i literatura russa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

literatura russa

substantiu femeníf
Literatura

Sumari de l’article

literatura lit
Literatura conreada en llengua russa.

Els inicis en la tradició oral

De la literatura oral del primer estat rus (Kíev, segles IX-XIII) només resten testimonis indirectes: influències populars a les cròniques, referències als skomorokhi (joglars), reminiscències d’encanteris, de cants èpics i de llegendes, sermons religiosos contra la poesia i les cançons rituals, etc. Alguns erudits fan datar d’aquesta època les byliny o cants èpics, protagonitzats pels bogatyri, herois del poble de qualitats físiques sobrehumanes que defensaven la terra russa contra l’invasor. Amb el temps, els elements històrics i literaris es barrejaren talment que els fets i els personatges que presenten les byliny són en general molt heterogenis i caòtics. D’un origen més tardà, probablement de l’època dels tàtars, són els cants històrics, amb fets reals com a motiu: la conquesta de Kazan’, la mort del fill d’Ivan el Terrible a mans del propi pare, fets de l’època de Pere I, etc. Al segle XVI neixen els cants de bandolers. Completen el panorama de la literatura oral els “versos espirituals” o religiosos, els cants de cerimònies, de costums, de guerrers i d’amor, les faules, els conjuraments, etc. Pelegrins, cecs, skomorokhi (joglars) i skaziteli (rapsodes) transmetien aquesta riquesa literària popular de generació en generació, fins a arribar al segle XIX, no sense interinfluències amb la literatura escrita. L’escriptura fou introduïda juntament amb la religió cristiana, tot i que hom ha defensat l’existència d’una llengua escrita anterior.

La primera literatura escrita: cròniques, èpica i gèneres religiosos

La literatura escrita en un sentit ampli comprenia texts estrictament religiosos, texts civils i una gamma intermèdia. El document més antic que es conserva és l'Evangeli d’Ostromir (1056-57). Entre els texts religiosos (nombrosos són traduïts o imitats del grec), hi ha vides de sants, relats bíblics apòcrifs, sermons de model bizantí, “enciclopèdies” (religioses o no), versions de novel·les d’aventures com Aleksandrija o la història de Troia, etc. Entre els civils, figuren cròniques, texts jurídics, documents comercials, cartes particulars, etc. La primera de les cròniques conservades és la dita de Nèstor, del segle XI, sobre el naixement de l’estat rus. Una altra crònica d’un gran interès històric i literari és Poučenije Vladimira Monomakha (‘Ensenyament de Vladimir Monòmac’, 1117). El monument literari més important de la Rússia de Kíev és, sens dubte, Slovo o polku Igoreve (‘Cançó de les hosts d’Ígor’, de la fi del segle XII), inspirat en les lluites del príncep Ígor Sv'átoslavič contra els polovetsians (1183), descobert a la fi del segle XVIII. Aquesta obra i les cròniques sobresurten en el panorama de la literatura russa incipient, que veié la seva maduració interrompuda per la invasió tàtara. Majoritàriament, els documents conservats són escrits a Kíev. La llengua escrita era, en aquest període, l’eclesiàstica, però en les obres que tenien un caràcter més marcadament laic, com les cròniques i l’èpica, la influència del rus parlat i de la literatura oral es deixava sentir amb més força. Malgrat la invasió dels tàtars, les capitals dels principats més importants mantingueren una producció literària: així Vladimir, Moscou, Novgorod, Pskov, Tver i d’altres. Als tipus d’escrits preexistents s’afegiren en aquesta època els relats sobre la invasió enemiga: relat de la batalla de Kalka a la Crònica de l’any 1224; relats sobre Batyj i sobre la batalla de Kulikovo, la primera gran victòria dels russos sobre els opressors, etc. El més destacat d’aquests relats és el titulat Zadonščina (‘Més enllà del Don’, ~1383), inspirat en la Cançó de les hosts d’Ígor.

