Al s XVI foren publicats dos catecismes en letó (1585 i 1586). Amb el renaixement cultural i polític de la darreria del s XIX aparegueren les primeres obres literàries des del s XIII (pèrdua de la independència nacional). Es destaquen els poetes Auseklis, creador d’himnes romanticopatriòtics, Krišjānis Barons, recopilador de més de 60 000 cançons populars, i Jēkabs Lautenbachs, poeta èpic. El patriotisme antirús prengué una orientació social amb el moviment El Nou Corrent, amb el poeta Rainis i la poetessa Aspazija, autora de drames històrics i d’obres amb reivindicacions feministes. Els primers novel·listes foren els germans Kaudzīte (Reinis i Matīss), i després Andrievs Niedra, Utipis, evocador del període de lluites socials, i el dramaturg Blaumandis, autor de comèdies camperoles. En el període d’entreguerres es destaquen els novel·listes Anna Brigadere, autora de Kvělošā lokā (‘Cercle de foc’, 1928), Jekabs Janševskis i Svabe, poeta i director de l’Enciclopèdia Letona, acabada el 1955. La independència letona provocà una florida de la literatura nacional, representada pels novel·listes Karlis Zariηš i Janis Ezeriηš, pels poetes Aleksandrs Čaks, introductor del vers lliure, Médenis, cantor de la revolució del 1905, i Andrejs Eglītis, autor d'Homo novus (1960). Quan Letònia esdevingué una república soviètica (1940), molts escriptors emigraren a Suècia (el dramaturg Zīverts i diversos poetes). Restaren els novel·listes Vilis Lācis, Anna Sakse i altres. El teatre és representat per Erveda Grigulis, Juliis Vanags, Andreis Balodis i Anna Brodele.
Literatura