OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

cinema policíac

substantiu masculím
Cinematografia
cinematografia cin
Tendència del cinema desenvolupada sobretot als EUA, que combina l’acció i la intriga, que resta al descobert en el procés final.

En són elements bàsics el sexe, la criminalitat i la societat marginal, entre altres. En principi els films són adaptacions de la literatura policíaca. La gran embranzida tingué lloc als EUA pels anys trenta, on es desenvolupà el cinema negre. El protagonista-heroi dels primers films esdevingué, per raons de censura, representant de la llei i de l’ordre. Posteriorment incorporà elements de denúncia de l’organització policíaca en particular o social en general i àdhuc el punt de vista del delinqüent. Entre els clàssics del gènere destaquen The Cheat (1915), de De Mille, M.Eine Stadt sucht einen Mörder (1931), de Fritz Lang, Quai des Brumes (1938), de M. Carné, Laura (1944), d’O.Preminger, The Asphalt Jungle (1950), de J. Huston, Du Rififi chez les hommes (1955), de J. Dassin, The Godfather (1971), de F.F. Coppola, Chinatown (1974) de R. Polanski, Saint Jack (1980), de P.Bogdanovich, entre d’altres. Bé que posteriorment hom seguí produint films que més o menys s’ajustaven a les característiques del gènere (Goodfellas, de M. Scorsese, 1990), han estat cada cop més freqüents els títols que s’allunyaven dels models originals i que defugien una classificació fàcil (Pulp Fiction, 1995, de Q. Tarantino). El gènere continuà tenint una gran acceptació entre el públic, encara que moltes vegades hi hagués una manca d’idees noves. En fou una prova la recreació que es feu a Hollywood de personatges televisius dels anys seixanta: The Fugitive (Andrew Davis 1993), Mission: Impossible (B. De Palma 1996) o The Saint (Phillip Noyce 1997). Basic Instinct (P. Verhoeven 1992) un thriller amb dosis elevades de sexe, fou un gran èxit. L’agressivitat aparegué en moltes pel·lícules. Harrison Ford interpretà un policia violent en Patriot Games (1992) i Clear and Present Danger (1994). També B. Willis encarnà un representant de la llei enèrgic i impulsiu a The Last Boy Scout (Tony Scott 1991) i Die Hard 3 (John McTierman 1994). C. Eastwood fou un escorta del president dels EUA a In the Line of Fire (1993), de Wolfgang Petersen. True Lies (James Cameron 1994), amb A.Schwarzenegger, és un film d’espies amb acció trepidant. Un veterà com S. Lumet dirigí el 1996 Night Falls on Manhattan. El món del gangsterisme fou tractat a Casino (1995), de M.Scorsese, i Kansas City (1996), de R.Altman. El cinema independent nord-americà fou representat en el gènere amb David Fincher —Seven (1996)— i Q.Tarantino. El cinema britànic també aportà títols com The Crying Game (1992), de Neil Jordan, o Truly, Madly, Deeply (1994), d’Anthony Minghella. A França, C.Chabrol continuà essent el màxim exponent del gènere amb L’enfer (1993) i La cérémonie (1995). A Catalunya, a més del cinema de Francesc Bellmunt, destacaren dos films del 1996: Susanna (Antonio Chavarrías), pel·lícula antiracista ambientada als baixos fons de Barcelona, i Un cos al bosc (J. Jordà), on una tinent de la Guàrdia Civil investiga un tèrbol assassinat al cor de les terres catalanes. A finals del segle XX seguí present el món del crim organitzat a Donnie Brasco (1997), de Mike Newell; el rerefons dels departaments de policia, com a Cop Land (1997), de James Mangold, i L.A.Confidential (1997), de Curtis Hanson; les intrigues al voltant de la recerca d’un botí, com a Twilight (1998), de Robert Benton, i Jackie Brown (1997), de