El concepte d’ortografia suposa l’acomodació de l’escriptura de la llengua a unes normes establertes segons criteris etimològics, com també d’evolució i d’ús lingüístic, en relació amb les quals hom jutja correcta o incorrecta la transcripció de les formes orals dels subjectes parlants, susceptibles potser d’ésser escrites de més d’una manera, segons els usuaris. Així, en les diverses èpoques de la història de les llengües hom parla més aviat de grafies que d’ortografies dels diversos estadis sincrònicament considerats. Pel que fa a les llengües romàniques i, per tant, al català, a l’època medieval, els escriptors solien aplicar l’ortografia llatina a la nova llengua vulgar, i sovint no sense irregularitat i fins arbitrarietat.
Història de l'ortografia catalana
Hom no sap gairebé res de la teoria ortogràfica catalana dels segles medievals, però sembla que la cancelleria tenia normes clares que menaren a una pràctica força satisfactòria. Des del segle XV la teoria catalana va molt paral·lela a la llatina (la primera ortografia catalana coneguda és en el Fons verborum d’Antoni Font, 1637; la féu seva Pere Torre, 1640), i des del segle XVIII, a la castellana principalment. Els problemes sorgien de la representació dels fonemes sibilants i palatals, dels plosius i de les vocals àtones. L’apostrofació, l’accentuació i algun altre detall completen el quadre mínim de dificultats.
La preocupació per l’ortografia començà amb els tractats de Carles Ros (1732) i Pere Màrtir Anglès (1743) i, prescindint de treballs que restaren inèdits (Ullastre, 1743; Petit, 1823; Aguiló), fou més i més forta i absorbent durant el segle XIX. Fins aleshores, els criteris al·ludits pels autors eren el costum, clàssic i més recent, i els diccionaris (de Torre, 1640, i de Lacavalleria, 1696); al segle XIX foren la pronunciació, el costum i l’etimologia. Les aplicacions particulars d’aquests criteris produïren una multitud de sistemes ortogràfics i una sèrie de posicions irreconciliables. La Renaixença i, sobretot, L’Avenç foren palestres importants d’aquesta qüestió, en la qual destacaren Bofarull, Milà i Fontanals (defensors dels plurals en -as i -es, respectivament), Marià Aguiló, Pi i Vidal, Josep Balari (autor del sistema de l’Acadèmia de Bones Lletres del 1884), Tomàs Forteza i Pompeu Fabra. El Consistori dels Jocs Florals, amb tota la seva popularitat, no reeixí a formular un sistema ortogràfic.
L’Institut d’Estudis Catalans i l’autoritat de Prat de la Riba aconseguiren de fer acceptar, no sense resistències, les Normes ortogràfiques del 1913, que representaren el final de l’anarquia, i que foren completades en el Diccionari ortogràfic del 1917, presidit pels següents criteris: etimologia, tradició, pronunciació, claredat i harmonia amb les altres llengües de cultura.