En llur migració vers el SE els longobards travessaren la vall del Morava i la Nòrica i s’establiren a la Pannònia (526-546). Fou un dels pobles germànics que sortí més tard del seu endarreriment. La ruta comercial Bàltica-Adriàtica els enriquí i els aportà les primeres i llunyanes influències: d’aquí vingué llur conversió a l’arianisme (489). Venceren els gèpides (567) i signaren un tractat amb els àvars (567). El rei Alboí, fill d’Audoí, aprofità la política de Justinià i decidí d’emprendre la conquesta d’Itàlia (568). Travessaren els Alps pel Friül, on trobaren una escassa resistència per part de les autoritats bizantines, que es limitaren a refugiar-se en les zones costaneres. Caigué Aquileia (568), una gran part de la plana del Po, Milà (569) i Pavia (572), que esdevingué llur capital. Els ducs longobards guanyaren territoris en totes direccions. Aquests territoris foren organitzats segons els models de la societat longobarda: un agrupament de fares, similar a la gens romana, capitanejades per un duc, constituïa una unitat: un exercitus. I era un exercitus el qui s’encarregava de l’administració de cada nou ducat. Els successius assassinats d’Alboí (572) i Clefi (574) portaren a un interregne de deu anys, fins que, davant la difícil situació en què el papa i els francs, d’una banda, i els bizantins, de l’altra, els posaven, els ducs designaren com a rei Autari, fill de Clefi. Autari cercà l’aliança dels bàvars i es casà amb Teodolinda, filla del duc bàvar Garibaldi, catòlica i amiga del papa Gregori el Gran. Fou el primer pas per a resoldre la qüestió religiosa. Les lleis longobardes, transmeses oralment, foren codificades per Rotari (636-652). Continuà aquesta feina Liutprand (712-744), centralitzador en el seu govern, el qual lluità contra els territoris pontificis. Contemporani seu fou Pau Diaca, nascut al Friül (720?-787), historiador del seu poble (Historia Longobardorum), que treballà a l’Escola Palatina d’Aquisgrà. Carlemany, rei dels francs, posà fi al regne longobard d’Itàlia; el rei Desideri (757-774) fou vençut i deportat. En un document datat el 5 de juny del 774 Carlemany s’anomenà rei dels francs i dels longobards.
f
m
Història