En introduir aquest concepte —traducció del terme alemany Gestalt— hom es proposà d’aprehendre els fenòmens psíquics en llur totalitat, sense dissociar els elements del conjunt en què s’integren, fora del qual aquests no tenen cap significat. Aplicada primerament a la percepció, la noció de forma s’estengué a tota la psicologia, on donà origen a l’escola de la psicologia de la forma, fundada el 1912 per M.Wertheimer, segons la qual els processos psíquics són considerats com a conjunts unificats i no com a addicions d’activitats o elements separats, i els components del sistema de la personalitat es relacionen entre ells de manera que tota alteració en un àmbit comporta un canvi en les regions antigues sense que calguin noves experiències o accions. Hom en pot trobar antecedents en Lao-Tsé, Plató i Aristòtil, per tal com donaven prioritat al tot sobre les parts, i, sobretot, en la doctrina de les qualitats de la forma (Gestaltqualitäten) de Ch. von Ehrenfels, quan, per a llur explicació, enuncià (1890) que una melodia és més que la suma de sons de què es compon. La psicologia de la forma —que és representada actualment per diverses escoles— ha repercutit en la medicina psicosomàtica (en la qual hom considera que el metge ha de tractar qualsevol malaltia dirigint-se al conjunt de la personalitat), en la pedagogia (mètode de lectura global d’O.Decroly) i en la psicologia social (en sobresurten els treballs de Kurt Lewin).
f
Psicologia