Fou professor a Lió (1913), a París (Sorbona, 1925; Collège de France, 1938) i a Yale (1939). Abordà, amb mentalitat d’assagista, temes molt varis, d’èpoques i de continents distints. Sobresurt la seva tesi sobre Piranesi (1918), L’art des sculpteurs romans (1931), on enuncià la llei del marc, i La vie des formes (1934), on, partidari de la teoria cíclica dels estils, detectà una vida pròpia gairebé biològica de les formes artístiques en el decurs de la història. Tingué també una àmplia difusió el seu assaig, inacabat, L’an mil (1952).