A partir del s. XV l’absentisme de la noblesa gallega, la castellanització de l’Església i l’adopció del castellà en els formularis dels escrivans relegaren el gallec a la condició de llengua rural. Al s. XVIII començà la recuperació; s’hi destaca el pare Martín Sarmiento, autor de notables estudis lingüístics sobre el gallec. Durant la guerra contra Napoleó i les guerres civils del s. XIX hom usà el gallec en pamflets. Hom considera el poema A alborada, de Nicomedes Pastor Díaz, datat el 1828, l’obra inicial de Rexurdimento. Els escriptors del renaixement inicial, coneguts com a precursores són Xoan Manuel Pintos, Francisco Añón, Xosé Garcia Mosquera, Alberto Camino, etc. Els Jocs Florals de la Corunya (1861) revelaren l’existència d’un nombre considerable de conreadors del gallec, l’obra dels quals és recollida en l’antologia Álbum de la Caridad (1862). El 1863 foren publicats els Cantares gallegos, obra inicial del renaixement ple, i el 1880, Follas novas, consolidació del moviment de recuperació literària, ambdues de Rosalía de Castro, que, juntament amb Curros Enríquez i Eduardo Pondal, formen el grup de poetes màxims del s. XIX a Galícia. La prosa tingué pocs conreadors al s. XIX. Una de les obres clau és el Catecismo do labrego (1889), de Valentín Lamas Carvajal. La primera novel·la en gallec fou Maxina ou a filla espúrea (1880), de Marcial Valladares. Les novel·les històriques d’Antonio López Ferreiro (O castelo de Pambre, 1895; A tecederia de Bonaval, 1894) són les fites novel·lístiques més destacades. A cavall entre els s. XIX i XX hi ha els poetes Florencio Vaamonde, Manuel Lugrís Freire i Eladio Rodríguez. En el camp editorial fou fonamental la Biblioteca Galega. El 1906 fou fundada l’Academia Galega, el primer president de la qual fou Manuel Murguía, historiador i orientador del regionalisme gallec. Antonio Noriega Varela i Ramón Cabanillas foren els poetes més destacats del moviment modernista. El 1917 foren creades a la Corunya les Irmandades da Fala, moviment cultural i polític l’origen del qual fou la revista A nosa terra; Antón Vilar Ponte en fou l’orientador. En relació amb aquest grup el 1920 aparegué la revista Nos, fundada per Vicente Risco; formaren grup entorn de la revista Otero Pedrayo, Castelao, Florentino Cuevillas i Xohan Vicente Viqueira; amb aquest grup nasqué la prosa gallega moderna. L’Editorial Nos i el Seminário de Estudos Galegos, vinculat a la Universitat de Compostel·la, possibilitaren l’acció sobre els grups universitaris, dels quals sorgí el moviment d’avantguarda, amb poetes com l’ultraista Manuel Antonio, l’imaginista Luis Amado Carballo i el grup neotrobadorista, iniciat per Fermín Bouza Brey i Alvaro Cunqueiro. El narrador més destacat del grup és Rafael Dieste (Dos Arquivos do Trasno, 1926). En la crítica literària es destaca l’obra de X. Filgueira Valverde. L’imaginisme marca fonamentalment l’obra dels poetes més destacats de preguerra: Augusto Casas, Blanco Amor, Xulio Sigüenza, Prieto Marcos, Manuel Luis Acuña i Casado Nieto. La guerra civil interrompé la tasca literària en gallec, represa cap al 1946. El primer llibre gallec de postguerra és Cómaros verdes (1947), d’Aquilino Iglesia Alvariño. Del 1939 al 1950 el centre editorial gallec fou Buenos Aires, on ha treballat un grup