En català, per exemple, l’oposició que hi ha entre els fonemes nasals |m|, |n| i |n| en contexts intervocàlics (cama, cana, canya) desapareix en posició implosiva davant consonant (campa, canta, cansa, canca, etc), puix que ací la permutació d’una nasal per una altra no és capaç de canviar el significat del mot primitiu. També és molt característica, en català oriental, la neutralització dels fonemes vocàlics |ẹ|, |ę| i |a| en context àton (teula [téule], taula [táule], amb teulada, taulada, ambdues [teuláde]). Del resultat d’una neutralització, com ara la vocal neutra en aquest últim cas, se'n diu arxifonema.
f
Fonètica i fonologia