OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Savallà del Comtat

Municipi
Conca de Barberà

Sumari de l’article

Savallà del Comtat
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
71 h
[2009]
Extensió: 
15 km2

Situació i presentació

És situat a la part septentrional de la comarca, a la zona de contacte amb els altiplans segarrencs, a la vall del Riu Corb. Limita al N amb Llorac, a l’E amb Santa Coloma de Queralt, al S amb Conesa i a l’W amb Vallfogona de Riucorb. El territori és molt accidentat (848 m a la Serra Teixonera, a la part meridional, i 843 m a les Obagues, a la part septentrional); és drenat per la rasa d’Ardés, actualment de Mates o de Savallà, i pel barranc de Segura, que desguassen per l’esquerra al Riu Corb, al pont d’Albió, al municipi de Llorac.

El terme comprèn els nuclis de Savallà del Comtat, cap de municipi, i l’agregat de Segura. És travessat per la banda oriental per una carretera local que, procedent de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Guimerà, passa per Savallà i va a Conesa; per la part occidental circula la carretera local que ve de Rocafort de Queralt, passa per Conesa (on s’ajunta amb la carretera anterior), per vora Segura i es dirigeix vers Albió i Cervera. Una via menor enllaça Savallà amb Segura.

La població i l'economia

El fogatge del segle XIV dóna a la població (savallencs) 25 focs i per a Segura 28, mentre que el 1378 Savallà arribà als 29 i Segura baixà als 21. Del segle XV al segle XVIII, Savallà oscil·là entre els 20 i els 26 focs (22 el 1407, 24 el 1515, 26 el 1553, 20 cases el 1706, 93 h el 1718 i 89 h el 1787). Segura experimentà una forta davallada al principi del segle XV (9 focs el 1407), seguida d’una lleugera recuperació als segles següents (10 focs el 1515, 13 el 1553, 12 cases el 1706, 59 h el 1718 i 57 h el 1787). Al segle XIX, a mitjan segle, hi ha una recuperació demogràfica a Savallà (64 h el 1830 i 128 el 1845), mentre que a Segura hom registrà una pèrdua progressiva de població (30 veïns el 1819, 5 veïns estimats en 30 h el 1830, 8 veïns el 1842 i 29 h el 1845). A la segona meitat del segle la nova tècnica fiscal assignava, el 1857, 465 h a les dues poblacions i 467 el 1860, màxim absolut en la seva història. Al llarg del segle XX ja no ultrapassà els 400 h i sofrí una progressiva minva (366 h el 1900, 370 el 1920, 266 el 1940, 144 el 1960), que arribà fins a l’inici de la dècada dels noranta (79 el 1975, 58 el 1981 i 56 el 1991). El 2005 s’enregistrà un lleuger increment (73 h), bé que amb una població força envellida.

Més de la meitat del terme és ocupada principalment per garriga i algunes hectàrees de bosc, però l’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, dedicada gairebé tota al secà. Els principals conreus són els cereals, sobretot blat i ordi; hi ha algun petit sector de vinya i el regadiu es redueix a alguns horts per a l’autoconsum situats a la banda esquerra del Riu Corb. Part de la població treballa en les indústries de Santa Coloma de Queralt i s’ocupa de la terra els caps de setmana. Pel que fa a la ramaderia, cal esmentar el bestiar porcí i l’oví.

El poble de Savallà del Comtat

El poble de Savallà del Comtat (847 m; 45 h el 2005) és als vessants d’un tossalet coronat per les restes de l’antic castell, a redós del qual, i a la banda de migdia, s’anaren bastint esglaonadament les cases. El castell de Savallà fou una de les residències senyorials més importants de la comarca. Amb elements de períodes anteriors, l’edifici fou bastit principalment a la fi del segle XV i al segle XVI —ho palesen els seus finestrals del gòtic florit i renaixentistes— i fou residència habitual dels Boixadors i després comtes de Savallà, fins al segle XVII. Amb l’abandó per part dels comtes, el castell palau s’anà degradant progressivament i sofrí, a més, greus desperfectes durant les guerres carlines del segle XIX (els veïns del poble foren obligats a portar feixos de llenya per cremar el castell). L’any 1876, el comte de Savallà i de Peralada s’emportà diversos elements procedents de l’antic castell de Savallà, com la galeria i alguns finestrals, per a restaurar el seu palau de Peralada. Amb tot, al començament del segle XX hom encara podia distingir diverses parts de l’estructura del vell castell de Savallà, malgrat que resten encara algunes parts del mur i de les dues torres que flanquejaren el recinte emmurallat. Des de l’any 1982 s’hi han dut a terme treballs de consolidació de les restes. A la banda de ponent, i al costat del camí per on s’accedia a la residència, hi hagué una petita església dedicada a sant Sebastià, documentada al començament del segle XVI.

