Als segles XVIII i XIX, en crear-se les diverses nacionalitats, molts cants patriòtics adquiriren aquesta categoria, com la Marsellesa (1792), LaBrabançonne (1830), etc.
A Catalunya, l’any 1870 l’associació Jove Catalunya proposà l’adopció, a la manera d’himne nacional, de la cançó popular Els segadors, que fou efectivament emprada com a tal per la República Catalana (1931) i per la Generalitat de Catalunya fins el 1939. Prohibit durant el franquisme, hom tendí a emprar d’altres cançons en substitució, com la Balanguera, La Santa Espina, El cant dels ocells, El cant de la senyera, de l’Orfeó Català, i fins i tot, en cercles confessionals, el Virolai. Amb el restabliment de l’autogovern, Els segadors recuperà la funció oficiosa d’himne nacional, fins que, el 1993 fou declarat himne nacional de Catalunya.
Al País Valencià hom ha adoptat com a himne regional valencià el que compongué Josep Serrano per a l’Exposició Regional Valenciana (València 1909).
L’actual himne espanyol és la Marcha Real, o Marcha Granadera, d’origen incert. Segons algunes versions, prové d’un present del rei Frederic el Gran de Prússia al rei Carles III d’Espanya, el qual l’hauria adoptat com a marxa reial el 1778. Des d’aleshores, hom l’interpretà habitualment en actes solemnes, bé que no fou declarat oficialment himne nacional fins el regnat d’Isabel II. Durant el Trienni Liberal i la Segona República fou adoptat l’himne de Riego , i el 1869, el general Prim convocà un concurs per a compondre un nou himne espanyol, que quedà desert. El franquisme reinstaurà la Marcha Real com a himne de l’Estat espanyol, que ha restat . És un dels pocs himnes que no té lletra, malgrat diversos intents des del segle XIX.