La geografia física
El relleu i la geologia
Hom ha parlat sovint del caràcter insular de Xile. Efectivament, el país és envoltat per la mar, la muntanya i el desert; es pot parlar, doncs, d’una illa o, millor dit, amb els seus 4.000 km de llargada, d’una espècie de subcontinent reduït a la seva façana marítima i gairebé desproveït de zona interior, ja que l’amplada mitjana és de 200 km. Hom distingeix a Xile tres unitats de relleu d’una gran importància: a l’E la serralada dels Andes, a l’W la serralada de la Costa, i enmig d’ambdues, la Depressió Longitudinal. Durant l’era terciària es produïren grans moviments orogènics que començaren a delimitar aquestes grans unitats del relleu. La serralada dels Andes, de formes agressives i potents blocs dislocats, en la qual sobresurten grans massissos volcànics, molts dels quals coberts per glaceres, no té cap semblança amb les articulacions de la muntanya alpina penetrada per grans valls, car el predomini dels moviments verticals es tradueix en formes abruptes inaccessibles (els passos són a més de 4.000 m d’altitud). Al S de Santiago disminueixen les altituds, i molt més al S les glaceres, cada cop més nombroses, baixen fins a la mar, on la serralada es divideix en illes allargades fins a formar una infinitat d’arxipèlags. Els Andes són formats principalment per roques volcàniques i pòrfirs metamòrfics, que representen els terrenys secundaris (hi són rares les calcàries, pròpies del Secundari). Les altures principals són el Tacora (5.950 m), el Parinacota (6.630 m), l’Aucanquilcha (6.117 m), el San Francisco (5.830 m), l’Olivares (6.252 m), l’Aconcagua (6.959 m) —el més alt—, el Tupungato (6.550 m), el volcà de San José (5.830 m) i el volcà de Maipo (5.290 m). Durant l’època de les glaciacions del Quaternari, les glaceres arribaven fins a la vall longitudinal —ho prova el fet d’haver estat trobats nombrosos blocs erràtics—. Al costat de la mar hi ha la serralada de la Costa, molt més articulada, però molt menys imposant, car només excepcionalment arriba als 2.000 m d’altitud. És el resultat d’antics aixecaments, formada en la seva major part per materials granítics i per esquists. Cap al N forma penya-segats. Al S de Copiapó la serralada adopta la forma d’altiplans seccionats, amb altituds inferiors als 1.000 m. La serralada acaba en nuclis aïllats, i els seus últims vestigis es troben a l’illa de Chiloé i a l’arxipèlag de Chonos. Entre aquests dos conjunts muntanyosos hi ha una línia de debilitat tectònica, traduïda per un rosari d’enfonsaments: és la Depressió Longitudinal. Al N és coneguda per les pampes del Gran Norte. Aquesta vall és formada per materials arrossegats per les aigües de les serralades que la limiten, i podria tractar-se d’un gran llac antic, fins que els rius no s’obriren pas a la serralada de la Costa. Al N és ocupada per les pampes àrides, i més al S de Santiago s’inicia una gran vall central. A partir dels 40º de latitud S hi ha llacs importants.
Aigües de Puerto Montt
© Corel Professional Photos
El clima
Atesa la configuració i la situació del país, aquest hauria de tenir tots els climes coneguts al planeta, però diverses circumstàncies contribueixen a modificar la influència de latituds tan variades: el corrent de Humboldt i la presència de la mar tenen una influència reguladora i donen al país un clima de diferències poc extremes, sobretot pel que fa a les temperatures. A l’extrem nord el clima és desèrtic, amb pluges gairebé inexistents (2,5 mm anuals a Iquique), i les temperatures no són excessivament altes (17,9 ºC). Al Xile central, des de la vall de l’Aconcagua fins a la del Bío Bío, el clima és mediterrani (360 mm de pluja anuals a Santiago). La temperatura mitjana anual és de 14,2 ºC. Més cap al S, fins al golf de Reloncaví, el clima es torna temperat-plujós, amb temperatures mitjanes de 14 ºC i precipitacions que ultrapassen els 1.500 mm anuals. Més cap al S el clima es torna fred i plujós (sobrepassa els 2.000 mm anuals).
La hidrografia
Tots els rius de Xile tenen la característica comuna que corren d’E a W. A causa de la topografia del país, tenen un recorregut curt, i les diferències entre ells són degudes al cabal, car, segons la latitud, les influències climàtiques fan sentir llurs efectes.
Salts d’aigua a la zona dels fiords del Xile meridional
© Corel Professional Photos
A la zona desèrtica septentrional, només el riu Loa aconsegueix d’arribar a la mar. Més cap al S els rius són més cabalosos: l’Aconcagua, el Maipo, el Maube i el Bío Bío. Al Xile central els rius aporten molta aigua de la neu, llur curs superior és torrencial i resten sotmesos a una erosió regressiva considerable, pel fet que el nivell de base és molt baix i la distància és escassa. Aquesta erosió ha provocat algunes captures de rius del vessant oriental (l’Imperial, el Toltán, el Valdivia i el Bueno). A partir de Reloncaví, els rius desemboquen als llacs o als fiords (Reloncaví, Palena i Cisnes). A la Patagònia xilena i a la Terra del Foc els cursos d’aigua són molt poc nombrosos.
