Estesa del N dels Pirineus (riu Erau) fins a l’estret de Gibraltar a llevant de la península Ibèrica, és encara molt poc coneguda. Hom té dubtes sobre la seva classificació. Alguns lingüistes la consideren anterior a l’extensió dels pobles indoeuropeus a l’Occident, i l’han relacionat, sense gaire èxit, amb el basc. Altres, en canvi, remarquen la influència de les parles continentals europees. Les fonts del seu estudi, a més dels noms propis en texts o en inscripcions llatines, són els texts epigràfics indígenes, escrits en alfabet grec, com els ploms d’Alcoi i d’El Cigarralejo, o en l’escriptura ibèrica. Els texts més importants han estat trobats a Empúries, Ullastret, Castelló, Solaig, Llíria, Mogent i Gàdor; hi ha encara les inscripcions sobre ceràmica d’Enserune, Ullastret, Llíria i Alloza, i les vaixelles d’argent de Tivissa i Abengibre. Tots aquests texts són, però, encara insuficients; manca una inscripció bilingüe prou llarga per a permetre de conèixer l’estructura de la llengua. Sembla que els texts coneguts són de tipus religiós, votiu, econòmic o sepulcral. Les isoglosses de determinats mots ibèrics palesen que és fonamentalment una llengua única, parlada de Catalunya a l’alt Guadalquivir (Càstulo), mentre que per la vall de l’Ebre devia entrar en contacte pel S amb la llengua celtibèrica i pel N amb la basca. L’aspecte més conegut de la llengua ibèrica és l’onomàstica personal i, no tant, la toponímia.
m
Lingüística i sociolingüística