Les falses ruïnes de Strawberry Hill (1750) i l’abadia de Fonthill (1796), a Anglaterra, en són els testimoniatges més antics, juntament amb els jardins d’Arkadia, vora Varsòvia. Impulsat per la literatura de Chateaubriand i de Victor Hugo, assolí un gran predicament al principi del s XIX. Arquitectes com ara Pugin, Scott, Street, Abadie i, sobretot, Viollet-le-Duc li donaren forma teòrica i pràctica. A Catalunya, Josep Casademunt i Torrents, director de la classe d’arquitectura de Llotja des del 1835, inculcà l’interès per l’estudi del medievalisme als seus deixebles; Elies Rogent en fou el més característic. El neogòtic és present en obres de molts arquitectes eclèctics —a Barcelona J.O.Mestres i August Font (façana de la catedral, 1887-1913) i Joan Martorell (convent de les Saleses, 1885)— i també en obres dels modernistes —Gaudí (projecte del convent de Villaricos, Almeria, 1880), Puig i Cadafalch (casa Quadras, 1904), Bonaventura Bassegoda (casa Rocamora, 1918) i Enric Sagnier—. A València cal destacar-ne algunes obres de Timoteu Calvo (porta lateral de Sant Nicolau, 1862) i de Josep Camaña i Laymon (asil del Marquès de Campo, 1882) i també diverses obres i restauracions de Joan Calvo, de Francesc Almenar i dels modernistes M.Peris i Ferrando, F.Móra i M.Cortina. A Mallorca cal esmentar la façana de la catedral, de J.B.Peyronnet i altres (1852-56), la de la diputació (1882), de J.Pavía, i la de Santa Eulàlia (1893), de J.M.Sureda, marquès de Vivot, com també diverses obres i diversos projectes de Bartomeu Ferrà.
m
Arquitectura
La casa Pascual i Pons (1890-91), al Passeig de Gràcia, edifici d’estil neogòtic
© Fototeca.cat