persecucions

f
pl
Cristianisme

Nom donat al conjunt de violències exercides contra els cristians en temps de l’imperi Romà.

Suetoni recorda una primera persecució, al voltant de l’any 50, quan Claudi expulsà els jueus de Roma, perquè avalotaven en nom d’un tal Chrestus; però fou a partir de l’incendi de Roma que Neró començà la persecució (64). La mateixa actitud adoptaren els emperadors Domicià (94), Trajà (111), Antoní Pius (138-161), Marc Aureli (161-180); fins en aquest moment les persecucions foren parcials i afectaren, excepte la de Trajà, preferentment l’àrea romana. Septimi Sever (202-211) decretà la persecució contra els catecúmens, i Maximí Traci (235-238) contra els clergues i dirigents de les comunitats. Amb Deci (249-251) la persecució prengué caràcter universal per tot l’imperi, com a reacció al favor dispensat als cristians per Felip l’Àrab, i davant l’organització de l’Església; el mateix camí seguí Valerià (257-258) i sobretot Dioclecià (303) decretant, successivament, la que fou més universal i cruenta de totes les persecucions. Aquestes són les deu persecucions, nombre establert per Eusebi de Cesarea, i al qual Orosi donà una interpretació al·legòrica, vinculada a les deu plagues d’Egipte, però que no exclouen altres períodes més o menys persecutoris. Sobre el fonament jurídic de les persecucions, Th.Mommsen l’explicà com l’aplicació del dret de coerció, que corresponia als magistrats per a preservar l’ordre públic; E.Le Blant, en canvi, el trobava en l’aplicació del dret comú, per exemple, pels delictes de lesa majestat, d’ateisme i rebuig del culte imperial (= sacrilegi), dels bons costums, etc, atribuïts als cristians; Callewaert, Monachino i altres afirmen l’existència d’una llei especial, en forma d’edicte imperial, contra els cristians, que hauria estat promulgat per Neró després de l’incendi de Roma. Les penes a què podien ésser condemnats eren: multa, exili amb confiscació de béns, treball a les mines, pena capital. L’edicte de tolerància (311), donat per Galeri, Constantí i Licini, posà fi a les persecucions i, amb l’edicte de Milà, del febrer de l’any 313, de Constantí i Licini (313), l’Església visqué amb llibertat religiosa. Fora de l’imperi Romà hi hagué també altres persecucions, com a l’imperi Persa, sobretot sota Sapor II (310-379).