La vegetació
Les grans diferències de latitud i d’altitud fan que la vegetació sigui molt variada. Al N, a la zona desèrtica d’Atacama, la vegetació és molt escassa. Més al S, el paisatge pren l’aspecte de semidesert i d’espinar amb cactus. La vegetació del Xile central té trets mediterranis: a la zona limitada aproximadament al N per Valparaíso i al S per Concepción i Victoria la clímax és un bosc esclerofil·le i, allà on el bosc ha estat destruït, apareixen brolles i erms semblants als de l’Europa meridional. Però la flora és completament diferent, integrada per espècies de caràcter antàrtic i neotropical. De la latitud de Victoria a la de l’illa de Chiloé predomina la selva valdiviana, bosc laurifoli sempre verd, molt esponerós i ric en epífits. Més al S es fan dominants els Nothofagus de fullatge caduc, i el caràcter antàrtic de la vegetació s’accentua. La vegetació dels Andes és molt complexa: al N comprèn àrees de páramo, humit, i de puna, seca; i al S, tussock antàrtic i prats que recorden les pastures alpines de l’hemisferi boreal.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
Xile és un país poc avançat agrícolament: prop de la meitat de la superfície del país és improductiva (al N hi ha desert, al S, la zona glaçada, i a l’E, els Andes), i més de dos terços de la terra conreable estan desaprofitats: només és cultivat el 5,7% del territori, el qual és ocupat en la seva major part pels latifundis (haciendas i fundos). Als minifundis hom conrea només productes de subsistència. Les principals produccions són de cereals (blat, blat de moro, civada, arròs, ordi, sègol), llegums, patates, hortalisses (tomàquets, síndries, melons, carbasses, cebes), bleda-raves, tabac, cànem, fruita (cítrics, pomes, préssecs, peres) i oleaginoses (gira-sol, colza). Cal esmentar la vinya, que dona lloc a una important indústria vitivinícola, dedicada fonamentalment a l’exportació als Estats Units i Europa, mercats on des de la meitat dels anys noranta és apreciada la qualitat del vi xilè. La producció global és deficitària i irregular, i en anys de secada hom ha hagut d’importar quantitats importants d’aliments. En el període 1975-83 la superfície conreada de cereals (llevat de l’arròs) minvà un 35%. No obstant això, el creixement del PIB agrícola dels últims anys (6,8% del valor total el 1995, any que ocupava el 15% de la població activa) ha estat considerable tot i haver perdut pes dins el conjunt de l’economia. La ramaderia (ovina, bovina, cavallina i porcina) constitueix l’activitat agropecuària més tradicional; els prats i les pastures ocupen el 18% del territori. Hom n’obté, sobretot, carn de boví, aviram i porcí, llet, ous i llana. El 1993 Xile era la quarta potència pesquera del món, gràcies a les condicions favorables de les aigües litorals, que reben les desviacions cícliques del corrent fred de Humboldt el qual, en contacte amb aigües càlides, produeix les condicions òptimes per a la presència de moles enormes de sardines, anxovetes, verats i altres peixos d’aprofitament industrial. També el sector de conserves ha experimentat un extraordinari creixement gràcies a l’exportació. Als arxipèlags meridionals hi ha abundància de peix comestible, crustacis i mol·luscs. Entre la zona de clima mediterrani i la zona glaçada del S s’estenen els boscos (22% del territori), que representen una important riquesa forestal; comprèn el territori de les regions de Bío Bío, La Araucanía i Los Lagos, fins a l’arxipèlag de Chiloé. Les fustes principals són les de llorer, roure, om, pi, araucària i xiprer.
La mineria i la indústria
Mapa econòmic de Xile
© fototeca.cat
La mineria constitueix una de les bases de l’economia xilena, car aporta el 8% del PIB i el 43% de les exportacions (1995). Els nitrats i el iode, que antigament havien representat la seva major riquesa minera, han passat a un segon pla, empesos per la preponderància dels minerals metàl·lics. La major part de les reserves es troben als deserts del N del país. Xile és el primer productor de coure del món (23% el 1993); els jaciments principals són el de Chuquicamata (el més gran del món), a cel obert, el d’El Salvador i el d’El Teniente. El valor d’aquest mineral oscil·la segons el preu dels mercats internacionals, com es posà de manifest arran de l’augment de la demanda des del 1993, impulsada per la represa econòmica dels Estats Units, principal importador per a la indústria de semiconductors. És important la producció de ferro. Hom extreu també manganès, or, zinc, plom, mercuri, argent, vanadi, liti (amb les reserves més importants del món), marbre, sofre i guano. Hi ha salnitre als deserts del N, també conegut com a nitrat de Xile, en uns jaciments que s’allargassen un miler de quilòmetres de N a S, però hom en suspengué la producció el 1984. El molibdè es troba més aviat a les regions centrals (Valparaíso, Libertador), i el carbó (hulla gairebé exclusivament), més al S (regions de Maule, Bío Bío, La Araucania). Des del 1949 hom explota els jaciments de petroli de la Terra del Foc; posteriorment hom ha descobert jaciments submarins a l’estret de Magallanes, al S de l’estat, i hom ha construït importants oleoductes. A més, hi ha estat trobat també gas natural. Xile és un dels estats sud-americans, juntament amb l’Argentina i el Brasil, que ha fet progressos més espectaculars en el camp de la industrialització (17% del PIB i 15,6% de la població activa el 1994). Al principi la indústria derivava únicament del sector primari, però a poc a poc s’ha anat diversificant (amb Concepción com a nucli). La zona industrial va des de la vall de Bío Bío fins a la vall de l’Aconcagua (centrada a Santiago). La indústria tradicional és la tèxtil (llana, cotó, fibres artificials i sintètiques), seguida per les de la pell i el calçat, la fusta, la polpa de fusta, la cel·lulosa i el paper, el tabac, la química (adobs nitrogenats, àcid sulfúric, gas de ciutat, pneumàtics), l’alimentària (farina de cereals i de peix, sucre, oli, conserves vegetals, càrnies i de peix, lacticinis i begudes alcohòliques: vi i cervesa), el ciment, el vidre i la construcció, els mobles i les derivades del coure (tercer lloc del món), l’or i la siderúrgia. Una indústria mecànica en ascensió és el muntatge d’automòbils. Hi ha també refineries de petroli i indústria petroquímica. A Valdivia hi ha drassanes per a la construcció d’embarcacions menors. Assistida per les mesures dràstiques de liberalització de l’economia implantades a la meitat dels anys vuitanta, la indústria xilena ha estat el motor de l’acceleració econòmica de Xile a la dècada dels anys noranta. La producció d’energia elèctrica prové, en unes dues terceres parts, del potencial hidràulic instal·lat. És especialment important la central Colbún-Machicura.
