Carles I de Catalunya-Aragó i de Castella, en les cerimònies de la seva coronació com a emperador del Sacre Imperi (1520), donà existència legal a la grandesa, de la qual, però, no ha estat trobada la disposició que la creà. La grandesa esdevingué la continuadora de la rica-hombría medieval. Hom concedia tres classes de grandesa (de primera classe, de segona i de tercera), reduïdes a només una al final del s XIX. Suprimida el 1873, fou restablerta el 1875, i, tornada a abolir el 1931, fou posada en vigor una altra vegada el 1948, en ésser restablerta la legislació nobiliària. Ferran VII creà la Diputació i Consell Permanent de la Grandesa d’Espanya, organisme que, presidit per un degà-president, feia de mitjancer en les relacions entre el rei i els grans i que, durant el període (1931-48) que estigueren abolides les dignitats i els títols nobiliaris, n'atorgava, previ el vistiplau del cap de la casa reial, les successions. Fou un organisme oficial dins el ministeri d’estat fins el 1931, i des del 1948 és un organisme assessor del de justícia.
f
Història