Durant l’època romana, el País de Foix formà part de la Civitas Conseranorum (Coserans), i sota el domini dels visigots i dels francs, del ducat d’Aquitània, del comtat de Tolosa i finalment del comtat de Carcassona. Al principi del segle XI, el comte Roger I de Carcassona (mort vers el 1012) el llegà al seu segon fill, Bernat I de Carcassona (mort entre 1035/38); el fill d’aquest darrer, Roger II de Carcassona, en fou el primer comte independent (Roger I de Foix) i l’iniciador de la primera dinastia comtal de Foix. El succeïren el seu germà Pere I de Foix (mort el 1071) i el fill d’aquest, Roger II de Foix (mort el 1124). La unió de la veïna Cerdanya al comtat de Barcelona (1117), seguida, al cap de poc, del matrimoni del comte Roger III de Foix (mort el 1148), fill de Roger II, amb Ximena de Barcelona, filla del comte Ramon Berenguer III, influí decisivament sobre les relacions entre ambdues cases comtals, en general amistoses, mantingudes durant tot el segle XII: Roger Bernat I de Foix (mort el 1188), fill de Roger III, fou un aliat fidel d’Alfons I el Cast en la seva política occitana. La seva germana Dolça de Foix es casà amb Ermengol II d’Urgell, i el seu fill Ramon Roger I de Foix (mort el 1223) lluità a Muret (1213) al costat de Pere I el Catòlic. Amb l’adquisició dels vescomtats de Castellbò i Cerdanya pel casament (1208) de Roger Bernat II de Foix (mort el 1241), fill de Ramon Roger I, amb la vescomtessa Ermessenda, els comtes foixencs es convertiren en barons de Catalunya i feudataris dels seus reis, la qual cosa els permeté d’intervenir activament en els afers del país. La seva filla Cecília de Foix fou muller del comte Àlvar II d’Urgell, i el seu fill Roger IV de Foix (mort el 1265) fou pare de Roger Bernat III de Foix (mort el 1302), i ambdós representaren, en aquell sentit, un paper important en els regnats de Jaume I i de Pere II. La germana del darrer, Esclarmunda de Foix, fou casada amb Jaume II de Mallorca, i la muller, Margarida de Montcada, li aportà en dot (1290) el comtat de Bigorra, els vescomtats de Bearn, Marsan i Gabardà i els dominis catalans de la línia bearnesa dels Montcada. Llur fill Gastó I de Foix (mort el 1315) repartí aquest extens patrimoni entre l’hereu, Gastó II de Foix (mort el 1343), al qual assignà Foix, Bigorra, Bearn, Marsan, Gabardà, el Donasà i el feu d’Andorra, i el segon fill, Roger Bernat III de Castellbò (mort el 1350), a qui deixà el vescomtat del mateix nom, les baronies montcadines i la resta de les possessions catalanes rebudes dels seus avantpassats. Aquest repartiment donà origen a una línia vescomtal autònoma de Castellbò que perdurà fins el 1391, que el net de Roger Bernat III, Mateu I de Castellbò, per la mort, sense successió legítima, del comte Gastó III de Foix, fill de Gastó II (el qual havia mort el seu fill Gastó de Foix el 1381), aconseguí de reunir novament tot el patrimoni familiar d’ambdós vessants dels Pirineus i esdevingué Mateu I de Foix. Mort també ell sense fills, el succeí la seva germana Elisabet I de Foix, muller d’Arquimbald de Grailly (mort el 1413), senyor de Grailly, cabdal de Buch, comte de Benauges i vescomte de Castilhon, conegut també com a Arquimbald I de Foix.
Segona dinastia dels comtes de Foix
©
Foren pares del cardenal Pere de Foix el Vell, i iniciaren la segona dinastia comtal de Foix, que tingué com a continuadors immediats llur fill Joan I de Foix (mort el 1436) i el fill d’aquest, Gastó IV de Foix (mort el 1471), que es casà (1436) amb Elionor d’Aragó, princesa de Viana —després (1479), reina Elionor I de Navarra—, cosa que representà que llurs nets Francesc I de Foix i Caterina I de Foix esdevinguessin reis de Navarra (Francesc I de Navarra, Caterina I de Navarra). Gastó IV i Elionor foren pares del cardenal Pere de Foix, el Jove, i avis de Germana de Foix i de Gastó de Foix. Les múltiples herències que una hàbil política matrimonial havia anat acumulant en la casa comtal de Foix, els dominis de la qual s’estenien des de prop del golf de Biscaia fins a la Cerdanya i l’Urgellet, no podien deixar d’excitar les apetències de les dues poderoses monarquies veïnes, Catalunya-Aragó i França, que acabaren, de fet, repartint-se'ls. Caterina I i el seu marit Joan II d’Albret (Joan III de Navarra) foren desposseïts violentament per Ferran II el Catòlic (1512) del regne de Navarra i del vescomtat de Castellbò i els seus annexos. Les altres possessions catalanes, provinents sobretot dels vescomtats de Cerdanya i de l’herència montcadina, escampades pels bisbats d’Urgell, Girona, Vic, Barcelona i Tarragona, havien estat ja confiscades o venudes anteriorment. Els estats ultrapirinencs (Foix, Bearn, Bigorra, Donasà, Zuberoa, la Baixa Navarra i la consenyoria d’Andorra) passaren, per dret de successió, a Enric I de Foix (Enric II de Navarra) fill de Caterina I, i després a la seva filla Joana I de Foix (Joana III de Navarra), maridada (1527) amb Antoni de Borbó, duc de Vendôme (Antoni I de Navarra), pares d'Enric II de Foix (Enric III de Navarra), el qual, esdevingut rei de França (Enric IV de França), els annexionà a la corona francesa (1607). Durant la segona meitat del segle XVI i els primers anys del XVII el comtat de Foix, dependent, fins a la creació del bisbat de Pàmies (1295), del bisbat de Tolosa, fou un dels centres més actius de la reforma calvinista i una de les comarques occitanes on els seus adeptes foren més nombrosos i prepotents. Des d’allí, a vegades a través d’Andorra, els hugonots envaïren i atacaren, en diverses ocasions, la veïna seu episcopal d’Urgell i la seva comarca, cosa que motivà la divisió de la diòcesi i l’erecció per part de Climent VIII, a instàncies de Felip II de Castella, de la de Solsona (1593), com a mesura encaminada a reforçar el dispositiu de defensa contra les escomeses armades i la penetració ideològica del protestantisme francès en territori català.