d’exiliats: Dieste, Luis Seoane, Arturo Cuadrado, Lorenzo Varela i algun emigrat d’èpoques anteriors a la guerra, com Eduardo Blanco Amor. Els poetes exiliats, sobretot Seoane, conreaven la poesia política, en contrast amb l’imaginisme, que dominava la poesia gallega entre el 1947 i el 1958. El 1950 fou fundada l’Editorial Galaxia. Ramon Piñeiro, Celestino Fernández de la Vega, Fernández del Riego, Domingo García-Sabell i Carballo Calero assajaren la integració a Galícia de l’existencialisme alemany, reflectit en l’obra poètica de Manuel Cuña Novás, Uxío Novoneira i els primers llibres de Manuel María. Cap al 1959 Celso Emilio Ferreiro inicià el moviment líric testimonial. Però la figura més notable de la poesia gallega de postguerra és un poeta independent, Luis Pimentel. La narrativa adquirí importància especial amb l’obra de Cunqueiro, Blanco Amor, Silvio Santiago (Vilardevós, 1961), Méndez Ferrín, Carlos Casares, Xohana Torres i Xosé Neira Vilas. En la lírica es destacaren Manuel María, X.L. Franco Grande, Uxío Novoneira, Arcadio López Casanova, Anton Avilés i Salvador García Bodaño. En la dècada dels seixanta aparegueren noves figures com Paco Martín, autor de Músicas no espello, No cadeixo i Agora cun ceo de lama, i Alfredo Conde, autor de Momentos de vivos, Contubernio catro de Tomé S. i Memoria de noa. Altres obres com A Insua, A nosa cinza, Fábula i Nos pagos de Huingapao foren excel·lents aportacions de Xavier Alcalá a la novel·lística. El refinament expressiu de Xoan Ignacio Taibo es demostrà en les seves novel·les Homes de ningures, O fotógrafo i Enquisa. Anxel Adolfo Rey Ballesteros, autor de la novel·la Dos anxos e dos mortos, és una promesa esperançadora del que pot arribar a ésser la narrativa gallega. D’altres autors importants foren Víctor Fernández Freixanes, guanyador del premi Blanco Amor de novel·la (1982); Camilo Gonsar, autor de Cara Times Square; Martínez Oca, autor de Un ano e un día; Ursula Heinze amb O soño perdido de Elvira M. Relacionats amb el nou ressorgiment narratiu també cal esmentar autors com Tucho Calvo, Riveiro Loureiro, Carlos Durán, Díaz Sánchez, Alvarez Ruiz Guisán, Xesús Rábade Paredes, Fermín Bouza i Ramiro Cartelle, entre d’altres. Pel que fa al teatre, la dècada dels setanta marcà una fita excel·lent. Les noves formes tant ètiques com estètiques corresponen al procés històric del moment. Les obres s’emmarquen en el terreny sociopolític i n'hi ha sobretot que tracten el problema nacional de Galícia i, en general, temes històrics. Es destacaren Manuel Lorenzo, autor de Traxicomedia do vento de Tebas, Namorada dunha força. Todos os fillos de Galaad i Viaxe ao país de ningures. Un altre creador teatral important fou Euloxio R. Ruibal, autor de A sonada e proveitosa enchenta do marqués ruchinto no derradeiro século da súa vida, O cabodano, Cousas da morte i A sombra do bón cabalerio. Foren també significatius Tomás Barros, amb Tres pezas de teatro i Daniel Cortezón, autor de temàtica històrica, així com Roberto Vidal Bolao, autor de Landemuco señor de ningures i Ledainas pola morte do Meco i a Camilo Valdeorras, les obres del qual obeeixen a la seva militància política nacionalista. És important de notar que bona part d’aquestes obres han estat representades per grups itinerants. La nova poesia