Inicis de la influència europea

Cal destacar l’augment dels elements laics en la llengua escrita del segle XIII i començament del XIV. A la fi d’aquest mateix segle i al començament del XV s’inicià un renaixement de la literatura sota influències bizantines i eslaves meridionals, en part gràcies als serbis, que fugien davant l’amenaça dels turcs. Tenen importància les obres polèmiques d’aquest període, en part influència de la Reforma europea. Entre les obres de caràcter pràctic, les més conegudes són el Domostroj (segle XVI), recopilació de normes i consells que regulaven amb tot detall el comportament de l’individu a la vida quotidiana, i el Stoglav (‘Els cent capítols’), codi de regles eclesiàstiques i civils promulgat pel concili del 1551, sota Ivan el Terrible. El segle XVII constitueix la transició cap a la literatura moderna: a través de Polònia i d’una Ucraïna florent, penetren, amb un cert retard, obres de la cultura europea, com és ara les novel·les de cavalleries, les faules, les miscel·lànies medievals d’anècdotes i de contes, els relats didàctics, etc. Fou en aquesta època que arribaren a Rússia les obres de Ramon Llull. El caràcter eclesiàstic de la literatura començà a retrocedir davant les novel·les d’aventures i d’amor i la sàtira. Neix la poesia culta, encara molt primitiva.

Consolidació d'una literatura laica i de la influència europea

Durant el primer terç del segle XVIII, la literatura russa continua les tradicions del segle anterior: novel·la d’aventures, poesia sil·làbica de l’escola de Simeon Polockij, sermons barrocs, teatre escolar, etc. El canvi històric que representa el regnat de Pere I troba reflex en la literatura. Les influències occidentals s’absorbeixen amb una gran avidesa i molt ràpidament. En poc més d’un segle els russos assoleixen el nivell de l’evolució cultural europea. A la primera meitat del segle XVIII hom creà un rigorós sistema de gèneres i la teoria dels tres estils (M.V. Lomonosov), i hom adaptà el rus com a llengua de cultura davant l’eslau eclesiàstic. El classicisme i el Romanticisme trobaren llur versió russa. La tragèdia (A.P. Sumarokov), l’oda (M.V. Lomonosov) i la sàtira (A.P. Sumarokov, D.I. Fonvizin, A.D. Kantemir) són els tres gèneres que tenen un desenvolupament més important. La presència de la història nacional entre els temes utilitzats per la tragèdia, que a Europa poava gairebé exclusivament en la història clàssica, i el desenvolupament de la sàtira són trets diferencials del classicisme rus. V.K. Tredjakovskij i M.V. Lomonosov foren els creadors de la poesia sil·labicotònica, que representà un pas decisiu per a l’evolució de la poesia culta russa. Des dels anys setanta del segle XVIII anà prenent força el Romanticisme i sorgiren els primers intents de crear un únic estil literari. En fou una figura destacada l’historiador N.M. Karamzin, creador de la novel·la sentimental russa. El pas entre el classicisme i el preromanticisme a la poesia, el marca G.R. Deržavin. L’obra Putešestvije iz Peterburga v Moskvu (‘Viatge de Peterburg a Moscou’) d’A.N. Radiščev fou el primer llibre de viatges rus original, una de les primeres obres sentimentals i el primer atac d’un literat a la servitud de la gleva. Un important treball cultural i de propaganda de les idees humanitàries fou fet pel francmaçó N.I. Novikov.

La tensió entre occidentalisme i eslavofília. Els grans clàssics de la literatura russa (Puškin, Dostojevskij, Tolstoj)

