Situació i presentació
El terme municipal del Perelló ocupa 100,67 km2 després que el 1990 se segregués del seu terme el municipi de l’Ampolla, amb el qual limita al S.
A la part interior, al NW, és accidentat pels contraforts orientals de les Muntanyes de Cardó i la serra del Boix, ja que el terme arriba gairebé fins al portell de Xàquera, més a ponent del tossalet de la Pedra (753 m) i del coll de Diamà, sector que confronta amb el municipi de Rasquera, de la comarca de la Ribera d’Ebre. La façana marítima s’ha reduït molt a causa de la segregació de l’Ampolla, que ha pres una gran part de l’antic litoral municipal. Actualment la franja costanera comença a la Cala de l’Àliga, al límit amb l’Ametlla (al N) i continua vers migdia, tot passant pel Morro de Gos i lo Cap Roig, que en fa el seu límit meridional i és dividit amb l’Ampolla.
Tota la part ponentina és, doncs, accidentada; prop del cap de municipi hi ha els plans del Burgar i, més a l’W, els morrals de Cantdelgall (767 m) i de Cabrafeixet (on hi ha les notables pintures rupestres); al límit amb Tivenys, a la carena de la serra del Boix, es troben la Crenxa del Boix, la Roca Foradada i la Buinaca; més a migdia, al termenal amb Tortosa, les Calobres, la Fullola i la Cova Fumada. En aquest sector, al SW del poble, es troba el Coll de la Mola, la Portella, Borda i, ja vora la costa, les partides d’Aubareta, Forcall i lo Molar, mentre que al límit amb l’Ametlla es dreça Puig Moltó (206 m). Altres indrets del municipi són les Colladetes, les Comes, lo Parracoll, les Malladetes, los Surers, Picamoixons i Comartí. La part muntanyosa és formada per calcàries del Cretaci, amb abundància de fòssils. Hi ha 1 181 ha del terme municipal incloses al PEIN de les Serres de Cardó-el Boix.
A la part accidentada del terme es formen diversos petits torrents i barrancades que desguassen, bé directament a la mar o bé a d’altres barrancs majors com el torrent de la Fullola. La vegetació és la mateixa de la garriga tortosina: romaní, timó, espígol, fonoll, argelaga, mata, etc.
El cap de municipi és el poble del Perelló, i dins el terme s’hi troba també la urbanització el Perellomar. Hom hi pot accedir per la carretera N-340, d’on, a més, surt una carretera local que porta fins a Rasquera. Travessa a llevant el terme l’autopista AP-7, que té una sortida a l’Ametlla de Mar, poble que marca el límit nord-occidental del municipi.
La població i l’economia
En els fogatjaments més antics hi ha enregistrats 53 focs (1380) i 30 focs (1553) al Perelló. El 1718 consta que hi vivien 92 veïns. La població (perellonencs) augmentà notablement al llarg del segle XIX. De 121 h el 1820, el terme arribà a tenir-ne 2 693 el 1860 (el 1830 n’hi havia 986 i 1.141 el 1842), fet que no s’explica només pel creixement vegetatiu sinó, sobretot, per una afluència d’immigració notable. La prosperitat i l’afluència de població continuaren encara. El 1887 es comptaren 5.018 h, 4.134 el 1900 i 4.411 el 1920. El 1930 hi vivien 4.408 persones, i el 1940, 4.074. Durant la guerra de 1936-39, el poble fou destruït per lmaviació franquista i, malgrat que no hi havia hagut crims entre la població, entre el 1939 i el 1940 romangueren a la presó i als batallons disciplinaris 523 perellonencs. Alguns van exiliar-se (encara resten a França algunes famílies) i quatre moriren als camps nazis. El cens del 1950 registra un lleu augment: 4.149 h, però en el decenni següent la població disminuí progressivament (3.765 h el 1960 i 3.556 el 1970); d’aleshores ençà, la població del terme sembla haver-se estabilitzat (3.513 h el 1975 i 3.524 el 1981). El Perelló tenia 2.155 h un cop produïda la segregació (1991), 2.228 h el 2001 i 2.355 h el 2005.
