i harmonia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

harmonia

substantiu femeníf
Música
música mús
Ciència que té per objecte la formació i l’encadenament dels acords.

Al s. XVII els músics començaren a extreure de l’escriptura polifònica al voltant de la monòdia els principis harmònics bàsics. Les relacions harmòniques es manifestaren en les combinacions dels acords. L’estudi de l’harmonia pot ésser dividit en tres grans apartats: els acords i llurs característiques, la manera de realitzar-los i l’estudi de les notes estranyes a l’acord. En el primer hom estudia la nomenclatura dels acords i llur classificació en consonants i dissonants. Això ha estat en evolució constant, puix que la noció de consonància i de dissonància ha variat molt al llarg de la història de la música occidental. La realització es refereix a la posició i a l’encadenament dels acords, i comprèn els moviments melòdics, les cadències, la modulació, les falses relacions, les marxes, la imitació, la resolució i la preparació. El tercer apartat estudia els acords alterats, els ornaments melòdics, els retards, els pedals, etc. L’estudi de l’evolució de les regles harmòniques ajuda a distingir els diferents estils. Hi ha dos grans períodes harmònics: l'estàtic, que gira entorn d’un centre tonal (s. XVI al XIX), i el fluctuant, en el qual l’acord de tònica ja no és un punt de referència (s. XIX i XX). Aquesta última ja no es basa en l’acord, sinó en els intervals que en resulten, que tenen un valor funcional.

Col·laboració: 
MAV

Llegir més...