i mortalitat | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

mortalitat

substantiu femeníf
Sociologia
demografia demog
Relació del nombre de defuncions comptabilitzat en períodes anuals.

La mesura demogràfica més elemental de la mortalitat és la taxa bruta de mortalitat ( q ), que relaciona el nombre de defuncions ( D ) d’un any amb la població mitjana ( P ) a la meitat de l’any esmentat. Per exemple, la taxa de 1970-71 seria:

És costum de calcular aquesta taxa per mil habitants. Aquesta taxa és poc significativa, puix que la mortalitat no afecta igualment els diferents individus de la població en funció de llur diversitat de sexe i d’edat. Per tant, és indispensable de perfeccionar la mesura calculant les taxes de mortalitat per edats ( Q q ), que s’obtenen de la mateixa manera que la taxa bruta:
D’aquest càlcul es desprèn que la mortalitat és molt elevada el primer any de vida (d’un 25% o més) a les poblacions endarrerides, i entorn del 2% a les poblacions més avançades. A partir del primer any de vida la mortalitat baixa ràpidament, fins a assolir el mínim cap a 12 anys, i a continuació comença a augmentar gradualment; però no s’arriba a taxes semblants a les del primer any de vida fins a edats molt avançades: cap a 70 anys. És de destacar que la mortalitat femenina és sempre molt més baixa, especialment a les edats elevades. Hom pot obtenir una informació més àmplia de la mortalitat general a través de la taxa de mortalitat infantil , o relació entre el nombre de nens de menys d’un any morts, respecte al nombre total de naixements haguts durant un any. En la seva anàlisi és important la distinció, d’una banda, de les causes de mort i, de l’altra, dels mesos que arriba a viure l’infant abans de morir. S'anomena mortalitat infantil endògena la causada per malformacions genètiques o per problemes al llarg de la gestació, i mortalitat infantil exògena aquella que té causes posteriors, especialment les derivades del part i de les condicions ambientals del primer any de vida. Es distingeix igualment entre mortalitat neonatal i postneonatal , segons si es produeix durant el primer mes de vida o durant els onze mesos posteriors. No es comptabilitzen com a defuncions infantils, sinó com a avortaments, aquelles que succeeixen abans del naixement. Les estadístiques espanyoles presenten en aquesta matèria una discontinuïtat important, ja que abans del 1975 també s’excloïen dels registres de defuncions infantils aquelles que afectaven els nascuts vius que no sobrevivien les primeres 24 hores, que eren comptabilitzats com a criatures abortives. Les dades anteriors, per tant, s’han de corregir afegint aquest últim concepte per a obtenir sèries històriques homogènies i comparables amb les d’altres països que ja feien servir la definició de nascut viu reconeguda internacionalment. La molt elevada mortalitat infantil caracteritzà les dinàmiques demogràfiques pretransicionals, amb taxes habitualment superiors al 200‰, i la seva reducció ha marcat arreu l’inici de la transició demogràfica, que portà la major part dels països desenvolupats a taxes inferiors al 10‰. Ha canviat també de manera molt notable la casuística i el calendari d’aquestes defuncions: abans eren majoritàriament postneonatals i de causa exògena, quasi sempre infecciosa o respiratòria, mentre que avui són neonatals i de causa endògena en la major part. Les taxes de mortalitat per edats donen una imatge realista de la mortalitat d’una població, sense pertorbacions degudes a la seva estructura d’edats; tanmateix, la sèrie de taxes per edats és poc operativa, a causa de la seva prolixitat, i és difícilment projectiva. Per obviar a aquest defecte hom ha cercat un índex sintètic i projectiu que es fonamenta en les taules de mortalitat o en llurs complementàries, les taules de supervivència. Aquestes taules es basen en una població fictícia de 10 000 o 100 000 habitants, a la qual hom aplica les taxes de mortalitat per edats calculada per a una població real. D’aquesta manera P és igual a taxa de supervivència ( S ) i D és igual a taxa de mortalitat ( d ). L’indicador sintètic cercat és precisament la vida mitjana a què pot aspirar un habitant d’una població determinada, basant-se en les taxes de mortalitat per edats calculades recentment per a la dita població, o sia, la seva esperança de vida ( e ). Per a calcular-la cal sumar els anys viscuts pels 10 000 habitants ficticis de la taula, a base de multiplicar el nombre de morts de cada edat per la dita edat més 1/2, puix que els morts a l’edat 0 (o anys complerts) han viscut des d’unes quantes hores fins a 364 dies i escaig; per tant, per terme mitjà, hom considera que han viscut mig any. De la mateixa manera, els morts a l’edat de 12 anys, per exemple, n'han viscuts 12'5, per terme mitjà. Un cop obtinguts tots els productes i sumats aquests, s’obté el total d’anys viscuts per la població fictícia, i dividint-los per la susdita població en resulta la mitjana de vida per persona o l’esperança de vida en néixer ( e 0 ):
Hom pot simplificar aquest mètode utilitzant els supervivents en lloc de les defuncions. Llavors es té:
Si hom desitja conèixer l’esperança de vida a l’edat X :
L’esperança de vida en néixer és l’indicador més fidel de la mortalitat d’una població, car no és viciat per l’estructura per edats. Per exemple, la taxa bruta de mortalitat de certs països endarrerits és igual a la de certs països molt avançats, mentre que l’esperança de vida és molt superior en els segons. L’explicació és simple: els primers tenen una població jove i els segons una població vella.

Col·laboració: 
TVi

Llegir més...