Situació i presentació
Limita al N amb Jafre, al NE amb Verges, a l’E amb Ultramort, al S-SE amb Parlavà i Rupià, al SW amb la Pera, a l’W amb Flaçà i Sant Jordi Desvalls (ambdós del Gironès) i al NW amb Colomers.El municipi comprèn el poble de Foixà, dividit en dos nuclis (la Vila i l’Església), els barris de poblament disseminat com Cuells, els Masos i el Raval, els pobles de Sant Llorenç de les Arenes i de la Sala i l’antic poble de Sidillà.
A ponent el territori és accidentat pels darrers contraforts septentrionals de la serra de la Mare de Déu dels Àngels (puig de Brugada, de 158 m). El municipi és drenat pel Ter, límit septentrional, i per la riera de Foixà, que neix dins el terme i, juntament amb el torrent d’en Llisquet i altres rieres, forma la Riera Nova, afluent del Daró per l’esquerra dins Fontanilles. La part oriental del municipi és plana i ben conreada. Els boscos d’alzines i pins i algunes garrigues n’ocupen la part accidentada.
Hom pot accedir directament a Foixà per un camí que parteix de la carretera comarcal Girona-la Bisbal. A més, del poble de Foixà parteix una carretera local que enllaça prop del poble de Rupià amb la que, venint de Torroella, s’uneix, a l’altura del terme de la Pera, a la comarcal de la Bisbal d’Empordà a Girona per Flaçà, des d’on surt una carretera local que mena a Sant Llorenç de les Arenes.
La població i l’economia
La població (foixanencs) acusà un fort augment durant el segle XIX. Així, el 1860 hi havia 1.150 h. Posteriorment, la crisi agrària produïda per la fil·loxera, l’estrall de la guerra del 1936 i l’atracció de les ciutats industrials i dels centres turístics provocaren una minva demogràfica considerable: 442 h el 1970, 398 h el 1975, 383 h el 1979, 315 h el 1989, 317 h el 1996 i 329 h el 2005.
L’agricultura, que ocupa les zones més planes, és de secà i produeix bàsicament cereals, blat de moro, patates i vinya. Hi ha unes poques hectàrees dedicades a regadiu.
La ramaderia, que complementa l’economia, és força representativa, sobretot pel que fa a l’aviram i al porcí.
El poble de Foixà
El poble de Foixà, es divideix en dos nuclis principals: la Vila, entorn de l’antic castell de Foixà, i l’Església, vora l’església parroquial, de població menys compacta. Separats per uns 500 m, entre tots dos nuclis corre la riera de Foixà.
El castell és documentat a la segona meitat del segle XIII, època a la qual deuen correspondre els vestigis més antics, encara que va ser modificat als segles XVI, XVIII i XIX. El turó on s’aixeca el castell, poc enlairat respecte als terrenys de ponent, és a llevant una talaia magnífica des de la qual es dominen gairebé totes les terres de l’antic comtat d’Empúries. L’altiplà natural sembla que va ser allargat artificialment per la banda septentrional, mentre s’envoltava d’un talús de carreuada sobre el qual es devia alçar la muralla. Dins aquest recinte es dreça un palau format per dos cossos en forma de T. A l’angle SE s’alça una torre semicircular; la part inferior serveix d’absis a la capella del castell, la nau de la qual és afegida al pati meridional del palau. Aquesta capella, que era dedicada a sant Marc, la torre i el talús són les úniques restes del recinte superior, datables parcialment al segle XIII. Un altre vestigi d’aquesta època és la muralla del recinte inferior, que encercla el barri de la Vila i on recolzen algunes cases. A la part meridional hi ha una porta de muralla adovellada, que té un emblema amb relleu a la clau amb una creu i una flor de lis. La façana principal del palau té una portada adovellada amb l’escut dels Foixà, obrat segurament al segle XIX. A l’interior, es destaquen dues petites es tances, cobertes amb volta de canó, que hom anomena la Presó. També són notables les cavalleris ses, el celler i nombroses sales cobertes amb volta d’aresta. La volta de la cuina és de forma de palmera. La capella, com el castell, va ser restaurada a la fi del segle XIX per Francesc de Foixà, el darrer propietari que hi visqué. A l’interior de la capella del castell, uns grans esvorancs assenyalen el lloc on hi havia uns sepulcres gòtics: una làpida de Bernat Guillem de Foixà, mort el 1362, amb la figura jacent del cavaller, i un sarcòfag de Guillem de Foixà i el seu fill fra Alemany, morts el 1459 i el 1476 respectivament. Aquests sepulcres es conserven a l’església de la urbanització de S’Agaró.