Al començament del segle XIX les polèmiques entre els diversos grups literaris se centraren principalment en les discussions entorn del llenguatge literari, que enfrontaren puristes com A.A. Šakhovskoj (1777-1846), defensors de les arrels eslaves i eclesiàstiques del rus i que conreaven un classicisme epigonal, i innovadors com Karamzin, favorables als estrangerismes (sobretot gal·licismes) i als nous camins literaris. Els anys vint i els trenta del segle XIX són una època d’ebullició literària. A banda de Karamzin, destaquen el poeta V.A. Žukovskij, els poetes desembristes, representants d’una poesia “compromesa”; l’autor de faules I.A. Krylov, el dramaturg A.S. Gribojedov i molts d’altres. La comèdia en vers de Gribojedov Gore ot uma (‘La desgràcia d’ésser intel·ligent’) és una peça clau dins la literatura russa del segle XIX. Un poeta de baix origen social, A.V. Kol’cov, incorpora els temes populars i les formes folklòriques a la poesia. El veritable geni que donà l’empenta decisiva a la literatura russa fou A.S. Puškin. Després d’ell, M.J. Lermontov i N.V. Gogol’, els quals donaren una nova dimensió a la llengua literària, feren el camí del Romanticisme al realisme i posaren els fonaments del desenvolupament de la literatura russa del segle XIX. El moviment realista fou conegut als seus començaments amb el nom d’"escola natural”. Entren dins aquesta escola els escrits dels anys quaranta i cinquanta de V.I. Dal’, D.V. Grigorovič, I.A. Gončarov, I.S. Turgenev, F.M. Dostojevskij, A.F. Pisemskij, A.I. Herzen i d’altres. Amb el temps, el moviment s’anà fent cada vegada més ric i més complex. S'anà superant la dicotomia entre realisme-ideologia progressista i epígons romàntics-ideologia conservadora. L’absència d’institucions polítiques representatives havia portat a la politització de l’activitat literària, visible en la important polèmica entre els liberals europeistes (“occidentalistes”) i els liberals nacionalistes (“eslavòfils”) que esclatà entorn d’una novel·la: M'ortvyje duši (‘Les ànimes mortes’) de Gogol’. A mitjan segle, a la vida cultural, capitalitzada en un principi per la noblesa, s’incorporen elements de la classe mitjana, que accentua la relació entre literatura i política i reforça la concepció de l’escriptor compromès, actitud que tingué en el crític V.G. Belinskij el seu capdavanter. La tendència a considerar la literatura com un instrument ideològic s’accentua a la segona meitat del segle. Els crítics literaris N.G. Černyševskij i N.A. Dobrol’ubov en són els principals representants teòrics. Els literats d’aquesta tendència conrearen d’una manera molt especial l’očerk, mena de relat i reportatge alhora, del qual se servien per a descriure i denunciar les dures condicions de la vida del poble. Aquesta segona meitat del segle XIX és l’època d’una florida extraordinària de la novel·la russa, que fa descobrir el país als europeus, amb noms com ara I.S. Turgenev, L.N. Tolstoj, F.M. Dostojevskij, I.A. Gončarov, N.S. Leskov, A.F. Pisemskij, G.I. Uspenskij, entre d’altres. En poesia, cal recordar N.A. Nekrasov, defensor d’una poesia ideològica, i A.A. Fet i F.I. T'utčev, grans poetes lírics i defensors d’una poesia “pura”. El gran creador del teatre realista fou A.N. Ostrovskij.

La tensió social i ideològica. Incidència del clima revolucionari

Cap a la meitat dels anys seixanta tingué lloc una llarga polèmica política sota l’aparença d’una polèmica literària: la interpretació d'Otcy i deti (‘Pares i fills’) de Turgenev dividí en dos camps les files dels nihilistes, com anys abans la interpretació de Les ànimes mortes de Gogol’ ho havia fet amb els intel·lectuals entre occidentalistes i eslavòfils. La irrupció dels narodniki (‘populistes’) a la vida política es reflecteix en la literatura amb l’aparició d’obres costumistes d’ambient camperol i el plantejament del paper de la intel·lectualitat davant el poble. Els anys que precedeixen la revolució i els immediatament posteriors presenten una enorme ebullició literària, una gran proliferació de tendències i un gran nombre d’agrupaments literaris. El camp literari tradicional es dividia en tendències contràries. A la fi del segle XIX i els primers anys del XX continuaven escrivint els grans realistes: L.N. Tolstoj, A.P. Čekhov, V.G. Korolenko, V.V. Veresajev, A.I. Kuprin, L.N. Andrejev, amb totes llurs diferències. Però Tolstoj mateix cercava alternatives (i les trobava en una literatura moralista i didàctica). Gor'kij posava les bases d’una literatura “proletària”. Altres escriptors cercaven noves respostes fora del realisme. La bandera antirealista, l’aixecaven, per exemple, els simbolistes, nascuts com a moviment els anys noranta del segle XIX: K.D. Bal’mont, V.J. Br'usov, F.K. Solobug, D.S. Merežkovskij, Zinaida Gippius, i la generació dels “joves” simbolistes: A.A. Blok, A. Belyj, V. Ivanov, S. Solovjov, etc. A la primeria del segle XX, inclosos els primers anys després de la revolució, coexisteixen l’expressionisme, l’impressionisme (B. Zajcev), l’estilització ornamental de la prosa (A. Remizov, J. Zam'atin), els experiments de prosa rítmica, l’escola poètica de l'acmeisme (N.S. Gumīl’ov, Anna Akhmatova, O. Mandel’štam, etc.), el grup dels cubofuturistes o futuristes, amb els seus experiments dins el camp del llenguatge poètic (V. Khlebnikov, A. Kručenykh, V.V. Majakovskij, etc.), els egofuturistes, la florida de la sàtira (N.A. Teffi, A. Averčenko, Saša Čornyj, M.M. Zoščenko, etc.), la poesia “pagesa” de N. Kl’ujev i S.A. Jesenin, etc.

