Fou especialment viva durant el s XVII, que esdevingué l’escola més important d’Itàlia després de la romana, sobretot en pintura. S'hi destaquen els arquitectes D.Fontana, que sistematitzà urbanísticament Nàpols encarant-la a la mar, i C.Fanzano. En pintura fou decisiu el pas de Caravaggio, el 1607, la revolucionària tècnica del qual fou assumida per G.B.Caracciolo i el valencià J.Ribera i també per pintors de natures mortes, com Battista Ruoppolo i G.Recco, i pels bamboccianti. L’estada d’A.Gentileschi reforçà la tendència cap al caravaggisme melodramàtic de M.Stanzione, A.Vaccaro i B.Cavallino. Durant la segona meitat del segle, M.Preti introduí la tècnica i el gust decoratiu d’Il Veronese. El pintor més prolífic i més hàbil de l’escola fou L.Giordano. Un cas a part és S.Rosa, important, més que per la tasca pictòrica, perquè connectà ideològicament Itàlia amb la cultura artística de la resta d’Europa. Al s XIX l’escola napolitana apareix dominada per l’escola paisatgística de Posillipo —amb Antonio Pitloo i Giacinto Gigante—, caracteritzada per una visió directa i franca del paisatge. Filippo Palizzi, bon realista, fou el mestre de Domenico Morelli, molt més literari i historicista. L’exemple d’aquest fou seguit per Gioacchino Toma, i Giuseppe de Nittis fou el més destacat membre de l’escola independent de Resina, a Portici, abans d’esdevenir cosmopolita. Amb el virtuosisme d’Edoardo Dalbono i Francesco Paolo Michetti es palesa la influència de Fortuny a Itàlia.
f
Art
Fruites (segle XVII), de Giovanni Battista Ruoppolo (Col·lecció del baró Acton de Leporano)
© Corel