De l’antiga església parroquial, probablement romànica i situada al lloc de l’emplaçament de l’actual, no es conserva cap element; procedeixen de l’antiga església diverses peces litúrgiques, com un encenser i un hostier gòtics, a més d’una creu processional i una custòdia renaixentistes, tot d’argent. L’actual, d’estil barroc i dedicada a sant Pere, fou iniciada l’any 1776 i fou acabada al cap de deu anys. La dovella central de la llinda porta la data del 1786. Aquesta parròquia va dependre del bisbat de Vic fins el 1957; aleshores va passar a l’arxidiòcesi de Tarragona.

L’any 1965 es va instal·lar al cim del tossal, a un centenar de metres del castell, l’estació telefònica de radioenllaç, que fa el servei entre Madrid i Barcelona, a la qual connecta també la de la Seu d’Urgell-Andorra.

La festa major de la població s’escau a l’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Roser.

Altres indrets del terme

A la banda occidental del terme es troba el poble de Segura (28 h el 2005), a uns 3 km del cap de municipi. És situat al migdia d’un petit tossal, a 784 m d’altitud, i es formà a redós del castell de Segura. Hom pot diferenciar a la població el nucli antic, delimitat pels carrers del Cementiri, el carrer Major i el carrer del Castell, on es construïren les cases fins al segle XIX. Al carrer Major es destaca l’antiga residència dels Masades, avui anomenada de Can Subies, edifici d’àmplies dimensions i de bella factura, bastit al segle XVII com hom pot apreciar a la dovella central de la portalada principal, que duu la data del 1629. Al segle XX, els habitatges s’han construït a banda i banda del Carrer Nou, a la part oriental de la població. Al maig se celebra la festivitat de Sant Isidre, patró dels llauradors.

De l’antiga església romànica de Segura, situada a la banda oriental del turonet on s’alçava el castell, no queda cap resta —en el seu lloc es bastí el cementiri (1896)— i les pedres serviren per a la construcció a la fi del segle XVIII, de l’actual, d’estil barroc, de planta grega, dedicada a l’Assumpta. Presideix el temple un altar neoclàssic del 1833. Aquesta parròquia depenia del bisbat de Vic fins el 1957 i després es va unir a Tarragona.

El castell de Segura, és esmentat ja al començament del segle XII, quan Berenguer Sendred, que el devia tenir pels Cervera, el deixà per testament el 1123 al seu fill Arnau. A la segona meitat del segle XII consta com a possessió de Ramon de Cervera, senyor de l’Espluga Jussana de Francolí, el qual el donà en el seu testament, del 1182, al seu fill Guillem de Guardiolada, a qui succeí la seva filla Mateua. Morta Mateua el 1251, Marquesa, vídua de Guillem i mare de Mateua, i la germana d’aquesta última, Geralda, monges hospitaleres d’Alguaire, hagueren de pledejar amb els Pinós per la possessió del castell de Segura, i l’obtingueren gràcies a una sentència reial dictada el mateix any. Una altra sentència del 1252 confirmava a favor de les dites dones la possessió de Segura en contra de les pretensions de Guillem d’Aguiló, nebot de Guillem de Guardiolada, el qual reclamava també la possessió del castell de Segura. El 1261, Geralda feia donació a l’orde de l’Hospital de diversos llocs que havien estat del seu pare, entre els quals esmentava el castell de Segura, i el 1266, Marquesa, vídua de Guillem de Guardiolada, cedia també a l’Hospital el castell de Segura. Aquest orde comprà l’any 1380 a la corona la jurisdicció total damunt el lloc. Posteriorment passà al capítol de Tortosa —així consta documentat l’any 1763—, que el senyorejà fins al segle XIX.

La història

Savallà, esmentat l’any 1043 com a serra d’Avellano en les confrontacions del castell de Conesa, fou donat pels comtes de Barcelona a la fi del segle XI, amb una bona part d’aquesta contrada, a la família dels Cervera. Al segle XII el senyorejava encara aquesta família, ja que Ramon de Cervera el deixà en el seu testament el 1182 a la seva filla Elisenda, casada amb Berenguer d’Aguiló, i a Guillem d’Aguiló, fill d’aquest matrimoni. A la fi del segle XII apareix com a senyor del lloc Gombau d’Oluja, i al segle XIII passà als Timor, i posteriorment, al segle XIV, als Boixadors, per casament de Francesca de Timor amb Berenguer de Boixadors. Bernat de Boixadors, fill dels anteriors, comprà al rei el 1380 la jurisdicció del castell juntament amb la de les Piles, Guialmons i Rubió. Els Boixadors, que senyorejaven el lloc, obtingueren el 1599, amb Bernat de Boixadors i d’Erill, el títol de comtes de Savallà, que ha perdurat fins als nostres dies.

Llegir més...