L'avantguarda literària russa

La Revolució del 1917 produí una gran confusió entre la classe intel·lectual russa. Part dels intel·lectuals emigrà. D’altres restaren, però no sempre entenien o assimilaven bé el que passava a llur voltant. D’altres, en fi, es passaren a la revolució amb tot el bagatge. Durant la guerra civil, l’activitat literària restà pràcticament paralitzada. De mica en mica, els grups i les personalitats anteriors al 1917 reprengueren llurs activitats, i n'aparegueren de nous. La tradició literària no fou mai interrompuda, malgrat els manifests antitradicionals de grups diversos, com els dels futuristes, dels poetes del Proletkul’t i del grup Kuznica (‘Ferreria’, escissió de l’anterior), del grup Na postu (‘Fent guàrdia’), etc. La poesia predominà els primers anys postrevolucionaris. Era més propícia a l’expansió emocional com a resposta a la gran commoció de l’època i més fàcil d’interpretar en públic. Aquesta fou l’època dels cafès i dels recitals, que responien tant a la manca de paper com al caràcter actiu i públic de la vida d’aleshores. Uns dels primers a celebrar la revolució foren els simbolistes. En feien, però, una interpretació mística que tenia poca cosa a veure amb la realitat. Al seu costat, els “proletaris” feien una poesia utòpica i hiperbòlica. L’experimentació i l’exuberància de tendències i grups característiques de la literatura russa del moment, de la qual fou l’exponent més prominent el poeta V. Majakovskij, eren mal acceptades per la RAPP (Associació Russa d’Escriptors Proletaris), que criticava els escriptors dits “companys de viatge” (poputčiki), és a dir, aquells intel·lectuals que acceptaven la nova Rússia però no eren comunistes (A.N. Tolstoj, K. Fedin, M. Bulgakov, I. Erenburg, A. Grin, L.N. Sejfullina, etc.).

