Sembla provenir d’un cap dels francs salis, de nom Clodió, derrotat pels romans el 446 i mort vers l’any següent. El degué succeir un fill o parent acostat seu, anomenat Meroveu, que donà nom a la dinastia. Succeït pel seu fill Khilderic, i aquest, al seu torn, pel seu fill Clodoveu, el rei més important d’aquest llinatge, que es convertí al catolicisme (496), estengué notablement el seu regne a expenses dels visigots i unificà sota el seu domini diversos territoris francs. A la seva mort (511) els seus fills es repartiren els estats paterns. La història d’aquesta dinastia és plena de lluites i violències. Clotari II el 613 aconseguí una certa unitat, després d’un llarg període de disgregació, la qual tornà a produir-se aviat i fou novament superada en part amb Clodoveu II i Clotari III a mitjan s VII. Des del començament d’aquest segle els veritables senyors dels regnes merovingis foren els majordoms de palau. Un d’ells, Pipí d’Heristal, reeixí a convertir en hereditària la majordomia, i això permeté al seu net Pipí el Breu, que l’havia heretada del seu pare Carles Martell, de convertir-se en rei el 751 i fundar una dinastia carolíngia. Els darrers merovingis, Khilderic III i el seu fill Todorí, foren llavors tosos i enviats als monestirs de Saint-Bertin i Saint-Wandrille, respectivament.
f
Història