Les comunicacions
La topografia irregular del territori ha dificultat la construcció de vies, tant interiors com de comunicació amb els països veïns. Hi ha uns 80.000 km de carreteres, la més important de les quals és la Panamericana (3.369 km). Els ferrocarrils de Xile (8.185 km) són, juntament amb els de l’Argentina, els millors del continent, i cobreixen tot el territori, excepte la Patagònia. Tanmateix, les diferents amplades de les vies obliguen a fer constants transbordaments. Una altra dificultat és l’existència de mitja dotzena de companyies propietàries, tot i que el 90% de les línies pertanyen a l’estat. Hi ha cinc línies internacionals: dues de transandines amb l’Argentina, la més important de les quals és la de Valparaíso a Buenos Aires; dues de transandines amb Bolívia, de les quals destaca la d’Arica a La Paz, la sortida a mar més directa de Bolívia, que sol disposar d’una zona franca al port d’Arica; i una de prelitoral amb el Perú. Els ports de mar més importants són els de San Antonio, Valparaíso, Antofagasta, Arica, San Vicente i Huaso. L’aeroport principal és l’Arturo Merino Benítez, vora Santiago.
El comerç exterior
La balança comercial té tendència a ésser favorable (4,5% de superàvit el 1995). Tradicionalment, els minerals havien estat, amb diferència, la primera partida d’exportació, molt especialment el coure. Amb el temps, però, les exportacions industrials han igualat les del sector miner: el 1982 les manufactures representaven prop del 12% del valor de les exportacions, xifra que el 1995 havia passat a ser del 45%, i que incloïa sobretot productes alimentaris elaborats, paper i derivats del paper i derivats del petroli i de productes químics. Aquest any, els minerals representaven el 43% de les exportacions i els productes agrícoles, el 10%. Els principals compradors eren els EUA (23%), el Japó (9%), el Brasil (9%) i l’Argentina (8,5%). Quant a les importacions, predominen els béns d’equipament (50%), seguits dels béns de capital (28%) i els béns de consum (17,5%). Els proveïdors són, sobretot, els EUA (17%), el Japó (17%), l’Argentina (5,5%) i el Brasil (5,2%). Tot i el saldo positiu del comerç exterior, la balança de serveis és deficitària i és la principal causa del fort augment del deute exterior. Per tal de facilitar el desenvolupament econòmic dels dos extrems del país, despoblats, hi ha establertes dues àrees franques, és a dir, que les mercaderies que hi arriben de l’estranger només paguen duanes si van d’aquestes àrees al Xile central. Són l’àrea de Tarapacá al N, que se serveix dels ports d’Arica i Iquique, i la de la Patagònia (amb els arxipèlags i la Terra del Foc) al S, que se serveix d’Ancud, Puerto Aisén i Punta Arenas. Després d’anys de prosperitat, els anys setanta s’iniciaren amb una involució del PIB, que arribà a ser del —14,3% el 1975. Seguí un redreçament, que el 1977 fou del 9,7%, i tornà a minvar fins a esdevenir negatiu el 1981 i culminar en el 14,1% el 1982. Els anys següents el PIB tendí a estabilitzar-se: —1,6%, 5,5% i 2% el 1985. A partir del 1985 el creixement del PIB ha estat espectacular, amb una mitjana del 7,8% en el període 1985-93. El ritme de creixement accelerat de l’economia ha permès mantenir una taxa d’atur relativament baixa (5% el 1995) i que el PIB per habitant sigui el més alt de l’Amèrica Llatina (9 060 dòlars el 1995). Aquest creixement s’ha dut a terme mitjançant una de les desregulacions de l’economia més dràstiques del món, cosa que ha afavorit la inversió estrangera i una gran millora en la competitivitat. Com a contrapartida, les condicions laborals són sovint dolentes, la desprotecció social ha estat força negligida i s’ha accentuat la desigualtat socioeconòmica.
La geografia humana i la societat
La progressió demogràfica, que el 1993 donava una taxa de creixement del 15,7‰, és essencialment la conseqüència d’una natalitat moderadament alta (21,‰) i una mortalitat baixa (5‰). L ‘esperança de vida (73,8 anys el 1993) és la més alta de l’Amèrica Llatina. Els corrents migratoris, tradicionalment molt baixos, representen el 0,01% de la població total, i això fa que el 98% de la població sigui d’origen xilè, és a dir, fruit de la barreja secular d’espanyols i indis. La densitat de població és molt baixa: 18,9 h/km2 (1996). La població és repartida d’una manera molt desigual. Les dues zones menys poblades de l’estat són al N (3 h/km2 a la província d’Atacama) i al S (0,8 h/km2 a la d’Aisén). El 65% de la població es concentra a la zona central, i l’àrea metropolitana de Santiago absorbeix el 41% de la població del país (1994). La població és eminentment urbana (86%), encara que, exceptuant Santiago, no hi ha cap ciutat que arribi al milió d’habitants. Hi ha un predomini clar del mestissatge en grau divers (89%). La població indígena és representada sobretot pels araucans (9,6% de la població el 1992). El 1980 foren suprimides les reserves, i molts dels indígenes emigraren a les ciutats. La llengua oficial és el castellà. Els araucans conserven llur llengua, anomenada generalment maputxe, que és el nom que reben els araucans de les províncies centrals. La religió catòlica hi és majoritària (76%); la minoria més important és la protestant (13%). Constituït república independent el 1818, la constitució per la qual es regia Xile des del 1925 fou suprimida arran del cop d’estat del general Pinochet, el 1973, i també les cambres legislatives i els partits polítics foren prohibits. L’any 1981 hom aprovà una nova constitució que el 1989 entrà plenament en vigor. La nova llei fonamental retornà la democràcia a Xile, que disposa d’un parlament bicameral: el senat (47 escons, 8 dels quals són no elegibles i provenen de la Junta Militar sortint) i la cambra de diputats (120 escons). Els membres del parlament són elegits per un període de quatre anys. El president de l’estat, elegit per a un mandat de sis anys, exerceix el poder executiu. Malgrat l’entrada en vigor del règim democràtic, el general Pinochet es mantingué com a cap de les forces armades fins el 1997. Xile és membre de l’ONU, l’OEA, l’ALADI i el SELA. Des del 1994 és membre associat del Mercosur i membre de ple dret de l’APEC.