gallega estigué representada pels poetes que recull María Victoria Moreno Márques en la seva antologia: Os Novísimos da Poesía Galega (1973), entre ells, Xesús Rábade Paredes, Margarita Ledo Andión, Darío Xohán Cabana, Félix Vergara Vilariño i Xavier Rodríguez Barrio. Executants de poesia de caire social, aquests autors foren seguidors, en la seva majoria, de Celso Emilio Ferreiro. L’any 1976 aparegué el grup Rompente, compost per poetes joves de relativa importància, a excepció d’Alfonso Pexegueiro, autor de Seraogna. Un any més tard (1977), sorgí el col·lectiu Cravo Fondo, compost per Ramiro Fonte, Rábade Paredes, Xavier Rodríguez Barrio, Xulio L.Valcárcel, Xesús M.Valcárcel, Vergara Vilariño i Helena Villar Janeiro. A la fi dels setanta aparegueren tres autors significatius: Claudio Rodríguez Fer, autor de Poemas de amor sin morte i Tigres de ternura, de tema amorós, absent en la majoria de la poesia contemporània gallega. Un altre poeta important fou Xavier Seoane, amb elements metafísics en Os bosques encendidos. Víctor Vaqueiro ja tingué consolidada la seva categoria poètica mitjançant el seu llibre Lideiras Antre a Paisaxe, amb temàtica social de lluita i llibertat. Un altre poeta que cal assenyalar és Xoán-Manuel Casado. Altres poetes suggerents foren Enrique Feixóo, autor d'Elexias da revolta illada; Cesáreo Sánchez Iglesias, amb Antronte das salamánticas; Xosé Maria Costa Gómez, resident a Barcelona i autor de Cas redes cheas i O tempo és un camiñante solitario i Manuel Rivas, amb el poemari Libro do entroido. Així mateix es destaquen els novíssims Ramón Raña Lama (Retrato de Sombras de Outono), Xoaquin Agulla Pizcueta (Ensoños de Breila), Vicente Araguas (As veces en Domingo abonda coa ternura i Paisaxe de Glasgow), Anxeles Penas, amb Galicia Fondo Val i Miguel Anxo Fernán-Vello. Des del començament dels vuitanta, la prosa gallega visqué una època de notòria riquesa i diversitat que feia pensar, fins i tot, en la continuació dels millors moments de la novel·lística gallega d’aquest segle amb Alvaro Cunqueiro (1911-1981) i Anxel Fole (1905-1986). Cal considerar la continuïtat d’alguns noms ja consolidats en la dècada 1970-1980: Xosé Luis Méndez Ferrin (Amor de Artur, 1982, i Bretaña, Esmeraldina, 1987), Alfredo Conde (Nemoria de Noa, 1982, i Xa vai o griffon no vento, 1984), Carlos Casares (Os escuros sueños de Clio, 1979, i Ilustrísima, 1980) i Víctor Freixanes (O triangulo inscrito na circunferencia, 1982, i O enxoval da noiva, 1987). Els darrers anys de la dècada començà publicar una generació més jove de la qual sembla oportú destriar els noms d’Alfonso Álvarez Cáccamo (1952), Xosé Ramon Pena (1956), Manuel Guede (1956), Suso del Toro (1956), Xavier Queipo (1957), Manuel Rivas (1957), Miguel Anxo Murado (1965). Del conjunt, Suso del Toro (1956) i Manuel Rivas són els noms que gaudiren de més projecció i, sens dubte, les trajectòries narratives que ofereixen més solidesa i qualitat. Suso del Toro és autor de dos reculls de contes, Caixón desastre (1983) i Polaroid (1986), i de dues novel·les, Land Rover (1988) i Ambulancia (1990). De Manuel Rivas cal destriar Un milió de vaques. Tots dos autors presenten una nova imatge de Galícia, urbana i postmoderna. Quant a la poesia, els noms que semblaren consolidar-se amb més