OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Sant Quirze de Pedret

Arquitectura religiosa
Berguedà

Sumari de l’article

Aspecte exterior de l’església de Sant Quirze de Pedret (Berguedà)
© C.I.C. - Moià
Església preromànica del municipi de Cercs (Berguedà), a l’extrem sud-est del terme, prop del Llobregat.

L’edifici

Aquesta església és un dels exemplars més interessants de tota la comarca i un dels més destacats de Catalunya per la seva barreja d’elements preromànics i romànics. Consta de tres naus, de les quals la central és més alta i la lateral sud només conserva el tram de llevant. La capçalera, situada al sud-est, consisteix en tres absis, el central de planta gairebé quadrada i els dos laterals de planta de ferradura. Una volta de canó ultrapassada cobreix l’absis central, i les dues absidioles tenen una volta esfèrica una mica aplanada. La nau central té una coberta d’encavallades simples feta a imitació de les originàries i la nau lateral nord la té de bigues simples, totes dues realitzades en el decurs de la darrera restauració.

Els absis s’obren a les naus respectives per mitjà d’arcs de ferradura adovellats. Els de les naus laterals (el de la banda sud és refet) descansen damunt columnes de fust cilíndric i capitells geomètrics senzills. L’arc que comunica amb l’absis central, o arc triomfal, és molt més gran que els de les absidioles i no correspon a l’obra original, sinó que n’és una imitació feta durant les obres de restauració.

Les naus es comuniquen entre elles per mitjà d’arcs de ferradura adovellats, que reposen directament sobre els pilars. El desnivell del terreny sobre el qual es va construir l’església va comportar que el paviment de la nau nord resultés un xic més elevat que el de la central, per això es van construir uns graons per a poder-hi accedir.

Tant la capçalera com les naus s’il·luminen per mitjà de diverses finestres d’esqueixada simple, eixamplades a l’interior. El fet que la nau central fos més alta que les laterals va permetre obrir una finestra geminada sobre l’arc triomfal. Al mur oest hi ha dues obertures, l’una és una finestra i l’altra, situada a uns 80 cm del paviment, correspon a una possible porta que comunicava l’església amb una estança annexa que s’utilitzava com a baptisteri. Durant la restauració, prop d’aquesta obertura, a la cantonada nord-oest del temple, es va col·locar una pica baptismal de factura tardana i decorada amb relleus força esquemàtics que hi havia a l’exterior de l’edifici.

La porta d’entrada és al mur sud, formada per dos arcs de mig punt adovellats disposats en gradació i coronats per una arquivolta a manera de cornisa. L’arc exterior queda sostingut per dues columnes amb capitells esculpits, ara força malmesos per l’erosió. En conjunt, correspon a les reformes fetes a l’església durant el període romànic.

És força interessant el joc de volums que s’aconsegueix a l’exterior, on cada estança interna de l’edifici apareix amb una alçada diferent a la resta. L’aparell és molt senzill, format per pedra de reble amb carreus grossos i regulars a les cantonades.

Per a la datació de les diverses etapes constructives de l’església, cal seguir les conclusions establertes en el decurs de les excavacions i la restauració de l’església fetes entre els anys 1989 i 1992. Se’n desprèn que l’edifici es va construir dins el darrer terç del s. IX, amb una sola nau i capçalera trapezial coberta amb volta de pedra. Al voltant del temple s’estenia la sagrera, amb tombes de fosses senzilles. Aquest conjunt es va mantenir fins al s. X, moment en què es va ampliar amb la construcció de les naus laterals capçades per absidioles de planta de ferradura. Entre mitjan s. X i el primer quart del s. XI es va afegir un cos al sector oest, al peu de la nau central, que al s. XI seria reconstruït com a porxo. Al s. XIII, segurament per l’ensorrament d’un sector de l’edifici, es van dur a terme noves modificacions que afectaven principalment cobertes i arcs. Al s. XVIII es va reformar el campanar de cadireta, suprimit en la darrera restauració, i també el cor i el paviment interior.

D’aquest temple provenen unes pintures murals que constitueixen un conjunt cabdal per a l’estudi de la pintura romànica catalana. Algunes es conserven in situ i d’altres es guarden en museus, però també les podem admirar reproduïdes al mateix temple.

Els dos fragments que decoren el mur est de l’absis central són una reproducció de les originals preromàniques (s. X) conservades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i van ser trobades sota dels frescos romànics. Un dels fragments mostra un orant vestit amb una túnica i amb els braços oberts, inscrit dins un cercle coronat per un ocell. El segon representa una creu amb un gran cercle, al mig del qual hi ha un genet armat acompanyat d’un home, un gos i un ocell; flanquegen la creu una figura que porta una àmplia vestimenta i un altre personatge, nu, que sosté un bastó.

El Museu Comarcal i Diocesà de Solsona també conserva fragments dels frescos romànics que decoraven els murs i la volta de l’absis major, l’arc triomfal i la nau central. Representen escenes del martiri de sant Quirze i santa Julita, els ancians i els genets de l’Apocalipsi, el sacrifici d’Isaac, i Caïm i Abel presentant les ofrenes a Déu.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es guarden les pintures romàniques que decoraven les dues absidioles. A l’absidiola sud, presidida per la Verge entronitzada dins una màndorla, hi ha la representació de la paràbola de les verges prudents i les de poc seny, tot el conjunt completat amb greques i cortinatges. Les pintures de l’absidiola nord mostren uns apòstols, a la part superior, i uns cortinatges, a la inferior.

Aquest magnífic conjunt de pintures murals romàniques s’ha datat de final del s. XI i ha estat atribuït al cercle pictòric de l’anomenat Mestre de Pedret.

La història

L’església, escassament documentada, consta situada dins el comtat de Berga i sota la jurisdicció del bisbat d’Urgell. El lloc s’esmenta per primera vegada l’any 983, com un dels dominis del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. El 20 de març de 1168, el bisbe de la Seu d’Urgell, Arnau de Preixens, consagrava l’oratori de Sant Miquel i Sant Víctor de Pedret a petició de Bertran d’Avià, fundador i dotador. Tanmateix, no consta que aquest oratori fos independent de Sant Quirze ni que es tractés d’un oratori del mateix temple. L’església no apareix documentada fins el 1248, moment en què Ferrer de Vilar, que n’era el capellà i rector, donava les seves possessions de Sant Quirze al monestir de Sant Pere de la Portella. Consta com a parroquial els darrers anys de l’època medieval, en la visita del 1312 al deganat del Berguedà. Al s. XVIII era sufragània de Santa Maria de la Baells.

L’any 1964, després d’una important tasca de restauració de l’edifici, fou retornada al culte, i entre el 1989 i el 1995 es tornava a dur a terme una campanya de restauració, com també diverses excavacions de l’entorn de l’església, totes dues a càrrec de la Diputació de Barcelona.

Col·laboració: 
APl

Llegir més...