L’economia del Perelló, arran de la segregació del terme municipal de l’Ampolla, ha perdut el sector turístic, cosa que ha fet revifar l’interès pel sector primari (agricultura i ramaderia). Pel que fa a l’agricultura dominen les oliveres i els ametllers. La Cooperativa Agrícola de Sant Isidre, fundada l’any 1957, elabora uns olis (pur i verge, en quatre trulls) i vins (blanc, negre, rosat, macabeu, selecte, moscatell i vermut) de qualitat. Cal destacar també la tradicional dedicació a l’apicultura, com ho demostra l’existència de la Cooperativa Apícola Tarragonina amb seu en aquesta població. Respecte a la ramaderia, hi ha un predomini de l’aviram i la cria de conills, mentre que l’oví i el porcí són més secundaris.
L’activitat industrial és representada per petits tallers mecànics, constructores i indústries de materials de construcció i de transports, i el comerç hi és força diversificat.
A mitjan abril, en data variable però coincidint amb un cap de setmana, té lloc Firabril, una fira multisectorial de llarga tradició (exposada per primer cop el segle XVII), de la qual destaca la producció i promoció de la mel, els serveis i l’agricultura.
Quant als serveis, aquests ocupen una bona part de la població activa. Disposa també de centres escolars que cobreixen fins al batxillerat.
El poble del Perelló
El poble del Perelló (142 m d’altitud) és situat en un pla voltat de muntanyes. Hi passa l’antiga carretera de Barcelona a València. Entre els carrers principals hom pot esmentar el de l’Hospital, del Dr. Zonademer, el del Pont, el carrer Major i el Carrer Ample, i la plaça Nova, o de la Peixateria, i la del Forn, a més de la de l’Església. Modernament, hom ha donat el nom de Trajacàpita a un carrer i el del President Macià i del President Companys a dos més.
L’església parroquial és dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. Se sap que ja existia el 1635, bé que l’edifici que ens ha pervingut és força més tardà, d’un neoclàssic diluït i restaurat al segle XX (quan foren esborrades per l’estuc les pintures de parets i sostre). La població, que al segle XVI sofrí atacs de pirates i corsaris i fou presa en la guerra dels Segadors (1640), sembla que adquirí una gran vitalitat en temps de Carles III; en la darrera guerra civil fou destruïda per l’aviació, com ja s’ha dit. D’aquí que la majoria d’edificis siguin del segle XX. Tot i així, es conserva l’antic Forn de Pa, posteriorment restaurat. Altres edificis destacats són el Pont Trencat, el Molí de Vent, la Casa del Català i la del Bou. Al SE del poble hi ha l’ermita de Sant Roc, des d’on es pot veure tot el delta.
Cal destacar el Museu Municipal del Perelló, que recull peces d’història, arqueologia i etnologia locals. La festa major del Perelló s’escau el 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat, mentre que a l’agost se celebren les festes d’estiu Perelló Mar. El diumenge després del 10 de juliol té lloc un aplec a l’ermita de Sant Cristòfol.
Altres indrets del terme
Dins el terme del Perelló es localitzen una sèrie de jaciments arqueològics de notable interès que documenten una ocupació humana des del Paleolític superior. D’aquest període data l’assentament humà testimoniat a la cova de la Mallada, per ara el més antic de les terres de l’Ebre.
La cavitat, que durant molts anys ha estat utilitzada com a pleta per al bestiar —d’aquí el seu nom—, és situada a les Muntanyes de Cardó, al barranc de les Nines, que va a parar al començament del pla del Burgar. Indret certament estratègic (fins i tot en un abric a pocs metres brollava fins no fa gaire una font), la cova de la Mallada fou excavada per Salvador Vilaseca, que en publicà els resultats (1956); les seves indústries han estat objecte de noves revisions per diversos autors (Fortea, Laplace, Genera) i d’una nova excavació (Ferré).
Prop de la cova de la Mallada, gairebé al cim de l’anomenat morral de Cabrafeixet, hi ha la balma de Cabrafeixet, que conté pintures rupestres d’estil típic dels pintors de les serres. S’hi conserven tres conjunts pictòrics d’una gran qualitat tècnica i artística i de caràcter naturalista. S’hi feren servir un roig argilós i tintes planes. Les figures més ben conservades corresponen a la representació d’un caçador amb tres sagetes penjant del braç dret i d’una cabra sencera, entre d’altres imatges de cabres i cérvoles.