força són Manuel Vilanova (1944) amb E direi-vos eu do mister das cobras (1980) i A Lenda das árbores de prata (1985), Xavier Rodríguez Baixeras (1945) Lembranza do areal (1985), Anos de viaxe (Poesia 1981-1987), Xosé Ma. Álvarez Cáccamo (1950) amb Os documentos da sombra (1986), Luminoso lugar de abatimento (1987) i Cimo das idades tristes (1989), Luís González Tosar (1950) (A caneiro cheo, 1986, Remol das travesías, 1987), Miguel Anxo Fernán-Vello (1958) (Nemorial de brancura, 1985, Entre água e fogo, 1987), Ramiro Fonte (1957) (Pensar na tempestade, 1986, Pasa un segredo, 1988) i Manuel Forcadela (1958) (O regreso das ninfas, 1985, O varredor en outono, 1988). El 1987 fou creada la secció gallega del PEN Club Internacional (Galicia PEN Clube), que ha estat presidit per Alfredo Conde i per Ursula Heinze. De la literatura gallega de la primera meitat dels anys noranta destacà la bona salut de la narrativa breu: Xelís de Toro (Non hai misericordia, premi Cidade de Lugo, 1990), Xosé Luis Méndez (Arraianos, 1992), Darío Xohán (Vidas Senlleiras, premi Cidade de Lugo, 1992), Alfonso Álvarez Cáccamo (Xente de mala morte, premi Álvaro Cunqueiro, 1993), Francisco Alonso Villaverde (Cemiterio de elefantes, 1994), Arturo Lezcano (Os dados de Deus, 1994), etc. També cal esmentar el debut narratiu de dos poetes reconeguts: Víctor Vaqueiro (O soño dirixido, 1992) i Salvador García-Bodaño (Os misterios de Monsieur d’Ailler, 1992). Quant a la producció novel·lística, destacaren, entre d’altres, l’esmentat Álvarez Cáccamo (As baleas de Eduardo Reinoso, premi Xerais 1990), Anxo Rei Ballesteros (Loaira, 1992), Víctor Fernández Freixanes (A cidade dos Césares, 1993), Suso de Toro (Tic-Tac, 1993), Manuel Rivas (En Salvaxe Compaña, 1994) i Manuel Anxo Freire (Semente de Onte, 1994). Altres narradors són X.Rábade Paredes (Branca de Loboso, premi Álvaro Cunqueiro, 1991), Cid Cabido (Dias contados, premi Cidade de Lugo, 1991). Pel que fa a la poesia, destacà la recuperació de l’esmentat García-Bodaño (Obra poética, 1994) i de Manuel María (Antoloxía poética, 1994), i també Ramiro Fonte (Adeus norte, 1991), Xavier Rodríguez Barrio (Antiga claridade, premi Martín Codaz, 1992), Xesús Manuel Valcárcel (A porta de lume, premi Esquío 1992), Manuel Álvarez Torneiro (As voces consagradas, 1993) i els joves Antón Reixa (Ringo Rango, 1993) i Xosé M.Millán Otero (Este é o tempo do sal, 1992). Finalment, pel que fa a l’assaig i els estudis literaris, cal esmentar l’exhaustiu volum Literatura Galega, d’Anxo Tarrío (1994). Darrerament han desaparegut Antonio Fraguas y Fraguas (1999) i Uxió Novoneira (1999). Patriarques de la narrativa són Xosé Luís Méndez Ferrín i Carlos Casares, entre d’altres. Han continuat l’obra autors consolidats com Suso de Toro (Círculo, 1998), Manuel Rivas (O lapis do carpinteiro, 1998; Ela, maldita alma, 1999), María Gándara, Xavier Manteiga (Manancial, premi Xerais 1997), Xesús M.Valcárcel, Alfredo Conde, Víctor Fernández Freixanes, Xavier Alcalá, Úrsula Heinze, Paco Martín, Anxo R.Ballesteros, Xosé Fernández Ferreiro i Cid Cabido, i n'han aparegut de nous, com Ramón Loureino (Morgado, 1997), Isidro Novo, Aníbal Malvar (Á de mosca, 1998), Breogán Riveiro, Darío Xohán Cabana, Xosé Miranda i Antón Castro. Pel que fa a la poesia, hi ha hagut un