Dins el barri de la Vila destaca Can Planiol, amb una façana renaixentista del segle XVI i una pallissa construïda, en part, sobre les restes d’una torre rectangular que formava l’angle SW del traçat de la muralla. L’església parroquial de Sant Joan de Foixà, restituïda al bisbe Berenguer de Girona per la comtessa Ermessenda el 1058, és un edifici gòtic (segle XVI) d’una sola nau coberta amb volta apuntada capçada per un absis semicir cular, molt petit per comparació a la nau. Aquest absis, que hom intentà d’aproximar a la forma po li gonal interiorment, és cobert amb volta de cre ue ria. És notable la decoració de les impostes dels arcs torals, on hi ha representats animals fantàstics i ca res de persones d’aspecte marcadament carica turesc i trets molt exagerats. Al poble hi ha una creu de terme gòtica, restaurada després de la gue rra del 1936-39, que pel que sembla va ser erigida en re cord del rei Joan I, que morí d’accident mentre ca çava al bosc d’Orriols, prop de Foixà. La festa major de Foixà s’escau pel 24 de juny, diada de Sant Joan. Destaca la revetlla que s’hi fa el dia anterior.
Altres indrets del terme
Cuells
El veïnat de Cuells (58 h el 2005) té documentat el topònim des del 1019, igual que el personatge Arnau de Cunaels. Al SW d’aquest veïnat hi ha Can Ribot, conegut també per Can Ferrer-Pagès, gran masia del segle XVI amb finestres gòtiques i renaixentistes. Davant la seva façana hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, d’una nau amb absis semicircular, que al frontó del portal mostra la data de 1580, acompanyada de sengles medallons amb dos perfils en baix relleu. Can Ribes té façana neoclàssica i elements de fortificació.
El veïnat dels Masos i el del Raval són situats a tramuntana del barri de l’Església. Les seves masies, aïllades, són dels segles XVII-XIX i els camins que les enllacen, en alguns trams, són empedrats amb còdols. A llevant dels Masos hi ha Can Caselles (segle XVIII). De la mateixa època és Can Carreres, prop de l’anterior, més petit, amb un notable ràfec de teulades. A ponent d’aquestes cases hi ha Can Petit Prat, dels segles XVII i XVIII, Can Vila, amb una finestra d’arc conopial, i Can Vilar, amb una porta del 1739 i un ràfec de rajoles decorades. Un altre d’aquests ràfecs del segle XVIII, ben interessant, és el de Can Ponç, a llevant del darrer mas, el qual té dues filades de teules amb una gran profusió de motius geomètrics vermells sobre fons blanc; hi figura una inscripció amb la data i el nom del constructor: Pere Ponç 1753.
La Sala
El poble de la Sala (68 h el 2005) és al sector sud-oriental del terme. És format per dos petits veïnats: la Sala de Baix, entorn de l’església parroquial, i la Sala de Dalt, reduït grup de masos al NE de l’anterior. No s’ha identificat cap vestigi de la casa medieval fortificada que ha donat nom al lloc. L’església parroquial de Santa Maria és obra del segle XVIII, si bé el primitiu edifici és documentat a la fi del segle XIII. Mentre que el lloc pertanyia a la baronia de Foixà, el delme de la parròquia el posseïen per meitat el castell de Foixà i el monestir de Santa Maria d’Amer. Un dels masos interessants del veïnat és el Mas Geli, edificat al segle XVI i amb elements del segle següent, com el ràfec de teulada amb rajoles decorades.