La història
El Xile precolombí i la colonització hispànica
Formació històrica de Xile
© fototeca.cat
La població més antiga xilena sembla vinculada a la part septentrional del país (Atacama, Tarapacá i Coquimbo), malgrat que també han estat trobades restes a l’extrem sud (Terra del Foc); d’altra banda, hi hagué immigracions des de les valls de Tucumán (els diaguites) i des de la pampa central argentina (els maputxes o araucans). La conquesta incaica, vers el 1460, no pogué ultrapassar la fita del riu Maule, deturada pels araucans. El 1520 Magalhāes tocà la punta meridional xilena. El 1536 D. de Almagro davallà de Cusco fins als rius Maule i Maipo, però sense poder-hi arrelar, i retornà pel desert d’Atacama. El 1541 P. de Valdivia organitzà una nova expedició: fundà Santiago a la vall del Mapocho, i després La Serena (1544), més al N. Passades les guerres civils peruanes, Valdivia feu la guerra als araucans, i gràcies a la victòria aconseguida pogué fundar Concepción (1550), Valdivia (1552), Villarrica i Los Confines; quan semblava que havia reeixit a sotmetre els maputxes, l’atacaren i el mataren (1553). L’arribada del nou governador, G. Hurtado de Mendoza (1557), marcà una nova fita conqueridora: derrotà el caparaucà Caupolicán, repoblà Concepción i Villarrica, fundà Cañete (1558) i pel S arribà fins a les illes Chiloé; en tornar al N, fundà Osorno (1558); abans de deixar Xile, un subordinat seu poblà Mendoza, a Cuyo (1561), i després San Juan. Com a exploradors, Valdivia i Mendoza enviaren mariners per tal d’inspeccionar la costa sud: Pastene, Ulloa, Ladrillero i Cortés arribaren cada vegada més a prop de l’estret de Magallanes, el qual fou travessat de cap a cap per Ladrillero (1557-59). La governació de Xile de Valdivia i els seus successors incloïa una llenca de terra de 500 km des del Pacífic cap endins; això explica per què nasqué a Xile la iniciativa de la conquesta i el poblament d’una part del Tucumán avui argentí. La feble administració colonial s’enfortí amb l’audiència de Santiago (1568; suspesa el 1573, reprengué el 1609). En ésser creat el virregnat del Riu de la Plata, Xile perdé l’administració de Cuyo (1777); quan foren instituïdes les intendències, el territori xilè fou dividit en dues: la de Santiago i la de Concepción, amb el riu Maule com a línia fronterera. L’estructura bàsica de l’organització eclesiàstica girà entorn de l’eix Santiago-Concepción, seu dels dos bisbats des del segle XVI. L’ensenyament era donat per religiosos: des de les classes de gramàtica als convents fins a les dues universitats —Santo Tomás, dels dominicans (1617), i San Felipe, dels jesuïtes (1623 i 1738)—. A la rereguarda, l’explotació econòmica es concentrà en l’extracció d’or als rius i en el conreu d’una agricultura de subsistència (indis yanakuna). Més endavant començaren les petites indústries tèxtils (obrajes). En conjunt, però, la implantació colonial xilena no hauria estat possible sense l’ajut peruà: el situado, o subvenció de Potosí, arribà a significar una injecció financera de més de mig milió de pesos anuals durant la primera meitat del segle XVII. Després del 1650, Xile assolí d’exportar blat a Lima, i també vi i oli, amb productes ramaders (cuir, carn salada, mules). Aquesta innovació anà acompanyada de l’aparició dels inquilinos, indis o mestissos peons d’hisenda. Entre el 1700 i el 1800 arribà al país una significativa immigració basca, amb empenta per a fer rutllar el comerç, estendre i consolidar la xarxa latifundista i bastir una oligarquia que es trobà a les mans el traspàs de la independència. En començar el segle XIX, la població presentava aquest ventall ètnic: 20.000 espanyols, 150.000 criolls, 300.000 mestissos i 20 negres o mulats. Durant tot el segle XVIII Xile mantingué contactes amb gent estrangera en uns nivells no gens corrents a la resta de l’imperi colonial: francesos, anglesos, holandesos i nord-americans hi feren tràfic de contraban, el qual encara s’intensificà amb el decret del lliure comerç (1778).