cert debat i polèmica entre poetes nous i vells, sovint relacionat amb l’accés als espais literaris i la possibilitat de publicar, que ha tingut, entre altres conseqüències, l’afermament de col·leccions, premis, etc, per donar cabuda a les diverses tendències. Entre els poetes consolidats hi ha Román Raña (Ningún camiño, premi Martín Codax 1997), Xosé María Díaz Castro, Xosé María Álvarez Cáccamo, Isolda Santiago i Olga Novo; i entre els nous valors, Yolanda Castaño, Martín Veiga, Emma Couceiro (As entrañas horas, 1998), Estevo Creus, Miro Villar, María Lado i Anxos Romeo (Ollos de sal, 1998). D’altra banda, s’ha consolidat el món de la traducció i també la literatura juvenil: Agustín Fernández Paz, Miguel Vázquez Freire, Marga do Val i Gloria Sánchez (O grande tronante, 1998). Finalment, dos dels grans dramaturgs actuals són Manuel Lourenzo (Premio Nacional de teatre 1997 per Veladas indecentes i el Rafael Dieste per Magnetismo) i Roberto Vidal Bolaño; entre els nous dramaturgs hi ha Raúl Dans i João Guisan. Els esdeveniments socials i ecològics han marcat la literatura gallega dels darrers anys. La crisi arran de l’enfonsament del petrolier Prestige, l’aparició del moviment de protesta Núnca Máis i la lluita per a sortir d’una situació política ancorada en el passat feren revifar la funció social de la creació literària i d’autors compromesos, com ara Manuel Rivas, Xosé María Álvarez Cáccamo o F.X.Fernández Naval. No fou prou, però, per a pal·liar la crisi de vendes i lectors denunciada durant els últims anys. Al mateix temps, la crisi no impedí l’aparició de nous projectes editorials, com ara Espiral Maior, que amb les ja tradicionals Galáxia o Xerais donaren un nou impuls a la creació literària. La desaparició de veus importants per a la literatura gallega dels últims anys també ha generat una situació complexa. Grans referents com Manuel Maria, Uxío Novoneyra i Carlos Casares, o autors encara joves, com Lluisa Vilalta, han deixat testimoni d’una obra exigent i de gran intensitat lírica. L’anomenada Generació dels Vuitanta, Pilar Pallarés (Libro das devoracións), Xavier R.Baixeras (Nadador), Xosé María Álvarez Cáccamo (Ancoradoiro. Obra poética 1983-2003), Ramiro Fonte, Miguel Anxo Fernán-Vello (Territorio da desaparición), Xulio L. Valcárcel (Casa última), Xavier Seoane, Alfonso Álvarez Cáccamo (O bosque de levas), Claudio Rodríguez Fer, F.X.Fernández Naval (Sete noites e un amancer) o Manuel Rivas, ha vist publicades antologies i obres completes, i s’ha consolidat una literatura que anunciava un dels millors moments de la seva història, amb Xosé Luís Méndez Ferrín (No ventre do silencio) com a gran referent de la segona meitat del s. XX. D’altra banda, la generació poètica més jove ha anat consolidant posicions tot partint de tendències molt diverses, amb autors de gran vàlua literària, com ara Yolanda Castaño (O libro da egoísta), Rafa Villar, Emma Couceiro (Cito), Estíbaliz Espinosa, Maria do Cebreiro (Non queres que o poema te coñeza), Estevo Creus, Marta Dacosta o Miro Villar (Abecedario da desolación). De l’última narrativa també s’han de destacar les obres de Rosa Aneiros, Xosé Carlos Caneiro, Marilar Aleixandre o Manuel Veiga.
f
Literatura
literatura gallega Portada de Follas Novas, de Rosalía de Castro
© Fototeca.cat