Sant Llorenç de les Arenes
El poble de Sant Llorenç de les Arenes (51 h el 2005) és situat a prop de la riba dreta del Ter, a la vora d’un dels seus grans meandres. El nom s’origina en les extenses sorreres, cobertes i fixades per pinedes, que ocupen una gran part de la seva rodalia. El nucli principal és format per un grup de masies vora l’església parroquial de Sant Llorenç. Aquesta església, segons F. Monsalvatje, va ser donada pel comte d’Empúries a l’orde del Temple, a la fi del segle XII. Vers el 1236 hi fou establerta una comanda de l’orde de l’Hospital. L’edifici, dels segles XII i XIII, és d’una sola nau amb un absis semicircular, construït amb carreus grans ben escairats. A la façana occidental hi ha la porta de tres arcs en gradació, llinda i timpà llis. La volta de la nau és apuntada. La comanda de l’Hospital de Sant Llorenç de les Arenes va ser unida vers el 1475 a la d’Avinyonet i totes dues van ser refoses, cap al 1600, amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries. La festa major de Sant Llorenç de les Arenes se celebra durant el primer cap de setmana d’agost.
El poblat medieval de Sidillà
L’antic poblat medieval de Sidillà, colgat en gran part per les arenes, és situat en una espessa pineda vora el Ter, al N de Sant Llorenç de les Arenes. En els documents medievals el lloc és anomenat Cidiliano. Els senyors de Foixà hi tingueren el molí de Sidillà o de la Roca. L’antic topònim és del tot oblidat pels habitants dels encontorns, que a la primeria del segle XX l’anomenaven l’Olivet de Sant Romà i després Sant Romans. L’església preromànica de Sant Romà de les Arenes o de Sidillà és considerada una de les més primitives de Catalunya. L’any 1983 l’edifici i un sector al seu voltant, on s’han trobat restes de l’antic poblat, van ser desenterrats de les arenes que la tramuntana havia portat des de les ribes del Ter. Uns 100 m al N de l’església de Sant Romà hi ha part d’una construcció altmedieval que, pel que sembla, devia haver estat una capella dedicada a sant Sebastià. Aquesta construcció és de planta rectangular i a la seva paret de tramuntana conserva una llarga filada d’aparell d’espiga. A l’interior, una paret que incidia sobre aquesta dividia l’edifici en dues petites estances.
La història
El lloc és documentat el 1019. Pertanyia al comtat d’Empúries, a la línia divisòria d’aquest amb el de Girona, la qual cosa comportà molts fets d’armes. Foixà també patí les desavinences entre els comtes d’Empúries i els reis de la corona catalanoaragonesa, en temps de Jaume II i de Pere el Cerimoniós. Així, el 1359 posseïa el lloc Bernat Alemany d’Or riols, cosí de la reina Sibil·la de Fortià, que entrà en discòrdia amb el comte Joan I d’Empúries i s’establí una guerra oberta fins al punt que el comte assetjà el castell de Foixà. Aleshores hi intervingué Pere III a favor del parent de la seva muller. Joan I d’Empúries hagué de firmar una treva humiliant al seu palau de Bellcaire.
El castell de Foixà fou centre de la baronia, dita varvassoria, que els Foixà posseïren en feu pels comtes d’Empúries. El primer personatge documentat d’aquest llinatge és Guillem de Foixà, a mitjan segle XII. El llinatge, que fou continuat pels seus fills Bernat (I) i Arnau (I) de Foixà, restà en poder de la varvassoria fins a Narcís II de Foixà-Boixadors i de Miquel (1816-1866), que també era varvassor de Boixadors i senyor d’Ultramort, la Fortesa, etc. Fou creat comte de Foixà per Isabel II, títol que ostentaren els seus descendents.