Del moviment d’emancipació a la guerra civil de 1891
El moviment emancipador s’inicià l’any 1810 —període anomenat de la “Patria Vieja” (1810-14)—, sota l’impuls de José Miguel Carrera i Bernardo O’Higgins, que foren derrotats per les tropes reialistes del Perú a la batalla de Rancagua (1814). O’Higgins fugí a territori argentí, però tornà a Xile amb l’expedició de San Martín, intervingué en la batalla de Chacabuco (1817), entrà a Santiago i fou nomenat director suprem. La independència, proclamada l’any 1818, fou definitivament assolida després de la batalla de Maipú (5 d’abril de 1818). Xile es trobava en una situació difícil, amb una revolució social, els serveis públics desorganitzats, una part del territori devastada per la guerra i el règim colonial molt poc modificat. El nou govern republicà, presidit per Bernardo O’Higgins, comprengué que mentre el Perú romangués en mans espanyoles la independència de Xile no era segura. Per això ajornà les reformes democràtiques, els militars ocuparen els llocs clau de govern i fou equipat un exèrcit de 5.000 homes i un estol de 23 vaixells, que, a les ordres del general José de San Martín, feu possible la independència del Perú pel juliol del 1821. Mentrestant, O’Higgins endegà algunes reformes: abolí els títols de noblesa, reorganitzà l’administració pública i l’ensenyament, redactà una constitució, perseguí el desordre popular i s’alià amb el Perú, Colòmbia, el Brasil, Mèxic i els Estats Units d’Amèrica. Però l’oposició interna de l’aristocràcia terratinent i eclesiàstica li feu abandonar el poder (gener del 1823). El substituí el general Ramón Freire, un heroi de la independència, que tenia el suport dels terratinents del sud. Freire menà, amb poc èxit, una política liberal, militarista, anticlerical i lleugerament federalista, que inspirà la constitució del 1823. També liquidà la resistència espanyola a Chiloé. Dimití el 1826, i tradicionalistes (pelucones) i liberals (pipiolos) s’enfrontaren obertament durant uns quatre anys. Finalment, la batalla de Lircay (1830) donà el poder als conservadors, manats pel general Joaquín Prieto, els quals el detingueren fins al 1861. Un comerciant de Valparaíso, Diego Portales, cap dels conservadors des del 1826, fou nomenat vicepresident del govern, i instaurà una dictadura civil i personalista. La constitució del 1830, catòlica, autoritària i censatària, consagrà el nou ordre conservador de D. Portales sobre una base oligàrquica. La pacificació política coincidí amb una etapa d’expansió econòmica, que originà una nova classe mercantil i minera a Valparaíso i a les poblacions del N. Aquesta burgesia, marginada del poder per l’aristocràcia terratinent, pressionà per liberalitzar l’ordre social dels conservadors. La confederació peruano-boliviana feu costat als liberals, dirigits per Freire, i la guerra esclatà. D. Portales fou assassinat el 1837, en un motí. El general Manuel Bulnes acabà la guerra amb èxit, però l’exèrcit no assolí el poder, sinó que es limità a garantir l’ordre conservador civil, que s’anà relaxant en mans dels moderats. Xile s’enriquí exportant blat a diversos països de la costa del Pacífic, sobretot a Califòrnia, i augmentà la producció minera (or, argent, coure i carbó). Manuel Montt, ministre de Bulnes, dugué a terme nombroses reformes en la infraestructura del país, que se situà entre els més avançats de l’Amèrica del Sud. Montt continuà la tasca modernitzadora com a president, però fou combatut per liberals i conservadors radicals. El 1861 els conservadors moderats nomenaren president José Pérez, un polític benvist pels liberals, que s’hagué d’enfrontar a una expedició naval espanyola (1866) i a una revolta dels araucans. El seu successor, Federico Errázuriz (1871), es decantà cap als liberals. Liberals i conservadors discutien especialment sobre el paper de l’Església, la fórmula constitucional (entre presidencialisme i parlamentarisme) i certes llibertats individuals i polítiques. L’adveniment dels liberals no significà cap democratització del sistema; l’oligarquia continuà al poder, mentre que les burgesies locals es consideraven satisfetes amb les exportacions agrícoles, ramaderes i mineres. Capitals xilens començaren a explotar les mines peruanes i bolivianes d’Atacama i Tarapacá (salnitre i coure). Cap al S, la penetració xilena s’estengué fins a la terra del Foc, i molts colons alemanys s’establiren a les noves terres. L’expansionisme xilè provocà finalment un conflicte amb Bolívia i el Perú (1879), a causa de les mines del N. La guerra fou un èxit total per a les forces xilenes, que ocuparen Lima (1881). Xile s’annexà tot el Norte Grande, amb les ciutats de Calama, Antofagasta i Arica i els seus enormes recursos miners. El conflicte no fou definitivament arranjat fins el 1904 amb Bolívia i el 1929 amb el Perú. L’explotació de salnitre del N motivà una nova onada de prosperitat i consolidà el règim liberal. El president José M. Balmaceda (1886-91) no dubtà a endeutar-se a l’exterior a fi de continuar la modernització de Xile, però cap al 1890 l’expansió econòmica s’estroncà i la crisi arrossegà el sistema. Els tradicionalistes, una gran part dels liberals i els sectors afectats per la crisi s’oposaren a Balmaceda. El parlament, la marina i alguns cossos de l’exèrcit s’aliaren contra el president, que prescindí del congrés i del senat. Finalment esclatà la guerra (1891); derrocat a Concón i a Placilla, Balmaceda cedí el poder als parlamentaristes.
