Algunes característiques que el separen del mallorquí convergeixen amb el català central: pas sistemàtic de o àtona a u (truná, tronar), fins i tot de ua precedit de velar (aigu, aigua; mall. aigo); estabilitat de la -a dels esdrúixols en -ia (gàbia; mall. gabi); epèntesi de d en el grup N'R (gendre; mall. genre); articulació de r- final, a voltes reforçada (corr, cor), en els monosíl·labs; ús progressiu de les desinències -és, essis, etc., de l’imperfet de subjuntiu; ordre datiu-acusatiu dels pronoms (te'l don; mall. el te don). D’altres trets diferenciadors respecte al mallorquí, però que no coincideixen amb el central, són: grau zero de iodització (paa, palla, cea, cella); ús de la variant de l’article salat es precedit d'amb, en lloc del mall. so (amb es mànec(s)); pronom neutre açò, 'això’, oposat a allò. El lèxic conté arcaismes (calcigar, trepitjar), curioses variants formals (garrosses, crosses, barrabam, barram), molt específics (tià, cassola, tos mala, tos ferina) i evolucions semàntiques particulars (fesols, pèsols, l’onclo, 'l’oncle capellà’). Les deixalles de l’àrab són considerables (cuscussó, menjar típic de Nadal, falaca, tupada), especialment en la toponímia. El menorquí s’articula en dues varietats: l’occidental, amb Ciutadella com a nucli rector, que manté la /e/ tònica (tela [téle]) i diu emblanquinar, penjador, etc.; i l’oriental, amb Maó i els pobles circumdants, que ha obert la /e/ en /ę/ (tela [téle]) i diu emblancar, rastiller, etc., a més d’haver rebut amb més força l’empremta lexical anglesa (xoc, guix de la pissarra; bord, safata; pinxa, arengada), conseqüència de les tres dominacions britàniques al llarg del segle XVIII.
m
Lingüística i sociolingüística