OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

font

substantiu femeníf
Art    Construcció i obres públiques

Sumari de l’article

Roma. Fontana de Trevi
© Fototeca.cat-Corel
construcció constr i art art
Construcció de pedra, de rajola, de ferro, etc, proveïda d’una canal o una aixeta o d’unes quantes per on surt l’aigua.

Dins l’art, la font ha tingut importància com a estructura unificadora i compaginadora de dos elements de diferent origen (l’un de natural —l’aigua— i l’altre construït —dipòsit, brocs, receptacles, etc—) i com a element urbanístic estructurador. A Grècia i a Roma, ja eren corrents les fonts monumentals. Pausànies esmentà com a més famosa la de Cal·lírroe, a Atenes, de nou brocs. Les fonts gregues, constituïdes generalment per una fornícula, foren substituïdes a Roma per plats que recollien l’aigua que queia d’un cap d’animal, d’un nen que orina o d’una àmfora. A l’edat mitjana les fonts públiques eren escasses i molt simples; destacà l’anomenat templet del lavabo dels monestirs cistercencs, amb un brollador monumental i aiguamans alhora. Aquestes fonts, en les quals l’aigua anava passant d’un broc central o d’unes quantes tines circulars o poligonals, disposades en ordre creixent, no fou abandonat totalment fins a l’època barroca, i especialment fins a Bernini. A la font dels Quatre Rius, a la plaça Navona de Roma, Bernini abandonà les caigudes successives de l’aigua i introduí tot un món, mig fantàstic, mig natural (roques, palmeres, éssers mítics, etc). La font monumental barroca, amb les seves cascades i els seus efectismes (fonts de Trevi i de Versalles), fou introduïda a la península Ibèrica pels Borbó (la Cibeles de Madrid i les fonts de La Granja i Aranjuez). Al s. XIX, a més de les pervivències barroques (cascada del palau de Longchamp de Marsella), es popularitzaren les petites fonts de carrer o de plaça, sense gaires pretensions artístiques. Al s. XX, la introducció de la fantasia de la llum i del joc canviant de l’aigua ha donat a la font el seu caire monumental. Hom no pot oblidar la importància cabdal que tingué la font en el món àrab. L’Alhambra de Granada és una bona mostra de la categorització donada a l’aigua, tant des del pla visual i fins i tot musical com en el d’estructuració d’ambients.

Les fonts com a element arquitectònic o artístic als Països Catalans

Als Països Catalans, fonts amb valor artístic foren d’antuvi algunes de gòtiques, absolutament utilitàries, com la de la plaça de Santa Maria del Mar, a Barcelona, la dels Nou Raigs o de la Sardana, a Ceret (Vallespir) (s. XIV, retocada el 1713), o la de Xàtiva.

Les fonts lluminoses de Montjuïc amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929
© Arxiu Fototeca.cat
Posteriorment, sobresurten les renaixentistes de Prades (Baix Camp) i de Sant Mateu del Maestrat, també utilitàries, i la neoclàssica del Lleó, a Caldes de Montbui (Vallès Occidental) o la de Lleida, d’estil Imperi. En aquest període, tanmateix, ja apareixen fonts purament decoratives o commemoratives, com la de Neptú, de Nicolau Travé i Antoni Solà, a la Llotja de Barcelona, els monuments barcelonins a Carles IV, atribuïts a Damià Campeny, i al Geni Català, de Faust Baratta (1856). En l’art més tardà del s. XIX hi ha fonts que a la delicadesa sumen solucions insòlites, com la Dama del paraigua , de Joan Roig i Soler (1884), al costat de grans aparats, com la cascada del parc de la Ciutadella, de Barcelona, obra de Josep Fontserè (1874-82). Diverses fonts públiques de ferro colat de la fi del s. XIX o avançat el XX conjuminen la utilitat amb un desig de bellesa: són, a Barcelona, les regalades per sir Richard Wallace (1889) —que actualment són disperses per diverses capitals europees a causa d’una donació similar— i d’altres d’autòctones, obra d’escultors com Eduard B.Alentorn i Manuel Benedicto. Mentre el Noucentisme tornava a les fonts populars amb rajola decorada (Josep Aragay al portal de l’Àngel barceloní, 1917), Carles Buïgas ideà un nou tipus de font-brollador on l’element artístic són les formes canviants de l’aigua (fonts de Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 1929, a Barcelona). Són interessants també les fonts de molts patis i molts claustres (lavabo).

Col·laboració: 
JoSu

Llegir més...