De la instauració del parlamentarisme al socialisme de Salvador Allende (1891-1973)
El parlamentarisme no fou una solució de recanvi ni un camí de democratització. Les forces polítiques es fragmentaren, i les mines i el comerç passaren a mans nord-americanes i britàniques. Alhora sorgiren els primers moviments obrers als centres miners, que s’estengueren a Santiago i Valparaíso. El govern es decantà per una política repressiva, i els conflictes es generalitzaren. La Primera Guerra Mundial significà la pèrdua dels mercats de salnitre, que foren ocupats pel salnitre artificial, descobert pels alemanys, i el final de la prosperitat del segle XIX, basada en les exportacions de blat, carn, cuir, coure, salnitre i argent. El 1920 Arturo Alessandri, cap de la Unión Liberal, assolí la presidència, la qual cosa significà un triomf dels moviments obrers. La legislació laboral fou modificada, i els partits obrers es reorganitzaren. L’aliança entre militars i civils progressistes permeté l’elaboració de la constitució del 1925, de caràcter laic, presidencialista i socialitzant. El 1927 el coronel Carlos Ibáñez del Campo instaurà pacíficament una dictadura progressista, que aplicà la constitució gràcies a l’expansió econòmica de 1925-29. La crisi mundial de 1929-31 enfonsà la dictadura d’Ibáñez i arruïnà Xile, fortament endeutat amb els EUA. La crisi significà un avenç de la penetració estrangera a les mines i una recuperació dels latifundistes ramaders i agraris del sud. El 1932 els socialistes intentaren un cop d’estat militar, però els moderats aconseguiren de situar Arturo Alessandri a la presidència. Liberals i conservadors s’uniren, i, per llur part, socialistes, comunistes, demòcrates i radicals crearen el front popular, que triomfà el 1938 amb el vot dels miners i dels obrers urbans. Les divisions internes del front i l’oposició conservadora feren gairebé inefectiva l’acció del president Pedro Aguirre Cerda. El 1941 el substituí un radical, Juan A. Ríos, que cercà suport en el front popular. El 1943 Xile entrà en guerra a favor dels aliats. El 1946 el front popular donà la victòria a Gabriel González Videla. Aquest, seguint l’exemple europeu, perseguí els comunistes a partir del 1947. La inflació, la política de preus alts i la producció, estancada, permeteren la tornada del general Ibáñez del Campo el 1952, amb un programa populista. El 1958 les classes mitjanes, fatigades per la crisi i les aventures esquerranes, es decantaren altra vegada pels partits de dreta. Tanmateix, el neoliberalisme econòmic del nou president, Jorge Alessandri, no redreçà la situació. La inflació permanent, una forta burocràcia estatal i la dependència de l’exterior ofegaven els intents reformistes. L’estat optà per augmentar els imposts sobre les companyies nord-americanes del coure i continuà maldant per eixamplar la indústria nacional. Entre l’immobilisme de l’ordre establert i els plantejaments, cada vegada més radicals, del nou front popular, estimulats per l’experiència cubana, sorgí una opció de centre i d’inspiració socialcristiana, que aglutinà les classes mitjanes, els sectors moderats i progressistes, una part de les capes populars i alguns sectors de la dreta financera i industrial: el partit democratacristià, encapçalat per Eduardo Frei. Guanyador en les eleccions del 1964, Frei assolí èxits en la recuperació econòmica gràcies a la bona situació mundial i escometé la reforma agrària i les nacionalitzacions de les mines de coure. Això no obstant, l’oposició de la dreta, agrupada en el Partido Nacional, i del front popular i les vacil·lacions del govern frenaren el programa a partir del 1967. Malgrat un intent renovador de Radomiro Tomic, la democràcia cristiana perdé les eleccions del 1970 a favor de la Unidad Popular, hereva del front popular, dirigida pel socialista Salvador Allende. Aquest accelerà el programa de nacionalitzacions i la reforma agrària, augmentà el poder adquisitiu de les classes populars i programà canvis estructurals i la reforma de la constitució del 1925. La crisi mundial del 1973 i l’oposició de la dreta i de la democràcia cristiana neutralitzaren els esforços de la Unidad Popular.
La dictadura militar (1973-1989)
L’11 de setembre de 1973 la ultradreta feu un cop d’estat militar, promogut pels EUA, en el qual trobà la mort el president Allende, i establí una dictadura militar, presidida pel general Augusto Pinochet. El nou règim abolí el parlamentarisme, anorreà els sectors progressistes xilens i imposà un liberalisme econòmic dràstic, que afavorí la tornada de les companyies estrangeres des del 1975, la devolució dels latifundis expropiats i l’abandó de la indústria nacional que no era competitiva amb l’estrangera. El cost social de la nova política fou enorme: el poder adquisitiu de les classes baixes i mitjanes s’enfonsà, la inflació no disminuí substancialment i la desocupació assolí índexs extrems. Gairebé un milió de xilens abandonà el país, i l’ONU condemnà el règim del general Pinochet per les seves violacions dels drets humans. L’any 1978 el règim militar suprimí l’estat de setge —en vigor des del 1973— i formà un nou govern, integrat per alguns ministres civils. El 1981 s’inicià la transició a la democràcia amb l’aprovació d’una nova constitució que fixà eleccions generals per al 1989. Els partits polítics començaren a ressorgir a partir del 1983. Pel març del 1984, com a resposta a una onada d’atemptats, el govern declarà l’estat d’emergència mentre creixia l’oposició popular i el país es trobava cada cop més aïllat de la comunitat internacional. Després d’un intent frustrat d’assassinar el dictador, el govern declarà l’estat de setge, situació que afavorí l’aparició d’organitzacions paramilitars ultradretanes que perpetraren alguns assassinats. El 1988 Pinochet sotmeté a referèndum la seva continuïtat com a cap de l’estat i, tot i que el resultat li fou advers, es negà a abandonar el poder i declarà la seva intenció de presentar-se a les eleccions previstes per al 1990.
