i política monetària | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

política monetària

substantiu femeníf
Economia
economia econ
Part de la política econòmica que estableix les normes que regulen la quantitat de diner o liquiditat de l’economia amb la finalitat d’aconseguir algun objectiu determinat (control de la inflació, millores en la balança de pagaments, etc).

Es refereix també a la utilització de controls monetaris per part del govern per a regular l’economia. En aquest sentit, inclou mesures com ara restricció o increment de l’oferta monetària, actuació sobre el tipus d’interès, etc. La política monetària suposa la intervenció del govern per regular qualsevol desviació del sistema monetari. Cadascun d’aquests objectius suposa la utilització de mètodes diferents, i el conjunt de mètodes es coneix amb el nom d’instruments de la política econòmica. Abans de Keynes la política monetària era l’únic instrument de la política econòmica global admès i tenia com a objectiu l’estabilitat de preus. Amb el que s’ha anomenat revolució keynesiana s’introduí la política fiscal i l’objectiu d’eliminar la desocupació. Altres objectius, com és ara la gestió del deute, l’equilibri de la balança de pagaments o el manteniment d’unes taxes de creixement predeterminades, han anat apareixent després de la Segona Guerra Mundial i han plantejat la qüestió de la comptabilització entre els objectius i de l’eficàcia dels instruments. La problemàtica referent als efectes estabilitzadors de la política monetària fou plantejada per M.Friedman, i la discussió posterior se centrà entorn dels efectes de la política monetària. Per a conèixer els problemes de la influència de l’acció monetària sobre l’economia normalment s’estudia la forma com la política monetària afecta les decisions de despesa a nivell sectorial. Aquest punt de vista fou influït per la doctrina de la disponibilitat i, en particular, per l’obra de Robert Roosa. A partir de la segona meitat del decenni dels anys cinquanta hi hagué un nou debat entorn de l’aportació de Gurley i Shaw, que afirmaven que el creixement dels intermediaris financers proporciona substitutius del diner, la qual cosa afebleix l’acció de la política monetària i proposaven que l’acció del banc central anés més enllà del control dels bancs comercials. A partir de la darreria dels anys setanta, l’actuació de la política monetària, s’ha vist considerablement complicada pel fort procés d’innovació financera que ha fet aparèixer una gran quantitat de nous actius líquids, de major rendibilitat que els dipòsits bancaris, creats sovint per institucions no bancàries, cap als quals s’ha desplaçat la preferència del públic. Això ha determinat la necessitat d’anar adoptant noves definicions de la variable diner, objecte de control per part de la política monetària, i a la consegüent imprecisió d’aquest control. Com a conseqüència, a mitjan anys vuitanta hom ha posat en qüestió la conveniència de continuar fent recolzar la política monetària en la quantitat de diner, esquema que havia estat àmpliament dominant des de la crisi econòmica internacional de 1973-74.

Col·laboració: 
APe / ArS

Llegir més...