La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I, sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives (i). La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant: joc [žók], projecte [pruzékte]. Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/: corretja [kuréže]. Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada: jove, lleidatà [žóbẹ], valencià apitxat [šóvẹ] i, més en general, en alguns mots, com a [y]: jo [yó], ja [yá]; en posició intervocàlica hi ha altres alternatives de realització: segons Badia, a la Ribagorça, el Pallars i la Conca de Tremp, [y]; a Barcelona, Girona, el Rosselló, Andorra i l’Urgell, [ž]; a Tarragona, el sud de Lleida, el Matarranya i el nord de Castelló, [iž]; al sud de Castelló i de València, Alacant i les Balears, [ž], i en el dialecte apitxat, [š]. Des del punt de vista articulatori, [ž] és una consonant, sonora, fricativa, prepalatal, que produeix un frec característic a la zona de màxima constricció. Des del punt de vista acústic, presenta una estructura estrident, densa, fluixa i contínua.
Origen del fonema /j/ del català
Aquest fonema pot procedir de diversos sons o grups llatins; prové de i consonàntica inicial: jaure < iacare, jurar < iurare; intervocàlica: dijous < die Iovis; o bé després de b o v en síl·laba pretònica: alleujar < alleviare; també pot provenir del grup -bi - intervocàlic: boja < diurnale, rajar < radiare; i també del grup -di - de formació romànica: venja < vindicat; el grup gi també origina el mateix fonema: assajar < *exagiare, esponja < spongia. En combinació amb t, aquesta grafia forma el dígraf tj, representant del fonema /z/; en aquests casos prové bàsicament d’un grup di romànic: jutjo < iudico, o bé, en alguns casos, de gi: corretja < corrigia.