Restabliment de la democràcia i hegemonia de la Concertación (1989-2010)
El juliol del 1989 fou aprovat un referèndum sobre 54 esmenes a la carta constitucional i, a l’agost següent, el govern dimití. Després de les eleccions presidencials del desembre, Patricio Aylwin ocupà el càrrec el març del 1990 al capdavant d’un govern integrat per la Concertación Nacional por la Democracia (CPD), una coalició formada per un ampli ventall de forces polítiques de trajectòria democràtica (democratacristians, socialistes, radicals i altres partits minoritaris). Al Senat, en canvi, la majoria dels partits reforçats pels nou senadors no elegits (entre els quals hi havia Pinochet) constituí una important limitació al govern, així com l’amenaça dels militars, concretada en el manteniment de Pinochet com a comandant en cap de l’exèrcit, el qual la Constitució situava per damunt del govern civil. Després d’alguns anys de tensions amb els països veïns, com ara amb Bolívia per la sortida d’aquest país a l’oceà Pacífic, i amb l’Argentina arran de la disputa de tres illes del canal de Beagle, s’assolí la millora de les relacions, sobretot després de l’acord amb l’Argentina (1984), que atorgà la sobirania de les principals illes del canal a Xile. El juny del 1990 foren descoberts els ossaris de les víctimes de la dictadura —entre el 1973 i el 1990— i uns desfalcs financers a càrrec dels militars i dels familiars de Pinochet. El govern d’Aylwin obtingué uns bons resultats en el camp econòmic: controlà la inflació, reduí l’atur, feu augmentar les inversions i aconseguí un creixement del 7% el 1992. Les relacions entre el govern d’Aylwin i la cúpula militar continuaren enrarides a causa de l’espinós tema de les violacions dels drets humans durant la dictadura.
En les eleccions presidencials del desembre del 1993, el democratacristià Eduardo Frei Ruiz-Tagle, candidat de Concertación, fou elegit president. En les legislatives la coalició obtingué la majoria absoluta al Congrés, però no al Senat, a causa dels vuit senadors nomenats per Pinochet d’acord amb la Constitució del 1980. El nou president formà un govern de coalició compost de demòcrates similars a l’anterior. La condemna de l’excap dels serveis secrets de la dictadura, el general Manuel Contreras, per l’assassinat d’Oswaldo Letelier, que fou ministre d’Allende, provocà noves tensions amb el l’exercit, encapçalat encara per Pinochet (fins el 1998). El 1996 el Senat rebutjà una reforma de la Constitució destinada a suprimir els vuit senadors vitalicis; l’abril de l’any següent el govern arribà a un acord transaccional amb el dretà Partido de Renovación Nacional per intentar, novament, la reforma constitucional. Sota el nou govern l’economia xilena continuà com una de les més estables i dinàmiques de l’Amèrica Llatina, i l’executiu centrà els esforços en la consecució d’una millor distribució de la renda nacional. En política exterior, Xile signà, el juny del 1996, un acord d’associació amb Mercosur, una vegada descartat l’ingrés, a curt termini, en el tractat de lliure comerç que formen els Estats Units, el Canadà i Mèxic. Durant l’any 1997 els intents de reformes constitucionals (supressió dels senadors designats) i legislatives (reforma de la legislació laboral establerta durant la dictadura) fracassaren davant la minoria de bloqueig exercida per la dreta (Renovación Nacional, RN; i Unión Democrática Independiente, UDI) i garantida pel sistema electoral fortament distorsionador. Les eleccions del novembre del 1997 per a renovar part del Senat i la Cambra de Diputats conclogueren amb una nova victòria de Concertación, tot i que no suficient per a fer efectius els canvis per a la democratització efectiva.
El tombant de segle a Xile estigué marcat per la detenció d’Augusto Pinochet a Londres (1998) i pels efectes de la crisi asiàtica i posteriorment l’argentina sobre l’economia, sobretot per la gran dependència exportadora del mercat transpacífic. El primer d’aquests fets comportà una polarització de l’opinió pública entre els favorables i els contraris a l’alliberament del dictador. Quant a l’economia, quedà molt afectada per un atur creixent i per les polítiques d’austeritat per tal de fer-hi front. Tanmateix, Xile continuà essent considerat per les institucions financeres internacionals com un model especialment reeixit entre els països en vies de desenvolupament, bàsicament pel grau d’obertura dels seus mercats, les facilitats a la inversió i les nombroses privatitzacions (de les quals restà exclosa, però, l’empresa minera Codelco, que domina l’extracció del coure). Les eleccions presidencials del desembre i gener del 2000 foren guanyades per un estret marge a la segona volta per Ricardo Lagos (51,3%), candidat socialista de Concertación, que per aglutinar el vot dels indecisos hagué de renunciar a les promeses de canvi socioeconòmic i assumir les línies programàtiques del seu opositor, Joaquín Lavín (UDI). L’any 2000 Pinochet retornà a Xile, però el jutge Guzmán inicià diverses querelles per violacions dels drets humans contra l’exdictador. S’inicià aleshores una ofensiva per al seu processament que topà amb contínues dilacions, recursos i interrupcions. L’arribada de Lagos a la presidència el gener del 2000 no evità que, en les legislatives del desembre del 2001, el partit pinochetista d’ultradreta Unión Democrática Independiente (UDI) fos la força més votada (25%), malgrat que la Concertación conservà la majoria (63 sobre 120 escons) per continuar governant. Les eleccions municipals del novembre del 2004 confirmaren el predomini de l’esquerra, si bé l’Alianza por Chile, de centredreta, continuà dominant l’alcaldia de Santiago.