D’una fase molt avançada de l’art esquemàtic, corresponent a diverses etapes de l’edat dels metalls, eren les pintures de la cova de les Calobres, cavitat situada a la serra del Boix, sobre el barranc de les Calobres, i formada en part pel despreniment de grans blocs d’un dels darrers estreps de la serra de Cardó. Prop de l’entrada de la cova i a uns 3 m d’alçada, les pintures eren recobertes d’una capa estalagmítica que en dificultà l’aixecament de calcs. Hi havia un conjunt de signes, alguns dels quals potser representacions humanes, dibuixats en un roig molt viu i traços senzills. Aquests van desaparèixer.
D’època romana i del temps d’August es trobaren vestigis a la partida de les Sorts, cruïlla de camins amb fonts a la vora; els materials són al Museu del Perelló. També d’època romana són els ceps d’àncora (un dels quals amb la inscripció G. IVL. CAMPESTER F.) trobats al fons de la mar, davant el Cap Roig. Altres troballes soltes, com unes destrals de pedra trobades al Burgar i a la Replanada, tenen un interès més limitat pel fet d’estar mancades de context.
La història
Tradicionalment, en la historiografia moderna s’ha anat repetint que el Perelló podria tractar-se de la Cartago Vetus que es trobava entre les poblacions de Tortosa i l’Hospitalet de l’Infant, però és més probable que es tracti de l’antiga estació Tria Capita dels itineraris romans. Un dels vasos de Vicarel·lo la situa a 17 milles de Dertosa i a 25 de Sub Saltu (que se sol identificar amb el Coll de Balaguer). També apareix en els itineraris d’Antoní.
De fet, tot i que el lloc era habitat en època romana (a les Sorts, prop de la cruïlla de la carretera de Tivissa amb unes altres que vénen de la costa, s’ha trobat un jaciment arqueològic romà, de l’època d’August) i que a l’edat mitjana hi passava el camí de València (posterior carretera estatal), la susdita identificació de Tri Capita amb el Perelló no ha estat corroborada per la documentació. La més antiga que hom posseeix que parla del lloc, l’anomena la Font del Perelló, i això s’esdevé a la fi del segle XIII.
La conquesta de les terres del Baix Ebre s’esdevingué a mitjan segle XII, en temps de Ramon Berenguer IV. Segons la carta de poblament que aquest monarca atorgà a Tortosa el 1149, el Perelló, que no s’hi menciona, restava dins l’ampli terme que s’assignava a la ciutat, que anava des del Coll de Balaguer fins a Ulldecona. A la fi del segle XIII, Jaume II encarregà al batlle de Tortosa, Bernat de Llabià, la població del lloc de la Font del Perelló. En la mateixa data (18 de novembre de 1294), el monarca designà Ramon de Banyeres batlle vitalici del nou lloc i ordenà als nous habitants que per tal el tinguessin; a més, li atorgava llicència per a construir i explotar amb caràcter d’exclusiva i a cens del rei un forn en el lloc, en el qual ordenava de fer una població, a l’heretat que li assignés Bernat de Llabià. Aquest personatge, el 16 de desembre de 1294, per manament reial atorgà franqueses a un grup de 84 pobladors perquè habitessin lliurement el lloc anomenat la Font del Perelló i la pobla de la Font del Perelló.
Els nous pobladors s’havien de regir segons els Costums de Tortosa. El terme de la Font del Perelló anava des del coll de Balaguer fins al torrent de la Fullola i des del terme de Tivissa a la mar. Al cap de pocs anys, la reina Blanca de Nàpols, muller de Jaume II, hi fundà un hospital per a vianants (1308). És probable que aquest hospital o hostatgeria fos el mateix que Carles III cedí al poble per dotar l’escola de nois.
Al llarg dels segles XIV-XVI es produïren diversos litigis entre els termes de Tortosa, Tivissa i el Perelló, per qüestions de límits, de dret de pastures, etc., per la qual cosa la municipalitat de Tortosa promulgà diverses ordinacions per al Perelló, que era carrer de Tortosa. Finalment, entrat el segle XIX, el Perelló aconseguí d’independitzar-se’n. Les muralles de la població es renovaren, almenys parcialment, el 1585 (a mitjan segle XIX Madoz parla d’un antiguo i derruido muro).
Durant la guerra dels Segadors (1640), el poble fou assetjat pels castellans, primer sota les ordres de Vandestraten i posteriorment per les tropes del marquès de Los Vélez, que pogué entrar al poble murallat, que fou saquejat i incendiat; alguns perellonencs foren penjats al coll de les Forques. Al segle XIX els carlins cremaren la documentació del municipi, però no la de la parròquia.