Instituïts de manera esporàdica el 1667 a París —al Salon d’Apollon del Louvre, d’on li ve el nom— seguint el moviment de revaloració social de l’activitat artística, el 1737 esdevingué biennal, fins que amb la Revolució fou anual. Els criteris d’admissió d’obres seguits pels jurats provocaren controvèrsies, que el 1863 cristal·litzaren en l’organització d’un Salon des Refusés i el 1884 amb la creació del Salon des Indépendants, institució lliure i sense jurats ni premis. El saló oficial —Salon des Artistes Français— sofrí una important escissió de signe moderadament obert, el Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts el 1890, promoguda per Meissonier. Al costat d’aquests salons generals en foren creats d’altres de molt especialitzats, com el Salon des Orientalistes (1893), presidit per B.Constant. Una significació renovadora més gran fou donada pel Salon d’Automne, fundat el 1903 i presidit per F.Jourdain, des del qual es projectaren els pintors fauves. La tendència més viva del ja anquilosat Salon National s’escindí el 1923 i formà el Salon des Tuilleries, i el 1929 s’instituí el Salon des Surindépendants, obert a l’avantguarda. Els salons parisencs han tingut una continuïtat viva fins a la meitat del s. XX (Salon de Mai, Salon des Réalités Nouvelles, Salon de la Jeune Peinture, etc) i crearen una estructura imitada a diversos països (exposició d’art) amb el mateix nom de saló o no. A la segona meitat del segle XX la importància dels salons supervivents fou molt deteriorada primer per les biennals i després per la crisi generalitzada del concepte tradicional d’exposició.
m
Art