El gener del 2006 la socialista Michelle Bachelet guanyà les eleccions presidencials. El seu contrincant, l’empresari Sebastián Piñera, era el primer candidat de dreta que es presentava desvinculat tant dels sectors pinochetistes com de Concertación, cosa que fou interpretada com un avenç en la normalització democràtica del país. La pugna per processar Pinochet i la cúpula de la dictadura seguí enquistada en el terreny judicial, i continuà la llarga sèrie d’encausaments, recursos i apel·lacions pels crims comesos durant la dictadura, principalment la Caravana de la Mort i l’operació Cóndor (pla conjunt entre diversos règims llatinoamericans per a la repressió de l’oposició). El juny del 2005 el Tribunal d’Apel·lacions dictà que es retirés la immunitat parlamentària a Pinochet per un cas de corrupció, i al mateix temps declarà la seva incapacitat per a afrontar el processament pel pla Cóndor. Al juliol, tanmateix, n’ordenà el desaforament per a jutjar la seva presumpta participació en l’anomenada operació Colombo, un cas de desaparició d’opositors del 1975. Finalment, després d’haver estat posat en arrest domiciliari per nous crims que se li imputaven, morí el desembre del 2006. Fou enterrat en un funeral militar i sense honors d’estat. Durant la legislatura, Bachelet també s’hagué d’enfrontar a les resistències a la reforma educativa i, el març del 2007, als canvis en el sistema de transport.
A banda de les derivacions internacionals del cas Pinochet, la política exterior d’aquests anys estigué dominada per les tensions territorials amb el Perú i amb Bolívia. Pel que fa al Perú, el gener del 2008 aquest país interposà una reclamació al Tribunal Internacional de la Haia sobre aigües territorials frontereres, i, en resposta, l’octubre de l’any següent Xile dugué a terme maniobres militars navals prop de les aigües en disputa, que s’agreujà el mes següent arran d’un presumpte cas d’espionatge. Finalment, l’any 2014 el Tribunal sentencià a favor del demandant, i el Perú recuperà la jurisdicció sobre els 50.000 km2 del mar de Grau. Pel que fa a Bolívia, el 2008 signà un acord en matèria de defensa i, l’abril del 2009, un altre per a l’ús de les aigües del riu Silala, fronterer entre ambdós estats. En un altre àmbit, Bachelet i el govern xilè intentaren mantenir bones relacions amb els estats llatinoamericans (com la mateixa Bolívia) que, encapçalats per la Veneçuela d’Hugo Chávez, prengueren una direcció acusadament socialitzant i hostil als EUA, i el febrer del 2009 Bachelet, en visitar Cuba oficialment, restablí unes relacions trencades des de feia gairebé cinc dècades. El març del 2009 se celebrà, a Xile, la Cimera de Líders Progressistes, que reuní dirigents de diferents països amb posicions alternatives al model neoliberal, tot i que sovint s’associà la relativa prosperitat del país (amb un dels creixements més elevats de l’Amèrica Llatina) a la penetració de l’economia de mercat.
Del retorn de la dreta al poder ençà
El gener del 2010 Sebastián Piñera derrotà en segona volta l’oficialista Frei. Al febrer tingué lloc el terratrèmol més devastador a Xile en cinquanta anys. El sisme, de més de vuit graus en l’escala de Richter, provocà centenars de morts i greus repercussions en les infraestructures i l’economia. Investit Piñera a la presidència al març, malgrat ser de tendència conservadora, els integrants del nou govern no tenien connexions amb l’antiga dreta pinochetista. La legislatura s’inicià amb un motí en una presó de Santiago que provocà 81 morts i amb el rescat de 33 miners, que durà 69 dies i tingué un impacte mediàtic mundial (2010). En el pla polític, els plans de liberalització del govern en l’economia i l’administració de l’estat se superposaren a la continuació de la fractura causada per la dictadura de Pinochet. En l’àmbit més estrictament econòmic tingueren fortes repercussions les mobilitzacions dels miners pels plans del govern de reestructuració del sector. També provocà les protestes massives d’estudiants i de sindicats la reforma educativa, perquè consideraven que vulnerava la igualtat d’oportunitats. Les tensions relacionades amb la dictadura ressorgiren a causa de diversos fets: el gener del 2012, el govern modificà els llibres de text i substituí “dictadura” per “règim”; el desembre del mateix any, vuit exmilitars foren arrestats acusats de l’assassinat del cantant d’esquerres Víctor Jara i, el setembre del 2013, un grup de jutges demanà públicament perdó per la complicitat per omissió en les violacions dels drets humans de la dictadura. En política internacional, el 2013 Bolívia presentà un nou contenciós contra Xile per la sortida a la mar al Tribunal Internacional de la Haia, que dictaminà a favor de Xile el 2018. Amb Colòmbia, Mèxic i el Perú, Xile signà un important acord de supressió d’aranzels el 2013.
El desembre del 2013, l’expresidenta Michelle Bachelet guanyà clarament en segona volta. La segona legislatura de Bachelet estigué protagonitzada per les iniciatives en educació, fiscalitat i lleis socials. En el primer camp, impulsà un ambiciós projecte legislatiu per a aconseguir la gratuïtat total de tots els nivells d’ensenyament, objectiu que només en part assolí. En el segon, intentà implantar una imposició progressiva a les empreses, fins aleshores objecte d’una tributació mínima, aprovada el 2015 i que concità l’oposició de la dreta amb l’argument que disminuïa la inversió estrangera i la competitivitat. Finalment, en l’àrea social el 2017 aprovà una llei que ampliava els supòsits de l’avortament legal. A banda, el 2014 tingué lloc un atemptat terrorista al metro de Santiago, i el 2015 establí dues grans reserves marines, una de les quals a l’illa de Pasqua. Continuaren els processos contra la dictadura: entre d’altres, el 2014 foren condemnats a penes de presó dos coronels retirats per tortures a opositors (entre els quals hi havia el pare de la presidenta), i una trentena de presos polítics foren compensats econòmicament pel confinament que patiren en una illa remota. Privada constitucionalment de presentar-se a un segon mandat consecutiu, en les eleccions presidencials del novembre-desembre del 2017 el successor de Bachelet per la coalició d’esquerres Alejandro Guilier fou derrotat pel candidat de la dreta Sebastián Piñera, el qual accedí per segon cop al càrrec l’11 de març de 2018.