D’origen indoeuropeu, el poble micènic —anomenat pels grecs aqueu— establí les seves ciutats en llocs alts, fortificats amb muralles. Ja des del 2000 aC havia iniciat les seves infiltracions des del nord de la península i s’organitzà en petits reialmes (Micenes, Tirint, Pilos, etc.) sota el govern d’un monarca (wánax), assistit per un general en cap (lawagetas), pels nobles i pels alts funcionaris, que constituïren el cim més alt de l’escala social. En aquesta escala figuraven també homes lliures, artesans i, sobretot, pagesos i esclaus.
Per la pràctica d’una política d’expansió marítima de caràcter comercial, els micènics navegaren des de les costes de l’Àsia Menor i Xipre fins a l’est de Sicília. S’apoderaren de Creta (segle XV) i participaren en la conquesta de Troia, celebrada en la literatura (la Ilíada) i fonamentada, històricament, per les descobertes arqueològiques de Schliemann. Després del 1100 aC, les invasions dòries posaren terme a l’existència de llur civilització.