della mamma è la più bella (1976), Coppia aperta, quasi spalancata (1983), Quasi per caso una donna: Elisabetta (1984), Il papa e la strega (1989), Zitti! Stiamo precipitando! (1990), Johan Padan a la descoverta de le Americhe (1992), Mamma, I sanculotti! (1993), Il diavolo con le zinne (1996), Lu santo jullare Francesco (2000), Il porco (2000), Da Tangentopoli all’irresistibile ascesa di Ubu-Bas, Caravaggio al tempo di Caravaggio (2003), L'anomalo bicefalo (2003), Il tempio degli uomini liberi (2004), Franceso (2009), La figlia del papa (2014) i C'è un re pazzo in Danimarca (2015) són algunes de les seves obres. El 2002 dirigí l’òpera de Rossini Il viaggio a Reims. Cal destacar també la important tasca pedagògica en seminaris i publicacions, com Manuale minimo dell’attore (1987), assaig de tècnica i teoria teatrals en què defensa el teatre procedent de la tradició popular de la Commedia dell’Arte, com també l’autobiografia Il paese dei Mezaràt (2002). Entre la dècada de 1990 i els primers anys del 2000 la figura de Silvio Berlusconi fou un blanc preferent de la seva sàtira més virulenta. El seu inconformisme el portà a presentar-se a les eleccions municipals de Milà del 2006, en les qual aconseguí l’acta de regidor, i a donar suport al Moviment 5 Estrelles en les eleccions generals del 2013. Actuà diverses vegades a Catalunya, on les seves obres han estat representades, i el 2014 fou un dels signants d’un manifest favorable a un referèndum d’autodeterminació de Catalunya Rebé el premi Sonning a la contribució a la cultura europea (1981) i la Medalla d’Or al mèrit en les belles arts del govern italià el 1997. Aquest mateix any, la concessió del premi Nobel de literatura suscità una considerable controvèrsia.
Dario Fo
© Fototeca.cat
Actor i autor teatral italià.