Suetoni recorda una primera persecució, al voltant de l’any 50, quan Claudi expulsà els jueus de Roma, perquè avalotaven en nom d’un tal Chrestus; però fou a partir de l’incendi de Roma que Neró començà la persecució (64). La mateixa actitud adoptaren els emperadors Domicià (94), Trajà (111), Antoní Pius (138-161), Marc Aureli (161-180); fins en aquest moment les persecucions foren parcials i afectaren, excepte la de Trajà, preferentment l’àrea romana. Septimi Sever (202-211) decretà la persecució contra els catecúmens, i Maximí Traci (235-238) contra els clergues i dirigents de les comunitats. Amb Deci (249-251) la persecució prengué caràcter universal per tot l’imperi, com a reacció al favor dispensat als cristians per Felip l’Àrab, i davant l’organització de l’Església; el mateix camí seguí Valerià (257-258) i sobretot Dioclecià (303) decretant, successivament, la que fou més universal i cruenta de totes les persecucions. Aquestes són les deu persecucions, nombre establert per Eusebi de Cesarea, i al qual Orosi donà una interpretació al·legòrica, vinculada a les deu plagues d’Egipte, però que no exclouen altres períodes més o menys persecutoris. Sobre el fonament jurídic de les persecucions, Th.Mommsen l’explicà com l’aplicació del dret de coerció, que corresponia als magistrats per a preservar l’ordre públic; E.Le Blant, en canvi, el trobava en l’aplicació del dret comú, per exemple, pels delictes de lesa majestat, d’ateisme i rebuig del culte imperial (= sacrilegi), dels bons costums, etc, atribuïts als cristians; Callewaert, Monachino i altres afirmen l’existència d’una llei especial, en forma d’edicte imperial, contra els cristians, que hauria estat promulgat per Neró després de l’incendi de Roma. Les penes a què podien ésser condemnats eren: multa, exili amb confiscació de béns, treball a les mines, pena capital. L’edicte de tolerància (311), donat per Galeri, Constantí i Licini, posà fi a les persecucions i, amb l’edicte de Milà, del febrer de l’any 313, de Constantí i Licini (313), l’Església visqué amb llibertat religiosa. Fora de l’imperi Romà hi hagué també altres persecucions, com a l’imperi Persa, sobretot sota Sapor II (310-379).
f
pl
Cristianisme