En trobar un obstacle muntanyenc, els vents són obligats a ascendir pel vessant de sobrevent i es refreden progressivament, fins que assoleixen el nivell de condensació; en conseqüència, formen núvols que arriben fins al cim i produeixen precipitacions, que els fan perdre la humitat. En baixar pel vessant oposat són escalfats molt considerablement, i es comporten com a vents secs. Sota els efectes d’un vent de tipus föhn augmenten molt la temperatura i l’evaporació, mentre que disminueix la humitat; sol produir incendis i la fosa de la neu, i afecta profundament els éssers vius, sobretot les plantes.
El föhn fou estudiat per primera vegada al Tirol, on li donaren aquest nom; a les valls alpines del Rin i del Roine, hi arriba quan s’estableix un sistema d’altes pressions al nord dels Alps; hi és freqüent a la primavera, i a l’hivern hi duu els dies de temperatures més suaus. Això no obstant, no és exclusiu d’aquella regió, sinó que a gairebé totes les contrades muntanyenques del món bufa un dia o altre. Rep noms locals molt diversos: chinook a les muntanyes Rocalloses, samun a l’Iran, berg al SW d’Àfrica, levante a la regió de Cadis, solano a Castella i fagony o fogony i traganeu als Pirineus catalans.