Propi d’una visió estàtica i objectivista de la realitat, el concepte d’una natura humana fixa i donada d’una sola vegada i per sempre més ha estat sovint, sobretot actualment, posat en qüestió, pel fet que hom considera l’home precisament com l’únic ésser la natura del qual és inseparable de l’entorn sociohistòric i del desenvolupament i l’evolució de l’espècie i àdhuc del sentit que lliurement vulgui donar a la seva existència. Prescindint de definicions genèriques, com “animal racional” o “animal social”, la delimitació d’un concepte de natura humana ha estat al llarg del temps condicionada i àdhuc determinada per factors subjectius, ideològics i culturals, sovint discutibles, l’oblit dels quals ha permès de justificar les coses més diverses i contradictòries en nom d’aquesta natura; el problema filosòfic ací implicat ha repercutit sobretot en l’elaboració del dret i en la sacralització d’uns costums concrets, propis d’una època i una civilització determinades, que han estat proclamats com a norma de conducta i com a criteri de bondat o de malícia morals. Tanmateix, sembla que la idea d’una natura humana (entesa dinàmicament i evolutivament i gairebé com a concepte límit i com a ideal) és fonament imprescindible per a una convivència i una estructuració humana de la societat.
f
Filosofia