Hegemonia del realisme socialista

Des de la fi dels anys vint i sobretot a partir dels anys trenta, l’estat seguí una línia d’unificació ideològica, que primer significà la derrota dels extremistes de la RAPP, però que a la llarga portà a l’eliminació de tota varietat. El realisme socialista s’imposà com a únic mètode literari vàlid. Aquesta tendència donà encara obres de valor els anys trenta (N. Ostrovskij, F. Gladkov, A. Makarenko, N. Pogodin, M. Solokhov, etc.), però les imposicions de la ideologia oficial es deixaren sentir aviat: molts escriptors i artistes foren anihilats físicament i el conformisme s’instal·là per la força en la literatura i l’art. Durant la Segona Guerra Mundial, el control en el camp literari, com en tots els camps, fou alleujat, però es reproduí fins a extrems aberrants des del 1946. L’ambient es feu menys opressiu després de la mort de Stalin. De la postguerra restà, malgrat tot, un estol considerable d’escriptors, alguns tan coneguts com V. Grossman, K. Simonov, V. Nekrasov, Gr. Baklanov, Vera Panova, B. Lavren'ov, A. Tvardovskij, J. Bondarev, etc. Cap a la darreria dels anys cinquanta i el començament dels seixanta, amb el desglaç i la major tolerància de les autoritats, la literatura russa es renovà a través de l’aprofundiment de l’anàlisi psicològica, la tornada als personatges senzills de la vida quotidiana i l’abandó dels herois i del falsejament “optimista” de la realitat i la reflexió sobre el veritable estat del país. El nucli de les noves tendències se centrà al voltant de la revista Novij mir, encapçalada per A. Tvardovskij. Autors com els esmentats J. Baklanov i T. Bondarev plantejaren una revisió del darrer conflicte bèl·lic sense concessions al triomfalisme i des d’un punt de vista més humà que no pas polític. Es desenvolupa també una nova literatura de tema rural en la qual V. Soloujin, V. Belov, V. Astaf'jev i V. Rasputin, entre d’altres, qüestionaren molts aspectes de les col·lectivitzacions. Així mateix, F. Iskander, F. Abramov, V. Šuškin i B. Mozajev revaloraren la cultura camperola i aparegué una literatura amb certs trets coincidents amb el moviment contracultural del món capitalista; tendència representada per V. Aks’jonov, A. Gladilin i V. Vojnovin i els dramaturgs A. Vampilov i M. Roščin. En el camp de la ciència-ficció assoliren un èxit molt considerable I. Jefremov i els germans A. i B. Strugackij. La poesia, per la seva banda, conegué també una revifalla. J. Jevtušenko, A. Voznesenskij, B. Akhmadulina, Roždestvenskij, Sosnov i Matvejeva, entre d’altres, criticaren el burocratisme i el conformisme amb un esperit i amb una voluntat d’experimentació pròxims a l’avantguarda dels anys vint. El procés contra els escriptors Sinjavskij i Daniel el 1965 constituí el punt d’inflexió de la discreta tolerància del règim soviètic. El control renovat de l’estat sobre l’opinió en general i sobre la producció literària en particular es traduí, des dels anys setanta, en el creixent nombre d’escriptors relegats a un exili voluntari o forçós (A. Solženicyn, V. Nekrasov, A. Maksimov i A. Amal’rik, etc.).