Quentin Tarantino; a The Corruptor (1999), de James Foley, un policia asiàtic té encomanada la tasca de mantenir la pau a Chinatown, però esclata la guerra entre territoris. Hi hagué també altres temes reiteratius: l’assassí contractat per matar testimonis que declaren en contra de mafiosos, com a Angel’s Dance (1999), de D.L. Corley; les investigacions d’un policia vocacional al marge del seu departament que desperten suspicàcies a l’FBI, a One Tough Cop (1997), de Bruno Barreto; un delinqüent és obligat a fer un gran robatori per salvar la vida a algú, a Gone in Sixty Seconds (2000), de Dominique Sena; o l’assassí en sèrie a The Watcher (2000), de Joe Charbanic, i Hannibal (2001), de R. Scott. Altres films de l’any 2000 foren Memento, de C. Nolan; Traffic, de S.Soderbergh; Shaft, de J.Singleton; Reindeer, de J. Frankenheimer; i Brother, de T.Kitano. L’any 2001 s’estrenaren The Pledge, de S.Penn, Blow, de T.Demme, Along Came a Spider, de L. Tamahori, i The Gift, de S.Raimi. Els aspectes més espectaculars del gènere policíac destacaren a Swordfish (2001), de D.Sena; Bad Boys II (2003), de M.Bay, S.W.A.T. (2003), de C. Johnson, o Man on Fire (2004), de T.Scott. Un enfocament més sobri el tingueren les pel·lícules de Clint Eastwood True Crime (1999), Blood Work (2002) i, sobretot, Mystic River (2003). Un altre autor que abordà regularment el gènere ha estat Michael Mann, que descriu l’activitat d’un assassí professional a Collateral (2004). Pel·lícules com Training Day (2001), d’A. Fuqua, i Narc (2002), de J. Carnahan, tracten el tema de la corrupció policial, mentre que l’ambient de la màfia ha estat reconstruït a The Yards (2000), de J. Gray, i Road to Perdition (2002), de S. Mendes. Els germans Coen, aficionats a la deconstrucció irònica dels gèneres, han recreat la sèrie negra clàssica a The Man Who Wasn't There (2001). Un subgènere que ha gaudit de bona acceptació ha estat el de les intrigues judicials, sovint inspirades en els best-sellers de John Grisham, com Runaway Jury (2003), de G. Fleder. I també continuaren tenint bona acollida les investigacions al voltant d’un assassí en sèrie, com a Red Dragon (2002), de B. Ratner; Twisted (2004), de Ph. Kaufman, i Saw (2004), de J. Wan, així com les històries de lladres de guant blanc, com Ocean's Eleven (2001), de S.Soderbergh; Heist (2001), de D. Mamet; The Score (2001), de F. Oz, i The Italian Job (2003), de F. Gary Gray. Per la seva banda, títols com The Bourne Identity (2002), de D.Liman, i The Manchurian Candidate (2004), de J. Demme, han recuperat subgèneres com l’espionatge i el thriller polític. A França, Claude Chabrol ha seguit essent el principal exponent del gènere, amb títols com La fleur du mal (2003) i La demoiselle d’honneur (2004), al costat de deixebles com François Ozon (Swimming Pool, 2003). D’altres films gals, com Ni pour, ni contre (bien au contraire) (2003), de C. Klapish o Les rivières pourpres (2000), de M. Kassovitz, s’han fixat més aviat en els patrons americans del gènere, com ho féu la catalana Paraules encadenades (2003), de L. Mañá. A Espanya, Enrique Urbizu (La caja 507, 2002) i Mariano Barroso (Hormigas en la boca, 2005) han intentat recrear les constants del cinema negre clàssic. El cinema asiàtic també ha recorregut sovint a les trames criminals, com ho demostren la sèrie iniciada amb Wu jian dao (‘Afers interns’, 2002), dels cineastes de Hong Kong Wai Keng Lau i Siu Fai Mak, o les coreanes Salinui chueok (‘Memòries d’un assassinat’, 2003), de Joon-ho Bong, i Oldboy (2003), de Chan-wook Park.

Llegir més...