La literatura russa actual

Amb la glasnost, iniciada a mitjan anys vuitanta, la censura pràcticament desaparegué i els escriptors conegueren un nou període de llibertat creativa, consolidat definitivament en desaparèixer l’URSS el 1991. La literatura russa entrà aleshores en una nova etapa caracteritzada principalment per l’obertura al món (difusió dels autors russos a l’estranger i lliure accés a les publicacions estrangeres), la indagació sobre el passat immediat i l’adaptació dels diversos vessants de l’activitat literària a un entorn regit per les lleis del mercat. Destaquen, entre d’altres, Saša Solokov, Jelena Shwartz, Olga Sedakova, Viktor Krivulin, Dmitri Prigov, Lev Rubinstein, Andrej Levkin, Dmitri Volček, Maksim Ankudinov, Aleksandr Kušner, Jelena Čižova i, entre els més joves, Igor Višnevecki, que edita la revista Ravnodenstvje, Aleksandra Petrova, Valeri Šubinski, membre del grup poètic ‘Kamera Khranenija’, Maksim Sukhanov, Vasilij Kondratjev, Dmitri Kuzmin (1968), Dmitri Kočurov (1966), Nikolaj Zvjagincev, entre d’altres. Al final del segle XX desaparegueren Andrej Sin'avskij (1997), Vladimir Dmitrijevič Dudincev (1998), Anatolij Rybakov (1998), Dmitrij Sergejevia Likhačov (1999), Bulat Okudžava (1998) i Sergej Zaligin (2000). Un fet important fou el 200 aniversari del naixement de Puškin. Són narradors importants d’aquest moment Viktor Petrovič Astaf'jev, Vladimir Makanin, Anatolij Azol’skij (La xarxa, premi Buker 1997, el de més prestigi), Jurij Davidov, Andrej Dmitrijev, Anton Utkin, L’udmila Ulickaja i Mikhail Butov (La llibertat, premi Buker 1999). Entre els nous valors hi ha Aleksandr Melikhov (Història amb prostatitis, Confessions d’un jueu, 1998), Anna Levina, Viktor Pelevin i L’udmila Petruševskaja. Pel que fa a la poesia, destaquen Aleksandr Kušner, Vera Pavlova, Timur Kibirov, Jelena Švarc i Oles’a Nikolajeva, i han aparegut noms nous com Maksim Amlejin (Imbècils, 1999) i Boris Riži (I tot això, 1999). Finalment, de la producció assagística i crítica són dignes d’esment P'otr Vejl (El geni del lloc, 1999), Olga Šamborant (Senyals de vida, 1999), Mikhail Epštein (El Déu dels detalls: assagística, 1998) i Andrej Nemzer (L’avui literari, sobre la prosa russa dels noranta). Les polèmiques investigacions de la periodista Anna Politkovskaja sobre el govern de Vladimir Putin i els excessos de l’exèrcit rus a Txetxènia han esdevingut el principal fenomen editorial en termes d’exportació al món de les lletres russes (Politkovskaja sobrevisqué a un atemptat el 2004 quan es dirigia a Beslan per informar del setge a l’escola d’aquella localitat, on un grup de terroristes mantenia els nens com a ostatges). Els grans noms dins el terreny de la narrativa han estat Andrej Kurkov, Andrej Gelasimov, Viktor Pelevin, Vladimir Makanin, Natal’ja Galkina, el també guionista cinematogràfic i poeta Jurij Arabov (premi Apollon Grigor'ev 2003), Nina Gorlanova, Dmitri Lipskerov, Oleg Pavlov, Andrej Volos, Olga Slavnikova, Andrej Utkin, Nikolaj Kononov, Gohar Markosian-Kasper, Ljudmila Ulickaja, Valerij Popov, Leonid Juzefovič (Kazaroza, 2002), Tat'jana Moskvina, Marina Višneveskaja, Leonid Zorin (Jupiter, 2002), Irina Pol’janskaja, Margarita Meklina, Jelena Čižova (Laura, 2002), Rubén David González Gallego (net del líder comunista espanyol Ignacio Gallego i guanyador del premi Buker del 2003 gràcies a Beloje na černom, ‘Blanc sobre negre’), Anatolij Koroljov, Aleksandr Kabakov, Boris Jekimov, Sergej Gandlevskij, Marta Petrova, Tat'jana Tolstaja, Anatolij Kurčatkin, Aleksej Slapovskij, Ljudmila Petrunevskaja, Oleg Zajončkovskij, Vasilij Aksjonov (Vol’te'jancy i vol’ter'janki: starinngj roman, ‘Volterians i volterianes: novel·la històrica’, premi Buker 2004) i els autors de best-sellers Mikhail Šiškin, Aleksandra Marinina i Boris Akunin, pare de les populars aventures tsaristes d’Erast Fandorin. A més, cal esmentar els poetes Aleksandr Kischner, Inna Lisnjanskaja, Lev Losev (premi Apollon Grigor'ev 2004), Bella Akhmadulina i Jevgenij Rejn. Vasilij Sigarev, Laša Bugadze, Mikhail Ugarov, Oleg Šiškin, Mikhail Pokras, Jevgenij Griškovec i els germans Oleg i Vladimir Presnjakov han estat els dramaturgs més reconeguts dins i fora del país. El 2005 se celebrà el centenari del naixement de Mikhail Aleksandrovič Šolokhov, que fou premi Nobel de literatura el 1965. Finalment, cal esmentar la desaparició, els darrers anys, de Viktor Astafev (2001), P'otr Proskurin (2001), Jurij Davidov (2002), Jevgenij Nosov (2002), Vladimir Kornilov (2002), Georgij Vladimov (2003), Kir Buličev (2003), dels editors Sergej Zaligin (2000) i Anatolij Ananev (2001), i del també periodista Paul Klebnikov (2004), un més dels professionals de la informació assassinat pels seus descobriments sobre les activitats criminals de les classes altes del país.

Llegir més...